CAPÍTOL 1
PECAT CAPITAL

40 a.C.
Ella ja l’havia avisat del risc que corria perseguint eixe somni, ja el va informar sobre altres casos, totalment diferents i en habitants d’altres regnes, però tots amb alguna cosa en comú. Es repetia un patró. Deixar-se endur per la supèrbia, avarícia, ira o luxúria sempre havia acabat amb tots els projectes en ment que tenia cadascun d’ells. Deixant finals tràgics, o fins i tot camins i trajectòries més insofribles encara. Pocs van tindre en compte a aquells que no els volien veure triomfar. Gent capaç d’arruïnar-los les vides, destruir tots els seus assoliments, i acabar amb els seus privilegis, i sí, sempre, per enveja. Llavors el carruatge va parar en sec a la meitat del carrer, just enfront de la gran porta per la qual Jaume havia acordat. Es va dirigir al Palau dels “Trentinos”, el qual prompte seria seu, però alguna cosa li va fer dubtar. El carrer al que havia sigut enviat es trobava en una zona apartada de la ciutat, el que li va fer pensar que aquesta entrada no era la principal. Jaume va pujar el primer escaló, brillant i net, a diferència d’aquest regne en decadència, es notava que ja es tractava de la propietat del governador. Va arribar a la zona elevada que es trobava a l’exterior i en el moment que va tocar a la porta, li van aparéixer les visions. Mai li havia ocorregut estant despert, però esta vegada va escoltar eixa veu de sempre, pronunciant les mateixes paraules, amb els ulls oberts. En eixe mateix instant la primera llança va travessar la porta.

Any 60 a.C
Jaume va despertar després d’haver tingut malsons, bé, ell diu que no són malsons, per a ell són somnis però, en els quals se sent estrany, i amb sensacions que li semblen massa reals. Hui era la reunió en el temple, i la família reial es preparava per a ella. Tots vestien de dol, menys la reina, ella jeia en la tomba. Jaume es mostrava segur, i feia costat al seu pare, malgrat totes les acusacions per part de la població. En canvi el rei, encara que recalcava que ell no va assassinar la reina, estava trist i derrotat, aquella mort no sols significava un canvi important en el regnat, sinó també en la seua vida.


Van passar els dies, i el rei va continuar carregant amb la culpa, rebent retrets i tots el van mirar amb menyspreu, amb una certa sorpresa, fins i tot amb una mica de por. Ningú va comprendre que havia passat i res de tot això tenia sentit. Mentre tots estaven en contra seua, Jaume tenia la certesa que el seu pare no va ser el culpable d'eixa atrocitat. Ho va saber perquè continuava escoltant veus, algú que li advertia que el perill era ací, que s’acostava, que estava entre ells. Es va tombar en el llit, va tancar els ulls i va respirar profundament, tractant de concentrar-se, d'analitzar amb atenció l'escena del crim, de visualitzar-la al seu cap. Un inquietant silenci va invaïr el saló, i dues gotes d'una sang aparentment fresca regamilaven pel pic de la taula. La resta del fluid es trobava per tota la sala i procedia del clatell de la reina. L'assassí hauria de ser un miserable covard que l’espentava per darrere, i l'ha arrosegava d'un costat a un altre, en un intent d'ocultar les proves. La visió es va esfumar i es va despertar de colp, una miqueta atordit, i va enfocar la seua atenció a la porta. El seu germà major, un atractiu jove amb cara de pocs amics anomenat Enric, va entrar a l'alcova. Com sempre, va fer cas omís del xic i va començar a rebuscar entre les coses del seu germà, com si buscara alguna cosa amb ànsies, amb impaciència. Jaume va fer l'amenaça de preguntar, però Enric li va llançar una mirada amenaçadora i va fer un lleuger gest amb la mà perquè callara. Insatisfet amb el registre, va eixir de l'habitació pegant una portada i es va anar.
Jaume no va comprendre el motiu del comportament d'Enric, així que va decidir no quedar-se de braços plegats i es va posar a buscar allò que tant cercaba . Va mirar pertot arreu i no va trobar gens interessant, no fins que opta per indagar a l'habitació de la seua mare. Allí, entre les pertinences de la difunta, va trobar una carta oficial que concluia la posició del tron, anteposant a Jaume abans que a Enric, malgrat ser ell el major. Davant la inestabilitat de la situació i malgrat la seua primerenca edat, va decidir ser valent i afrontar la situació exigint el seu tron en el regne. El seu pare va acceptar entregar-li la potestat absoluta, almenys temporalment i va sembrar ser que a Enric no li agradava massa la idea. Una altra vegada, va eixir llum vermellosa intensa que tornava a alertar la seua ment i el perill va fregar l'ambient. Alguna cosa no quadrava.