"Amb l'honor que se m'atorga, jo, el rei Nassor, convide al plebeu Irio Martell a assistir a una festa real al palau en la pròxima lluna plena. Esperem la seua presència, perquè serà recollit amb una carrossa real en el seu propi estatge”



Irio no podia creure-ho, el rei va complir la seua promesa. No va tardar a vindre-li a la ment aquella frase que li va dir el seu avi una vegada: “Cadascun rep el que atorga”. El seu avi tenia raó, a la fi la vida li concedia un somriure. El seu cor es va omplir d'alegria i entusiasme en comprovar que fins i tot la gent amb diners i la reialesa podien tindre actes de bondat amb els desfavorits.



Irio tenia massa ganes que arribara la festa, i això va provocar que els dies de treball se li feren eterns, semblava que no passara el temps. No obstant això, li turmentava una sensació que estava tenint últimament, perquè a pesar que tenia dona i fills, Myrcella li havia començat a atraure més del que devia. Al principi no el preocupava, “és una dama bella, res més”, es deia. Però conforme anaven passant els dies va començar a caure en què segurament el motiu que provocava en ell aqueixa gran il·lusió era el fet que anava a tornar a veure a la princesa.



A la fi va arribar el dia de la festa. Havent començat el dia, va aparéixer una carrossa amb tons daurats i blancs arrossegada per cavalls del color de la neu. El vent feia onejar la platejada capa de l’auriga. Irio va quedar impressionat, era una imatge realment imponent, demostrant la superioritat de la família reial respecte als altres.

Quan va pujar, el majordom que hi havia dins no va tardar a oferir-li, amb un somriure, menjar i beguda per a fer més suportable el camí, i ell va acceptar amb molt d'entusiasme.

El camí va ser llarg ja que el castell es trobava al lluny del poblat, però gràcies a la comoditat del carro es va fer suportable el viatge.



Ja al castell, Irio no li ho podia creure, res més entrar es va trobar amb una gran taula plena del millor menjar, també es podien veure al lluny grans pitxers plens de vi, però el que més li va impressionar no era res d'això, va ser veure a la princesa amb un bell vestit blanc.

Al poc temps va arribar el rei i al costat d'ell, en el seu muscle es trobava l'àguila que va enviar el missatge del rei a la seua casa.



Una vegada tot preparat, es van asseure totes les persones que gaudirien del banquet, però Irio, que en aqueix moment no sabia on ficar-se per la seua timidesa, no decidia on asseure's, però Myrcella li va cridar ja que es va adonar del que ocorria:



-Vine Irio! - Va cridar Myrcella i corrent va anar Irio al costat d'ella-.



-Què et passa? Sembla que no estés gaudint-.



-No és això... és que veure a tanta gent important junta m'intimida una mica-.

-És normal, però no et preocupes, asseu-te amb mi si vols-.



En aqueix moment Irio es va posar nerviós i el seu cor bategava més ràpid que mai, però sense pensar-ho es va asseure al costat de Myrcella i van començar a menjar.



Tot anava bé, però el rei Nassor encara no confiava plenament en el xic i tampoc li agradava que estiguera tan prop de la seua filla, per la qual cosa sempre estava pendent d'ell i va manar a alguns dels seus guàrdies a vigilar-lo. Va acabar el menjar i després d'això, van entrar a la sala un grup de persones encarregades de tocar música, amb això, van començar a ballar gaudir de la festa, però Irio de nou, avergonyit no sabia què fer, per la qual cosa va anar a buscar Myrcella que s'havia anat al jardí a prendre l'aire.



Irio va contemplar la seua silueta recolzada en la font del jardí i es va quedar observant-la des de l'eixida al jardí.

-Vaja, és realment bella - va pensar Irio.

De sobte, Myrcella es va girar.



-Irio! No esperava trobar-te ací. No prefereixes estar amb tots gaudint de la música? - va exclamar.

-La veritat és que em preocupaves - va contestar ell.