Tan sols vaig fer un pas en el terra i ja em sentia com a casa. Havia arribat a Barcelona després de tots els viatges que havia fet a diferents ciutats per a portar a terme totes les entrevistes. Si soc sincer, no sé si jo era el més adequat per a ser la cara visible de l'empresa; però si el meu superior m'havia triat així havia de ser per alguna cosa. Aquella nit tenia l'última entrevista, a les huit de la nit. Per sort ja era l'última; estava esgotat de tant de viatjar. Vaig mirar el meu telèfon mòbil, eren les 14:49, de l'11 de febrer de 2391.



—Benvinguts al programa Esbrinem més a fons, ací amb el seu presentador més volgut, Zavnier! És tot un plaer tornar a veure aquest públic tan meravellós! Done la benvinguda a Tryon Hunol, científic de l'empresa Y.O.U.ANDROID., especialista en fer tests i proves als androides per a determinar si són o no una amenaça per a la societat… O això és almenys el que tinc entés que feu en la vostra empresa… Explica'm més, Hunol! O puc dir-te Tryon? —va cridar el presentador del programa, posant els seus nerviosos ulls en Tryon.

Portava un trage platejat i unes sabates daurades de taló. Portava el cabell tenyit de color morat amb les puntes de color rosa, i tallat de manera estrafolària. La seua pell era fosca, i els seus ulls eren de color blau gel. A més, portava maquillatge. Les seues parpelles estaven cobertes per una ombra de color groc fluorescent i els seus llavis per un blau elèctric.

—Bona nit, gràcies. Sí, no m'importa que em cride pel meu nom. Bé, el que la gent estava esperant aclarir. Si bé a vegades es creu que el que fem en Y.O.U.ANDROID. no és cent per cent honest, ací estic jo per a explicar-los en què ens especialitzem. El que has dit és completament cert, però veuràs, en la nostra empresa es fa molt més que simplement això. Però primer de tot, hem de deixar clara la diferència entre una mera màquina i un complex androide.

Quant a Tryon, ell anava amb una camisa de color verd i uns pantalons folgats platejats. Duia sabates de vestir de color verd, un poc més fosc que la seua camisa. Portava el pèl un poc llarg, fins al les espatlles. Quant al color, les arrels eren grogues, i les puntes taronges. El portava llis i amb les puntes mirant cap a fora, subjectes d'aquesta manera amb molt de gel. Era moreno, i els seus ulls eren de color mel. Ell, a diferència de l'inquiet presentador, no portava tant de maquillatge. Simplement portava una ombra fosca en les parpelles.

—Hi ha una diferència? Déu, ara entenc perquè l'androide de la meua filla em mira amb tan mala cara quan em referisc a ell com “màquina” i no “androide”!

—Sí que n'hi ha, sí. Encara que tots dos es consideren com “màquines” hi ha una xicoteta diferència. Les màquines no poden pensar per si soles, a més que s'especialitzen en només un treball; per això són perfectes per a les fàbriques. Els androides, no obstant això, poden pensar per si sols i no tenen una especialitat en concret. Per això, durant aquests últims 300 anys, s'ha popularitzat l'ús d'aquests per a ambients domèstics o fins i tot com a joguets per als teus fills. Així com un segon amic per al teu fill o filla, que a més el cuida i el protegeix, i té tant un raonament infantil com el d’un adult. Quant al domèstic, al principi es van fer populars entre la gent més adinerada, i els usaven com a servents. Ara, com tots ja bé sabem, es continuen usant per a això. L'única diferència és que ara són accessibles per a la gran majoria del públic.

—Que interessant que és el món de la tecnologia, he de dir! Però, llavors, la vostra empresa quan posa un peu en tot això?

—A això anava, Zavnier. Y.O.U.ANDROID. es va crear fa ja uns 250 anys, més o menys, per la família Kionp, uns experts en tecnologia. A causa de l'ús d'androides, que cada vegada era més estés, algú havia de fer-los unes proves i uns tests per a verificar que eren aptes per a anar voletejant per la societat. Per desgràcia, encara no existia cap empresa qualificada per a fer això. La fabricació dels androides va ser més ràpida del que s'esperava, així que no li va donar molt de temps a ningú per a investigar sobre aquests. Com eren relativament nous en el mercat, tampoc tenien cap norma a l'hora de passar-los els controls, així que moltes vegades ni els feien cap mena de control. I és ací quan van crear Y.O.U.ANDROID., per a la seguretat de tot el món. La nostra empresa recull tots els androides que estan a punt d'eixir al mercat, no importa de quina empresa, i els fem proves. Els plantegem situacions complicades, per a veure com es desenvolupen en aquestes, a més d'intentar danyar-los un poc, com un xiquet xicotet podria fer. Ja saben, banyar-lo amb suc, embrutar-lo amb terra… Si passen el test i no mostren cap conducta agressiva, poden ser venuts. En cas contrari, el departament que s'encarrega dels xips en farà un de nou, i li ho suggerirà a l'empresa. Si l'empresa accepta fer el canvi, es farà, i es tornaran a fer les proves per a veure si el nou xip és l'adequat. Si l'empresa no accepta, aquell androide no es podrà vendre de cap manera, llevat que l'empresa que ha fabricat el robot creen un nou xip ells mateixos.

—Així que també feu xips… Us especialitzeu en tot! Moltes gràcies per estar aquesta nit ací amb nosaltres, Tryon. Un fort i càlid aplaudiment per al nostre convidat de la nit, Tryon Hunol!



En una habitació repleta de joguets apagaven amb fúria la televisió després d'haver vist l'entrevista del programa de hui.

