CAPÍTOL 2

A pesar que la situació apuntava al fet que el culpable era el rei i així disposar de tots els privilegis i governar segons les seues decisions, Jaume va començar la seua investigació en secret. Primer va decidir recopilar totes les proves reals que trobara. I llavors, res més entrar a la seua habitació, va veure en el sòl una lluentor molt radiant, es va acatxar a agafar-ho, i va resultar ser una xicoteta part de la corona de la seua mare, en concret, de la joia roja de la seua corona. Jaume no ho podia creure, estava completament sorprés i encara no assimilava l’atrocitat que el seu germà havia comés. De fet, va sentir tanta vergonya, que malgrat aquesta prova, no va ser capaç de traure-la a la llum.

Dos anys després, el rei va abandonar el seu lloc en la corona reial i la va cedir al seu fill menor Jaume, la qual cosa va causar el desacord de la població ja que l’hereu era el germà major. Els ciutadans rumorejaven que segur que Jaume era el nou hereu per haver encobert al seu pare, o fins i tot haver participat en l’assassinat, ja que a canvi li donaria el tron si ho feia. Però Jaume no es veia amb forces per a culpar al seu propi germà, i menys en eixos moments, amb tot el poble en contra d’ell. Mentres Jaume regnava, el seu germà major intentava descobrir com havia aconseguit llevar-li el tron, i mai va sospitar que Jaume poguera haver trobat alguna prova, ni molt menys que arribara eixa informació al seu pare. A més, el pare havia estat guardant silenci també, per a no revolucionar més a la població, i simplement va prendre eixa decisió de no comptar amb el seu propi fill.
Un dia, Jaume que encara seguia horroritzat pels successos, va decidir acudir a una pitonisa. Aquesta li va demanar una informació mínima, per a poder respondre a totes eixes preguntes i problemes que li turmenten. Jaume va accedir, però mai esmentant l’autèntic assassí de la seua mare. La sessió va començar, i en les visions i imatges que la pitonisa anava narrant apareixen avisos que ella va veure en forma de perill. Es tractava d’una joia roja, que ell estaria perseguint, i la qual simbolitzava alguna cosa que canviarà la seua vida. Però no podien saber de què es tractava a causa de la falta d’informació que Jaume va donar. La dona només li va recomanar que no es deixara portar per pensaments intrusius, ni molt menys pel desig de tindre tot el poder.

Jaume va eixir de la sessió un poc atordit preocupat, però va decidir continuar amb el seu regnat de totes formes. Per a continuar investigant, el rei va decidir tornar a endinsar-se a l’habitació de la seua mare morta i va trobar un diari. Va començar a llegir i va arribar a la pàgina on es parlava de la joia i on s’esmentava un quadre situat al soterrani. Al final del capítol de la joia, es trobava escrita una cita no deia “la pedra roja és la porta cap a el paradís”. Jaume no sabia desxifrar què significava això, per la qual cosa es va arriscar a anar al lloc on es trobava la joia. Quan va arribar, es va adonar que es tractava del primer retrat de la reina amb la corona de la joia roja. Al principi no va veure res especial, però quan es va fixar bé, va veure que a la corona havia un tros de joia, i quan el va tocar, un passadís era descobert darrere del quadre. Jaume no podia creure el que estava passant, però malgrat la por, va decidir entrar. Al endinsar-se, va prendre foc per a aconseguir una llum, ja que dins del passadís era tot fosc i no podia veure amb claretat. Caminava al voltant de deu minuts per aquell lloc que semblava abandonat, fins que es va frenar a una porta que doblegava les seues dimensions. Aquesta porta disposava d’un buit amb una forma que a Jaume li resultava familiar però no sabia identificar de què es tractava. Sense èxit, va decidir tornar al palau i tornar quan tinguera alguna altra pista que li ajudara a esbrinar què calia fer per a entrar.