Vaig eixir de la meua casa i vaig pujar a un autobús. No vaig tardar ni cinc minuts i ja estava davant de la casa de Sol.

Era una casa voladora, com totes les cases de la gent més adinerada. La casa de Sol estava en una zona residencial, on les cases eren de dues plantes, de color crema i amb parets hologràmiques que separaven l'ambient tranquil de la casa amb el carrer.

Vaig tocar el timbre. Vaig esperar durant uns segons, i de la paret de l'entrada va eixir una càmera, la qual es va acostar descaradament a la meua cara.

—Qui eres? —va preguntar una veu d'una xiqueta curiosa.

—Em dic Tryon. Vinc ací per Sol. Aquesta és la seua casa?

—No pots passar si no saps la contrasenya!

—A veure, deixa'm pensar… 1, 2, 3?

—NOOOO! JAJAJAJAJA! —va cridar amb victòria.

De sobte vaig escoltar la veu de Sol de fons, clamant-li a la seua germana perquè no jugara amb el timbre.

—Disculpa Tryon, la meua germana és un xicotet dimoniet a vegades…

—No et preocupes, però això sí, no estaria malament que m'obrires la porta…

De sobte es va obrir davant meu la gran cúpula que protegia la casa. Vaig entrar tranquil·lament, sense vacil·lar. Es va obrir la porta de la casa, la qual va revelar una dona esvelta, amb pèl de color taronja i planxat meticulosament i sense maquillatge. Ella era Sol. Darrere d'ella va traure el cap una cara curiosa, la qual no va tardar ni dos segons a presentar-se. Era una xiqueta d'uns nou o deu anys. Tenia els cabells rossos, la seua pell era molt pàl·lida i els ulls eren rojos com un robí.

—Soc Lizz, la germana de Sol. I tu has de ser Tryon.

—Efectivament! Encantat de conéixer-te.

—Sí, jo molt encantada no estic, la veritat… —va replicar amb menyspreu.

—Lizz, no sigues així —la va renyar Sol. —Ho sent, Tryon. Té un caràcter un poc… difícil.

—No et preocupes Sol, estic segur que al final ens portarem genial —vaig afirmar jo. La xiqueta no va tardar ni dos segons a fer una ganyota de desgrat.

—Això espere… Bé marxo al treball. L'androide està fent l'esmorzar. Recorda la teua missió —em va recordar, en veu baixa. —Lizz, portat bé —va amenaçar la gran a la xicoteta.

Sol es va acomiadar de nosaltres i vam entrar a la casa. Delli, l’androide de Lizz, es va presentar i em va ensenyar la llar, a més de la meua habitació. Vaig aprofitar aquest moment per a desfer la meua maleta, i, sense adonar-me’n, es va fer l'hora de menjar. Delli va vindre a avisar-nos, i vam baixar els dos al mateix temps. Cadascun es va asseure en una cadira, i vam començar a menjar el que va cuinar Delli.

La sala era enorme, i, en una d'aquestes curioses mirades meues que investigaven l'habitació de punta a punta, em vaig adonar d'un prestatge ple de fotos. La curiositat em va envair, i vaig decidir establir una petita conversa amb Lizz sobre aquestes.

—Lizz, qui són eixos de les fotos?

—Eh? Ah si, és una foto dels meus pares amb la meua germana major.

—I els teus pares on estan? —després d’escoltar aquesta pregunta, Lizz va abaixar la mirada, evitant el contacte visual amb mi.

—Van morir. En un accident automobilístic, si aquesta era la teua següent pregunta… Fa ja uns set anys, més o menys.

—Parles molt tranquil·lament sobre la mort, tot i ser una xiqueta de la teua edat…

—Sol sempre diu que soc molt intel·ligent, però la gent no ho ha de saber això…

—Per què?

—Disculpe interrompre-us, però he buscat en internet sobre accidents automobilístics produïts l'any 2384, i no he trobat cap en el qual estiguen involucrats els Kionp —va afegir Delli.

—Delli, és que eres molt intel·ligent i tot, però per molt que odie la meua germana major, ella no em mentiria en això!

