És increïble com a vegades ens perdem a nosaltres mateixos pel simple fet de fer justícia davant una acció realitzada per una altra persona, no? És a dir, no existeix ésser més hipòcrita que l'humà, perquè diu que és fidel a si mateix quan, en tindre l'oportunitat, fa tot el possible per canviar, ja siga per una persona, situació... De tan sols pensar que amb el simple fet de deixar passar coses tot seria tan diferent, la història d'aquest rei hauria sigut tan diferent. Recorda, mai deixes de ser qui eres per res ni per ningú, perquè al final només ens tenim a nosaltres mateixos.



Fa quatre mesos que el rei Babafemi va emprendre el difícil camí de la venjança. La seua coronació va ser una cerimònia d'allò més tranquil·la o almenys això era el que tractava d'aparentar. No obstant, el que havia començat amb un mentida amb la finalitat de fer mal a qui havia mentit, va acabar per perdre per complet, perquè aqueixa essència bona i pura que el definia, ara havia sigut substituïda per una ànima bruta i dolenta que l'única cosa que buscava era fer mal sense importar a qui afectara. Així doncs Babafemi havia perdut la fe en la humanitat; si els seus pares li havien danyat així, per a què fer res pel seu poble?





Aquest canvi va ser progressiu, és a dir, va ocórrer quasi sense que ell s'adonara. Tot va començar dies després de posseir la corona i com a resultat d'una estranya i incòmoda conversa amb la seua mare.



-No m'importa la teua opinió. -Va dir Babafemi sense cap mena de respecte.



-Fill meu, has de comprendre que no pots tancar tots els negocis del regne que no t'agraden, de què viurà aquesta pobra gent? No és just per a ells, has de buscar el bé fill meu, ser un rei honest i pur.



El jove xic no donava crèdit al que estava escoltant, havia de ser ell qui fora honest? Portaven enganyant-lo tota la seua vida i ara era ell el que estava actuant de manera incorrecta.



-(Això només acaba de començar) -Va pensar ell. Mare, ara el rei soc jo, tu no posseeixes cap mena de poder sobre el meu regne, per tant t'agrairia que et guardares els teus consells per a tu. Si vull tancar alguna cosa, la tanque; si vull cridar, ho faig i si vull cremar el regne, el creme. Ací ja estava començant a canviar, perquè aquestes idees mai se li haurien ocorregut, era el principi de la fi.



-No sé què t'està passant de veritat, abans no eres així. Des de la teua coronació has canviat, no sé, és com si ens estigueres ocultant alguna cosa. Siga el que siga, això no pot seguir així, has de madurar i agafar consciència sobre la responsabilitat de les teues decisions



-No pense seguir amb aquesta conversa. Fins després, mare. -Va dir tancant la conversa.



Els següents mesos no van anar millor, perquè situacions molt pitjors continuaven ocorrent. Babamefi va decidir tancar comerços a la babalà, ficar a la presó a gent sense llar amb la ridícula excusa que embrutaven l'estètica del poble. Però el pitjor, sense dubte, va ser el dia que li va pegar a la seua mare.



Abans d'explicar-vos el com i per què de l'anterior, crec que he de fer-vos una pregunta, està bé guiar-se pels sentiments? Clar que és molt valuós en moltes situacions, però també és important equilibrar-ho amb la raó, s'ha de trobar un punt mitjà per a prendre decisions i mantindre el control emocional. Amb això, podrem comprendre millor l'horrible acte que el nostre protagonista va cometre, el qual no pense defensar, però sí comprendre, ja que cal no oblidar que estem parlant d'una persona les emocions de la qual han guanyat per complet, una persona que ha deixat la raó en un segon pla, un fill que està destrossat per la mentida de les persones a les quals més estimava, els seus pares. Ara sí, podem remuntar-nos al moment de l'accident.



Sorprenentment, Babafemi estava tranquil aqueix dia, veia les coses des d'un altre punt de vista i fins i tot es plantejava parlar amb els seus progenitors sobre el que estava passant, perquè ja no podia més. No obstant això, una altra decepció més que es va convertir en una expectativa no complida va desencadenar el pitjor de l'essència dolenta en la qual s'estava convertint.



-Estimat, crec que hem de llevar-li la corona al xiquet. No entenc que li ha ocorregut, però no li està fent bé al regne, l'economia va cada vegada pitjor, la gent tem anar pel carrer, cada vegada hi ha més morts... hem de fer alguna cosa per a calamar aquesta situació.



-No podem fer això, estimada. És veritat que no està eixint tot com pensàvem, però pensa que és normal, porta tota la seua vida vivint la realitat que nosaltres li hem volgut contar, ha de ser difícil enfrontar-se a això, i sol.



