La història comença una nit d'estiu, a Alexandria. No fa calor, però tampoc fred. A l'oest de la ciutat, en un xicotet pujol d'arena, reposa un jove de pell bruna, encara que no tant com el seu pèl. Contempla la nit estrellada mentre menja una mica de pa, perquè no té molt més.



De sobte, escolta un fort crit femení provinent de l'est, endinsant-se una mica a la ciutat. Sense pensar-ho dues vegades, es dirigeix corrent a veure què succeeix, i se sorprén en veure que el crit era d'una xica de classe alta, ja que no és molt habitual veure gent tan ben vestida a aqueixa distància del palau real. Els seus cabells eren daurats, contrastant amb el rosa del seu vestit. Semblava una mica menor que ell, encara que no era fàcil de reconéixer amb el seu espantat rostre. El crit va sorgir per culpa d'una cobra negra que amenaçava amb mossegar-la.

-Què fas encara ací? He tardat a arribar, podries haver-te anat corrent-. Ella ni tan sols es va preocupar a mirar-ho, estava completament paralitzada. El jove, en veure que no responia, va decidir interposar-se entre la cobra i ella, i fent una estranya dansa hipnòtica va aconseguir que l'animal es calmara i marxara.

-Com et dius xica?

-El meu no-nomene e-e-és Myrcella- deia encara tremolant.

-Encantat Myrcella! Jo em dic Irio- va respondre ell, estenent-li una mà per a saludar. -I dis-me, què fa una xica de la noblesa tan sola en aquest lloc i a aquesta hora?-.



Quan Irio parla, sembla que no li tinga respecte a ningú per la seua classe social, sinó més aviat per les seues accions. Per això tracta amb tanta naturalitat a tothom.

En veure a Irio amb Myrcella, la guàrdia real va voler detindre a Irio, però la xica, després que el jove li haguera ajudat amb la cobra, es va interposar perquè no detingueren al seu nou amic.

-T'ho pregue Baal, no detingues a Irio- va dir Myrcella per defensar al xic.

-Aparta, saps que no pots quedar-te tot sola amb estranys- li va respondre enfadat Baal, el tinent de la guàrdia.

Myrcella va pregar i va suplicar, però res d'això va ser suficient per impedir que la guàrdia real s'emportara Irio al castell, on passaria un temps entre reixes fins determinar el seu càstig.



Van passar els dies i Myrcella va parlar amb el seu pare per a intentar deixar en llibertat a Irio, van debatre el tema i finalment, el pare de Myrcella, Nassor, va decidir que la seua filla tenia raó i que Irio mereixia ser recompensat i no castigat, és per això que Nassor deixa Irio en llibertat. Myrcella visita a Irio per a comunicar-li que el seu pare li prepararà un banquet en la primera lluna plena d'estiu:

-Irio, porte bones notícies, el meu pare ha decidit no castigar-te, i a canvi et farà un banquet ple de la millor carn de la zona i la fruita més fresca que hages provat mai!- Va dir Myrcella emocionada-.

-De bo de bo?- Va preguntar Irio confós-.



-Sí sí, estigues atent perquè t'arribarà una àguila del meu pare a la teua casa.

-Genial! Moltes gràcies a tu i al teu pare per tal gratitud.- Va dir Irio content de la nova notícia.

Van passar els dies, Irio treballava com a constructor per a ajudar a la seua família, la qual, a l'ésser de classe baixa té molts problemes, és per això que Irio necessita treballar, però no deixava de pensar en el banquet, això feia al jove no rendir en el seu treball. Myrcella no obstant això, tenia una vida de luxes, es despertava quan volia i no tenia cap obligació en tot el dia, encara així, ella també esperava amb ànsies el banquet que menjaria amb l'únic amic que tenia, o això creia, ja que el seu pare, en ser tan protector, no deixava a Myrcella quedar amb amics, solament tenia amigues donzelles amb les quals passava l'estona al castell.

Un matí normal i corrent com qualsevol altre, quan Irio va tornar del treball, un xiscle va inundar els cels. En alçar la mirada, Irio va quedar impressionat en distingir l'ombra d'una enorme àguila sobrevolant el seu cap. Aquesta semblava tindre un pergamí lligat a la seua pota esquerra, i va començar a descendir per a posar-se sobre la teulada de la casa.