—No ho dubte, però si de veritat hagueren mort en un accident així, hi hauria algun tipus d'informe disponible relatant el que va succeir, i no n'hi ha cap.

—DELLI, JA ESTÀ BÉ! QUI ET CREUS PER A QÜESTIONAR UNA COSA TAN SERIOSA! TROS DE FERRALLA! —va cridar en un atac d'ira Lizz. Tot seguit, va marxar corrent a la seua habitació, donant una portada.

—Ho sent per l'actitud de Lizz. És molt testarruda a vegades —es va disculpar Delli.

—Creus que està equivocada?

—Definitivament ho està. Si hagueren mort d'aquesta forma, hi hauria algun tipus d'informe que ho explicara.

—Entenc… Per cert, el cognom de la família de Sol, quin és?

—El cognom de la família de Sol és Kionp, experts en tecnologia. De fet, ells van crear Y.O.U.ANDROID., fa 250 anys.

—Així que Sol pertany a la família dels Kionp! —vaig sobresaltar sorprés.

Mai em va esmentar res sobre el tema. Creia que teníem suficient confiança per a parlar sobre aquestes coses, però veig que no és el cas. Definitivament, li faré algunes preguntes a Sol més tard…

—Per què ha reaccionat així Lizz abans?

—Lizz no creu a la seua germana, per molt que ella assegura que sí. El seu trauma li impedeix veure la realitat, així que dir alguna cosa com un accident automobilístic, el qual no la involucra, fa que el seu sentiment de culpa es minimitze. A més, quan va passar això Lizz tan sols tenia tres anys, per la qual cosa les seues memòries són bastant modelables. Si alguna cosa desitja ser reemplaçada per una altra memòria, podria fer-ho, i això és el que han decidit Lizz i Sol.

—A què et refereixes amb sentiment de culpa?

—Ho sent, però no puc dir més. Despararé la taula.

Delli va començar a ignorar-me, i va estar així la resta de la vesprada. Quant a Lizz, continuava tancada a la seua habitació tot i les meues súpliques perquè isquera. El primer dia havia sigut un poc hostil.

A la fi es va fer de nit, i va arribar Sol. Ella era l'únic recurs que em quedava per a saber més sobre aquesta família.

—Hola, Sol. Escolta, volia preguntar-te alguna cosa sobre la teua germana…

—Bona nit, Tryon. Què és el que em vols preguntar?

—Bé, durant el menjar estàvem parlant sobre els teus pares, i Lizz s'ha posat molt nerviosa, fins a tal punt que se n’ha anat a la seua habitació donant una portada.

—No li faces cas, ella és així.

Pel que sembla, Sol tampoc volia donar-me moltes respostes… No em va dir res fins que li vaig contar el que m’havia explicat Delli. Va ser ací quan la seua cara va canviar a una de sorpresa i desconcert.

—Bé, en realitat, sí que va haver-hi un accident. Els meus pares van morir per un androide que tenia un mal funcionament, i els va atacar tots dos. Això va succeir quan Lizz acabava de complir tres anys, i jo en tenia quinze. Com era menor d'edat, no podia ser cap de l'empresa de la família, per la qual cosa se la va quedar el soci, que era Rawig. Durant aquest temps ens vam quedar amb la nostra àvia, però quan en vaig complir díhuit, ella va morir, per això vaig començar a treballar del que més sabia, que era fer xips per a androides. El meu pare m'ho va ensenyar tot, ja que ell s'encarregava d'això quan estava viu. Al cap d’un temps, Y.O.U.ANDROID. em va contractar. Rawig no em va reconéixer fins uns mesos més tard, i en adonar-se de la meua identitat, em va oferir el que em tocava de l'empresa. Només li vaig reclamar la part dels guanys de Y.O.U.ANDROID. que em tocaven, però no volia optar a un càrrec alt, com ser cap de l'empresa. Rawig va acceptar i, per aquest motiu, el nostre estil de vida ha millorat. Desitjava donar-li a la meua germana tot el que es mereixia, perquè no va tindre la millor infància. És per això que em fa tanta por que la història es repetisca, però aquesta vegada amb la meua germana; i també em causa un malestar haver de prohibir-li l'ús d'androides, ja que vull que gaudisca de tot el que una xiqueta de la seua edat ha de tindre. Disculpa per no haver-t’ho comentat abans, espere que pugues perdonar-me.

