Em vaig despertar quan la meva boca ja no feia gust de ferro.

_ Príncep..._ Vaig estendre la meva mà el més alt que podia, estava mirant el cel, la pau sempre va ser bufó, però quan ajupia la meva vista als meus peus, em vaig adonar el terrorífic que era el subsòl. _ Això és l'infern?

Vaig caminar durant hores, només podia contemplar un espai blanc al meu voltant, excepte, si miro a l'horitzó, podria relatar la diferència entre el paradís i l'infern...

Fa hores, o no sé si van ser dies, o fins i tot setmanes, que em vaig rendir, vaig intentar tot mètode d'entreteniment. Em vaig proposar contar històries, reia amb els meus propis acudits, sento sovint fatigues, vaig intentar córrer tot recte; amb esperances de poder arribar a algun dels dos destins, però no aconseguia. Vaig ensopegar cinc vegades, vint, cinquanta, cent vegades; si no vaig perdre el compte. Encara que no m'estranyaria, la meva consciència es va perdre pel camí ja fa temps. Pensava al principi que moriria de fam, temia això, que moriria de set, també temia això, però una vegada vaig saber que algú em va llevar aquestes preocupacions, perquè no puc morir en aquest món... vaig saber el que era la por.

_ Hi ha...? Hi ha algú?_ no sé per què pregunto, ja havia perdut l'esperança. _ Maleït Seth, t'odio, per què jo?, jo que vaig fer, vaig fer alguna cosa malament, jo ho vaig fer tot per ell._ estrenyia el meu puny que ja no sagnava, malgrat la força que li vaig posar.

En aquest embullat instant, estava plorant sense consol.

_ No... no puc _ em netejava els ulls amb força _ no puc fer-ho_ que il·lògic que em netegi les llàgrimes si no hi havia ningú amb qui fer contacte. Tal vegada, només tal vegada, esperava, una petita esperança, que aparegui algú a la meva esquena. Si tots els humans som realment iguals davant la justícia, que revisin el meu destí... una altra vegada. Jo... vull justícia.

La gent comença a tenir problemes mentals si estan aïllats durant quatre setmanes. Jo ho vaig fer, m'imaginava a l'odiós de Seth, també al maleït Calè, a mi, tenint una vida agradable, al passat, a la meva mort, al present i una vegada més al segon príncep.

_ Majestat, és hora de sopar. _ Seth em mirava amb uns ulls càlids segons qualsevol altre, a mi, em semblava que em culpava.

_ Ja vaig._ s'aixeca lentament de la butaca, deixant d'un costat el seu llibre favorit. _ Per què una cara tan llarga?

Vaig apartar la mirada, no vull veure el seu rostre, m'aterreix, em... penedeixo. De saber el que he palmat ho canviaria, si ho hagués sabut, no ho sé, volia una ajuda, un consell, un somriure càlid.

_ Perdó, però no comprenc la seva pregunta. _ abaixava el cap, com sempre.

_ Mm..._ es va acostar, mentre em fregava sospitosament el coll.

_ Segon príncep? _ em somreia, jo em vaig relaxar, fins que va estrènyer amb les seves ungles la meva artèria caròtide. _ Aaah AAH!

_ La teva... _ ara veia un rostre distorsionat, ja no li reconeixia._... responsabilitat és morir.

...

Una altra vegada amb els malsons, com és possible que continuï tenint por d'ell?

_ T'ho vaig deixar a la teva cura... _ era el fred cadàver de Calè, s'arrossegava damunt meu.

_ No és la meva culpa.

_ Sí, ho és! _ li vaig trepitjar lluny de mi, em semblava molt repugnant.

Sospir pesadament, quan acabarà?

...

_ Volgués vostè justícia, senyor?_ em vaig voltejar tan de pressa com si la meva vida depengués d'un ésser viu. Però em vaig quedar sense forces una vegada que vaig notar que... no hi havia ningú.

_ Ja estic al·lucinant.

_ No ho estàs. _ em vaig girar una altra vegada, ara estic segur, sens dubte hi havia algú. Vaig veure la silueta d'un humà. _ Bones.

_ No estic imaginant-me coses, veritat?_ ell negava amb el cap, espera, cap? Em vaig allunyar immediatament al saber que era un crani. _ Quin diable ets?!

_ No tinguis por, jo també vaig ser algú com tu. Jo soc el %#@=_ no se li entenia l'última paraula, semblava que algú controlava la seva veu.

_ Eres... com jo? _ no m'ho crec, estava boig, però no prou per a no identificar mentides, encara que, a qui o si no havia de confiar? _ Conta'm la teva història.

_ Vores, jo soc un jutge, qui decideix si han d'anar al paradís o al #mateix infern. Tu ets el meu hereu, et lliuraràs a aquest treball cos i ànima. _ molta informació a processar, estava aquest tipus dement?

