CAPÍTOL 2

L'ambient del funeral era extremadament desolador. Família i altres coneguts vestien de negre,

reunits al voltant de la tomba de sa mare. Tots reconeixien Lisa i a Tina. Tots els donaven el

condol.



La seua mare havia sigut una persona bona, massa bona per a aquest món. Tot aquell que la

coneixia sabia com era de dolça i encantadora. Lisa l’estimava, moltíssim; va ser una de les

persones que més suport li van donar durant la seua carrera com a agent de l'FBI.



Mentre les persones del seu voltant s'acostaven per dir-li algunes paraules d'ànim o comentar

com n'era d’agradable la seua mare en vida, la Lisa retenia les llàgrimes amb tota la seua força

de voluntat. Es va girar per veure la seua germana, que era a la seua esquerra. Ella sí que estava

plorant, resguardada als braços del seu promès. La Lisa es va acostar a Tina i li va preguntar

delicadament:

—Podem parlar?

Tina va assentir, es va desprendre de Matt i va caminar amb ella.



—Tina, sé que està sent molt dur però hem de ser forts, i més ara que per fi estem junts de nou

—Lisa es va aturar uns instants, va mirar fixament la seua germana i va prosseguir—

. Saps que

no ho deixaré passar. Tots afirmen que va morir per causes naturals, però… Sé que hi ha alguna

cosa més darrere de tot això.



—Com? —la seua germana la va tallar—. Lisa, no pot ser, ella era a casa quan la van trobar.



Estava al seu llit, se n'havia anat a dormir. Ningú no estava amb ella. Pare havia arribat tard

aquella nit —va fer una pausa, i va afegir—: A més, ja tenia una certa edat...



—Precisament per això, Tina. Era l'escenari perfecte, res fora del normal, pare fora de casa… —

Lisa no va poder continuar, potser la seua germana tenia raó, potser les seues sospites eren

producte del dolor que li causava semblant desgràcia. La necessitat de culpar algú o alguna

cosa per bregar amb la ira de la pèrdua d'un ésser estimat.



—Si us plau, Lisa, no ho facis més difícil…

Es van sentir uns passos apropant-se. La Lisa es va separar de la seua germana en veure que es

tractava del seu promès i va decidir deixar-los sols. Va sentir una punxada d'odi dirigit cap a ell.



On sigui que Tina estigués, la seua presència també ho estava. Ja se n'estava cansant.



A mesura que avançava, observava les cares dels seus familiars, plens de tristesa. Va començar

a exasperar-se; havia de sortir-ne. Es va allunyar ràpidament de la tràgica escena, i quan va

deixar de sentir els plors que provenien del cementiri, les llàgrimes van començar a brollar dels

seus ulls. Va sentir un dolor insuportable inundant-li el pit, arrasant amb tot. Per què?

Acabaven de rescatar la Tina, per què la vida els copejava així tan cruel de nou? Què havia fet

malament?

Va caure de genolls a terra, abatuda. Va sanglotar amb força, sentint una creixent desesperació

apoderant-se'n. No… alguna cosa no quadrava. Llavors, va recordar. El dia anterior a la mort de

la seua mare havia trobat una rosa blanca sobre l'escriptori del seu despatx. Havia consultat

diversos companys de l'oficina per esbrinar qui l'havia deixat aquí, però cap no tenia la

resposta. En aquell moment, va pensar que podria haver sigut algun admirador secret. Ara,

només podia pensar en una sola cosa: les roses blanques eren les favorites de la seua mare.



Podria haver sigut una coincidència? No, el seu instint li deia a crits. La seua mare no havia

mort per causes naturals. Algú l'havia matat. I ella trobaria el culpable.



No sabia quant de temps havia passat des que va arribar a casa dels seus pares. Es trobava

asseguda a terra de l'habitació on dormien, recolzada contra la paret. S'havia passat hores

inspeccionant minuciosament l'habitació de dalt a baix, però no havia trobat res. Havia plorat,

havia cridat de desesperació, havia llançat coses al voltant de l'habitació en un atac de ràbia i

exasperació. Ara simplement estava immòbil, abatuda, mirant a un punt fix.



Va abaixar la vista a terra, amb la mirada perduda. Va veure una petita borrissol, un pèl, les

taques dels taulons de fusta. Va tornar a dirigir la vista cap al pèl. Era negre. Ni ella, ni la Tina, ni

els seus pares eren pelinegres, i les visites no entraven a aquesta habitació. Va acostar la mà i el

va agafar amb delicadesa. Li va vindre al cap la imatge d'una persona en concret, algú que li

disgustava, algú que havia aparegut recentment a la seua vida… Matt. Sabia que el xic havia

viscut durant uns dies a aquesta casa, però havia entrat a la cambra dels seus pares? Ho

dubtava. A no ser...