Babafemi, que ho l'estava escoltant tot, va tornar a sentir aqueixa mescla de tristesa, desil·lusió i ira que va jurar no tornar a deixar eixir. Però, és que la intensitat de la decepció que tenia era tan gran que ja no era conscient ni que havia renunciat al seu somni de ser un gran rei. Així, la mescla de no saber si ser o no ser, de voler parlar però no poder, de tan sols voler comprensió, va fer que passara el següent:



-No em puc creure que sigueu els meus pares. - Va dir amb fàstic. Porte tota la meua vida vivint una mentida. Sí, ho sé, us vaig escoltar el dia de la meua coronació, m'heu enganyat durant tota la meua vida i heu fet que perda experiències que necessitava viure, sensacions, m'heu impedit triar com o qui volia ser ! Des del moment en el qual ho vaig descobrir només he intentat afonar tot el que heu construït, mitjançant mentides, igual que vosaltres vau fer amb mi. He fet tot el possible per destruir el regne, i ni tan sols em conforme amb això ! M'he tornat dolent i menyspreable, tothom m'odia, i això és només culpa vostra.



-Però fill...-Va dir la mare, preocupada.



-No, mare, ja no hi ha res que pugues o pugueu fer, m'heu trencat, no sé com arreglar-me, com tornar a ser qui era... - En aqueix moment va ser quan es va adonar de tot el que necessitava deixar arrere la maldat.



-Fill, vine ací. -Va dir la reina acostant-se al seu fill.



Babafemi, qui no volia ni veure la seua mare, va intentar evitar aqueixa abraçada que la seua mare volia aconseguir. No obstant això, era tant el seu enuig que, sense entendre com, va acabar donant-li una galtada a la seua mare.



-Però, per què? nosaltres només volíem protegir-te ! -Va dir ella plorant.



-Fill, no et reconec, t'has tornat un ser menyspreable al qual no vull ni mirar. Pel bé de tots, et demane que te’n vages del regne, perquè si tan gran és la teua ofensa cap a qui només volia ajudar-te i donar-te una vida plena, millor és que partisques i marxes on ningú et faça mal. Però, recorda, en aquesta vida no sempre tot és com volem, moltes vegades ens emportarem decepcions, però no s'ha d'actuar així. - Va pronunciar el seu pare.



I aqueix va ser just el moment en el qual li va caure la bena, havia fet coses dolentes, però pegar a la seua mare passava un límit el qual li va fer adonar-se que els temps de maldat havien arribat a la seua fi, havia de canviar i, el que és més important, aprendre a perdonar.



M'adone que moltes vegades ens costa perdonar, som éssers orgullosos per naturalesa que només accepten l'excepcional, doncs quan açò es perd sentim un buit que conforma a l'enuig, ja que és la falta d'aqueixa perfecció que sempre esperem. Crec que hem d'aprendre a gestionar que no tot eixirà com volem, és a dir, no som robots amb respostes ni accions incorporades, som essències espontànies que s'adapten dia a dia amb les noves experiències que se’ns posen per davant. Una valuosa lliçó que s'ha d'aprendre és que perdonar sana; perdonar fa evolucionar i, si el jove haguera sabut això abans, potser s'haguera estalviat tota aquesta tristesa. Encara que, pensant-ho bé, si Babafemi haguera sabut tot això, no hi hauria ni història ni lliçó que ensenyar.





El rei tampoc es reconeixia, volia tornar a ser qui era, però no sabia ni per on començar. Una cosa sí que tenia clara, estava arrepentit de tot el que havia dit i fet, i només volia arreglar-ho per a poder tornar a començar, però penedit volia fer-ho per ell, perquè es negava donar vida a un individu amb tant d'odi.



Davant d’això, va prendre una decisió, la qual va anar immediatament a comunicar als seus pares, a qui volia demanar perdó amb tot el seu cor.



-He pres una decisió, marxe. -Va dir molt segur.



-No, per favor, no puc viure sense tu fill volgut, t'ho perdone tot, tan sols... - Va dir la reina.



-Mamà, creu-me que em faltarà vida per a demanar-te suficients vegades perdó, perquè no hi ha persona més penedida que jo, però he d'anar-me; per a sanar i tornar a ser qui era, per a ser el rei i fill que us mereixeu.



-Fill... -La bella mare no podia ni pronunciar paraula a causa de les seues llàgrimes.



-Pare, tu què opines? -Va pronunciar buscant un to d'aprovació.



-Crec que fas el correcte, has de marxar per a sanar i conéixer-te millor a tu mateix, perquè és una cosa que mai has pogut fer i crec que ha arribat el moment perfecte.



Els tres es van fondre en una llarga abraçada on ja no quedava rancor, doncs en el seu lloc només habitava amor i perdó.



Dies després, el nostres protagonista va emprendre el camí del que seria l'última estada d'aquest ensenyament, on comprendria el vertader significat de triar ser i no ser per obligació.