_ Jo em convertiré en un esquelet?

_ Diguem que en els cent primers anys de càrrec continuaràs tenint el teu propi cos.

Diguem que em vaig convertir en el seu deixeble, sona rar, però era maco. Ara que sóc jutge, puc veure les accions de la gent i una vegada més vaig poder veure a Seth.

…

Era un regne pròsper, els habitants feliços, no hi havia enfrontaments, l'amor desbordava aquest lloc, tots satisfets, menys un.

_ Què et passa Ramsès?_ deia el senescal.

_ Pare, no comprenc la teva política.

_ Per què qüestiones el treball dels majors? Quan siguis gran ho sabràs millor._ deia mentre li donava un cop a l'esquena._ Camina, vols que visitem al poble?

Li vaig mirar als ulls del nen, no semblava complagut.

_ Com vulguis pare._ murmurava mentre ajupia el clatell.

_ T'ensenyaré el món de les polítiques.

_ Pare.

_ Sí Ramsès?

_ Què va passar amb el tractat que tenies amb el regne veí?_ el faraó era una persona molt pacifista, va dur a terme molts projectes i negocis. Tristament, el seu regnat no era perfecte, jo sé que el regne d'Egipte estava en guerra, Seth per a evitar-lo, va vendre alguns terrenys dels egipcis d'alta classe. Va ser una gran revolta i un problema més al seu regne prospero.

_ No entrarem més en guerra. _ Li va dir al príncep.

_ Però perdrem les nostres terres!_ va ser una sorpresa, el nen va explotar, d'alguna manera em va fer recordar a Seth i Calè. _ Cada any igual!_ estrenyia els punys._ Els nostres avantpassats van lluitar per a obtenir el que tenim avui dia!_ sospira pesadament _ Avi també ho va fer, encara que no està amb nosaltres ara. _ va deixar anar l'últim una mica més calmat.

_ No parlis de l'avi! _ sabia perfectament perquè no volia parlar del tema, jo tampoc volgués, però que puc fer.

_ No, tu hauries de callar._ contemplava com dues persones de la mateixa sang barallaven amb les seves llengües esmolades. _ Sé. Sé perfectament que el tu vares canviar el país, que vas matar a l'avi i que no t'importa en realitat les opinions de la gent!

_ Compte amb el que dius mocós!_ em va fer mal fins a mi, perquè el mateix cop es va repetir una vegada que em vaig reflectir en el príncep Ramsès. _ Comporta't. Hauries de saber que ho canvio tot pel bé de la nostra família, de la nostra gent. _ va esmentar mentre li pegava una tercera vegada a la cara. _ Ho comprens?

_... Sí, pare. _ es va allunyar del lloc, dedueixo que és per a netejar-se la part del blau.

Li vaig seguir per un bon temps, s'està acostant al riu Nil, la font mare del nostre país. El nen es va agenollar per a agafar amb les seves mans una cosa fresca. Es va netejar la cara i va tractar amb les petjades de violència del seu pare.

_..._ es va quedar en silenci, suposo que ell almenys no parla sol._ Mare, per què et vas casar amb aquest horrible pare?

Ningú li va respondre en aquest moment, però puc deduir que estava imaginant-se a la seva mare, la faraona.

(_ Fill, és perquè ens volem)

_ Mentida. Sé que només ho vols pel seu estatus i que ell mira a altres dones.

(_ Però tu vares néixer de nosaltres, si no haguéssim estat una família, mai podries haver vist la resplendor del nostre senyor._ li tocava la galta subtilment.)

_Quin cas té si el faraó deixa el seu poble.

(Ho va fer pel bé dels egipcis, dels nostres ciutadans.)_ es feia llarg, amb sort podia seguir la conversa.

_ Estem perdent territori, pare aquesta matant el nostre origen!_ arrencava les petites vegetacions del sòl, s'estava esplaiant.

( Hauria estat millor la tirania del teu avi?)

_... Almenys si jo governés portaria fauna i flora al nostre país, alegries i benediccions dels Déus._ de les herbes que alguna vegada tenien vida els va llançar, perquè el temible Nil ho menges._ Mare, crec que sé perquè pare es diu Sethis.

(... Esper, que no ho esment-)

_És Seth, mama. Un Déu malvat que va matar al seu propi germà, a la seva pròpia família.

_ A mi no m'agrada haver nascut, si del diable provinc, mare._ deia mentre es deixava tocar. _ Si li fa feliç, mare, més volgués jo que el pecador aquest mort, perquè les vostres ànimes es troben en l'altre costat._ una vegada finalitzada la frase, es va aixecar i va treure el seu tall de plata. _ Prometo que viuràs feliç, mare… Malgrat que això suposi la tristesa d'un altre.