—Déu, ho odie amb tota la meua ànima! No saps quant odie aquell lloc… HO ODIE! No vull saber mai res més sobre aquest programa fastigós! —cridava una xiqueta d'uns nou o deu anys.

Portava un pijama de color rosa amb dibuixos taronges en ell, a més d'unes pantofles de peluix de color verd fluorescent. Tenia els cabells rossos, subjectats en dos cuetes. La seua pell era pàl·lida i els seus ulls eren rojos com un rubí.

—No t'enfades així. Si s'entera la teua germana que encara no estàs dormint s'enfadarà molt més del que tu ho estàs ara. Llava't les dents i veste'n a dormir. Anem, t'ajude.



—Bon dia, Sol! —vaig cridar amb energia mentre entrava al seu laboratori. Estava feliç; aquest era el meu últim dia de treball abans de les meus tan esperades i desitjades vacances.

—Bon dia, Tryon. Ho vas fer bé ahir a la nit. —va dir ella, concentrada preparant un xip per a algun androide danyat. Ella era la millor en el seu lloc, de fet, era la cap del seu departament.

—Gràcies, gràcies… M’enrogiré pels teus compliments tan alagadors.

—Què vols? Què m'agenolle davant teu? Tan sols vas eixir en la tele, no és per a tant.

—“Tan sols”… Treballant en un nou xip, eh?

—Sí. És per a l'androide que està assegut en aquella taula. Després que el teu departament li fera les proves, va començar a tindre una actitud agressiva cap als teus companys, i quasi se’n menja un.

—Bromeges, no? Si els androides ni tan sols tenen un estómec!

—No faig broma, no. Acosta't i comprova-ho per teu mateix. —em va reptar ella amb un somriure burlesc.

—Preferisc no fer això…

—Vaig a destruuuiir… TOOOOoot… PREPARAaaaat… vas a moriiir… mer humà incapaç de peeeeeeeeensaaaar…!

—Ho veus? —em va preguntar Sol —Ens odia. Es queixa molt de nosaltres, però és incapaç de formular una frase completa sense curtcircuitar-se.

—Sí, el seu so em semblava d'agonia…

Estava a punt d'eixir de la sala per a dirigir-me al meu lloc de treball, i, tan sols fer un pas, Sol em va detindre.

—Ei, ja que estàs ací, volia parlar-te d'una cosa important… —em va comentar mentre seguia amb la mirada apegada en el xip que estava fabricant.

—Dis-me, què passa?

—Ja saps que han tret un nou androide, no? Ja saps, d'eixos que són per a xiquets i prometen ser el teu amic fins al final dels finals, i tot el tema aquest de l'amistat…

—Mmmm… Ah, sí! Et refereixes al model F.U.T.U.R.I.S.T.I.C., no?

—Eixe mateix. El cas és que la meua germana xicoteta en volia un, i he decidit comprar-lo.

—I què hi ha de dolent en això? —vaig qüestionar sorprés. No m'esperava que això “tan important” fora en relació a un robot que té la seua germana xicoteta.

—Res. Fins que t'adones que l'androide actua estrany i que en la nostra empresa, almenys, no ha passat el control.

—Potser l’ha passat una altra empre…

—Ja ho he mirat —em va interrompre ella —. Hi havia un segell, el qual he investigat i no pertany a cap empresa. Si tinc raó quant a les meues sospites, han creat una empresa falsa que els ha “aprovat” el seu model d'androide per a així poder vendre's més ràpid. La qual cosa significa que l'androide pot tindre molts defectes i pot ser una amenaça.

—Déu, això sí que és seriós… —em vaig quedar de pedra. No m'esperava aquest gir.

—Ho sé. Havia pensat comentar-li-ho al superior, i preguntar-li si podies vindre a casa meua i fer-li els tests adequats a l'androide.

—Però hui és el meu últim dia… Tenia vacances, i molt merescudes!

—Ho sento, però em sembla més important això de l'androide. Demana unes altres vacances.

—Aiii… Per què no simplement denuncies l'empresa o sol·licites un test d'emergència?

—Denunciar costarà molt, encara que ho fem amb el nom de l'empresa. La gent pot creure que ho fem per diners, i si primer denunciem i no tenim cap prova, no podrem guanyar el judici. A més, si sol·licite un test no me'l deixaran fer, ja que posaran l'excusa que ja l’han fet i l'han “aprovat”.

—Val… Encara que crec que simplement li has agafat mania al robot…

—Fes-me cas, no sigues escèptic. Quina hora és? —es va preguntar ella a si mateixa —Són les deu ja, és l'hora de la reunió. Anem.

En la reunió, Sol li va comentar tot el que m'havia dit anteriorment al nostre superior, Beatt Rawig. Beatt és una persona molt intel·ligent, i es preocupa molt per fer el seu treball bé, així que no em va sorprendre que aprovara la idea de Sol. El pla era quedar-me tres dies a la seua casa i mostrar-li al robot situacions en les quals Sol afirma que l'androide no actua com deuria, i veure si es trenca el personatge. Si arribara a fer-ho, denunciaríem l'empresa, ara sí, amb proves. Si no, les coses es quedarien tal com estan.

—Ho sento, Tryon. —va dir el meu superior, Beatt, posant-me una mà a l’espatlla. Ja havien marxat tots als seus llocs de treball, i jo ja estava a punt d'eixir per la porta del despatx —Saps que és el millor. Si deixem passar això per alt pot acabar en una catàstrofe, com la que va passar abans. No volem que passe això. Les vacances són momentànies, però les accions que qualsevol pot fer són permanents. Et promet que et donaré eixos tres dies de les teues vacances de tornada —va dir amb un somriure en la cara, soltant-me així l’espatlla i deixant-me eixir del despatx.