Per cada paraula que deia podia sentir el seu dolor immens per la pèrdua d'uns éssers estimat.

—I per què no li vas dir res a la teua germana? I per què creu que és culpa seua?

—Com li havia de dir a una xiqueta de tres anys que els seus pares han sigut assassinats brutalment per un robot?! No podia dir-li-ho, li trencaria el cor. De vegades hi ha coses que són millor no saber-les, i aquesta és una d'elles.

—I la segona pregunta? No m'has respost a aquesta, Sol —vaig demandar, seriosament.

Sol cada vegada es posava més i més violenta. Va anar cap enrere amb tot el cos rígid. Apretava les dents amb força, i va negar amb el cap.

—No has de saber-ho tot, no t'incumbeix. Lizz és Lizz, no t'importa.

La seua actitud va canviar completament. Va passar de ser una germana que es preocupava per la seua germana menor, a una persona violenta a la qual no li importava res. Va marxar bruscament a la seua habitació, deixant-me sol en aquella sala d'estar.

Vaig anar-me’n a dormir, encara amb el mal cos que m'havien deixat totes les converses que havia tingut. La meua habitació estava al costat de la de Lizz, i quan estava ficat al llit, vaig escoltar una conversa una miqueta peculiar provinent de l'habitació d'aquesta.

“Som com a germans, Lizz. Som iguals. No deixes que et confonguen amb les seues aparences. Per molt que et sembles a ells i tingues un aspecte més humanoide, no ho eres. Eres un androide, i sempre ho seràs, com jo.” Li deia Delli a Lizz.

Això no em va agradar ni un pèl, per la qual cosa em vaig alçar ràpidament del llit i vaig entrar a l'habitació de Lizz. Amb l'excusa que necessitava l'ajuda de l'androide, Lizz el va alliberar, i tots dos vam anar a la meua habitació. Una vegada allí, li vaig preguntar coses sobre la conversa que acabava de tindre amb Lizz.

—Per què li deies aquestes coses a Lizz? —vaig preguntar directe al gra.

—Espiar les persones no està bé.

—La pròxima vegada parla més baixet, així ningú et sentirà —vaig replicar hostilment. — Per què li deies aquestes coses a Lizz? Respon.

—Perquè és una realitat. Sol menteix. Si investigues un poc a fons, ho descobriràs.

—Ja li he preguntat coses a Lizz, a Sol i a tu, i ningú em dona una resposta totalment certa!

—No som molt sincers en aquesta casa, això és veritat, però, almenys jo ho faig per a protegir-te. A Lizz li intente dir la veritat perquè veja l'altra cara de la moneda de la seua germana; i amb Sol no tinc una bona relació. M'acusa de tindre un mal funcionament, sense cap fonament. Simplement, m'intenta eliminar de la faç de la Terra perquè no destruïsca els seus plans.

La resposta de Delli em va sorprendre. Fins ara no m'imaginava que Sol em mentiria tan descaradament sobre una cosa tan seriosa. Sí que és veritat que el seu comportament no va ser el millor, i que va ocultar el tema del seu cognom, però jo confiava en ella i pensava que el sentiment era mutu.

Vaig intentar fer-li una pregunta més a Delli, però va respondre amb el missatge de quan ja no queda bateria.

—La bateria del dispositiu és extremadament baixa. Procés d'apagat —va enunciar amb una veu robòtica.

—No, no, NO! —vaig cridar desesperadament. Sentia que la resposta de tot aquest misteri en el qual m'havia ficat era ací, en aquesta conversa.

Vaig buscar pels calaixos de l'habitació fins que vaig trobar un cable per a poder carregar la seua bateria. Per desgràcia, no estaria carregada fins a l'endemà al matí. Havia d'esperar per a continuar investigant.