Després d'analitzar el cabell solitari per uns segons, el va guardar en una petita bossa

hermètica que portava amb ella. Al cap d'uns minuts, va decidir que havia de tornar a casa. Ja

era de nit, i no havia trobat més pistes. Va començar a caminar quan va escoltar uns passos

darrere d’ella. Eren gairebé imperceptibles, i només els havia sentit per un parell de segons. Es

va girar immediatament, però no va trobar ningú. S'ho havia imaginat? Va continuar caminant,

aquesta vegada accelerant el pas. No, estava segura que els havia sentit. Va tornar a girar-se, i

aquesta vegada va aconseguir distingir el retall d'una ombra torçant una cantonada. Els carrers

estaven deserts i ningú havia passat davant d'ella en direcció contrària, per la qual cosa només

hi havia una possibilitat: aquella persona l'havia estat seguint, i quan va veure que la Lisa

s'havia adonat de la seua presència, havia decidit fer mitja volta i allunyar-se'n.



Per un breu instant va dubtar entre si havia de fugir o intentar perseguir qualsevol que fos el

propietari d'aquesta ombra. Va començar a córrer cap a la cantonada on havia desaparegut i,

després de torçar-la, va aconseguir distingir la silueta d'un home al final del carrer. Lisa va

córrer a corre-cuita, intentant assolir-ho, però estava massa lluny. L'home va tornar a torçar

una cantonada i va desaparèixer del seu camp de visió de nou. Quan finalment va arribar, ja era

massa tard. Ho havia perdut de vista definitivament.



No obstant, una altra cosa va captar la seua atenció. Alguna cosa havia caigut de la butxaca de

l'home. La Lisa es va ajupir i el va prendre acuradament. Era una fotografia del seu pare. Se li va

arronsar el cor, sentint un buit a l'estómac. Per què aquell subjecte tenia una foto d’ell? Per què

l'havia estat seguint? Per què ara fugia d'ella? Ningú no té necessitat de fugir si no és perquè

alguna cosa oculta.



Van passar uns dies després de l'incident quan la Lisa va planificar un dinar a casa seua amb

Tina i Matt. Pretenia posar fi a les seues sospites, i descobrir si eren certes o no. Havia analitzat

els cabells que havia trobat a la cambra dels seus pares, però misteriosament no coincidia amb

ningú de la base de dades de l'FBI. Avui, hauria de trobar alguna manera d'aconseguir un pèl de

Matt sense que aquest se n'adonés, per poder contrastar-lo amb les proves d'ADN de l'anterior.



Estava acabant de preparar la taula quan va sonar el timbre. Va obrir la porta i es va trobar amb

els seus convidats. La seua germana el va abraçar, però la seua mirada es va clavar fixament

sobre el seu acompanyant.



—Passeu, aquestes setmanes he estat molt atrafegada amb la feina, i a penes he tingut temps

de visitar-vos, però m'alegra que puguem passar temps junts avui—, va dir Lisa somrient.



—No et preocupes, no ets l'única —va dir la seua germana—. Des que he tornat, he hagut de

reincorporar-me a la meua antiga vida. A més, posposar el casament i haver d'organitzar-lo

després del que ha passat tampoc no és fàcil—, va afegir amb un deix de tristesa.



—És cert, hem estat tots molt ocupats. Supose que tu també, no? —Lisa es va quedar mirant

Matt, esperant la seua resposta.



—Sí, és clar. La nova vida, la tragèdia que ha passat… Està sent complicat —va contestar Matt

amb un xicotet somriure de costat.



A mesura que va prosseguir el menjar, la Lisa va intentar estudiar el seu llenguatge corporal. Es

va fixar que aquest no deixava mai de mostrar un somriure cínic. No obstant això, aquest fet no

li donava cap mena de resposta a les seues preguntes, més que deixar-li clar com era

d'arrogant el tipus.



Ja estaven a punt d'anar-se’n, i la Lisa veia la seua oportunitat de recollir pistes escapant-se'l de

les seues mans.



—Bé, Lisa, gràcies per convidar-nos —va dir Matt amb un cert to de sarcasme.



—Sí, el menjar estava riquíssim —va afegir la Tina alegrement.



—No hi ha res de què. És important passar temps amb la família, ara que… —la imatge de la

seua mare va inundar-li el cap. Una punxada de dolor li va travessar el pit—. Bé, en fi, m'alegre

que hàgiu gaudit—va dir finalment.



Va abraçar la seua germana, i va aprofitar el moment per fer el mateix amb Matt. Aquest es va

sorprendre lleugerament davant la seua espontània acció, però no va deixar de somriure.



—Oh, tens alguna cosa als cabells. Deixa'm treure-t'ho, un moment… —va comentar la Tina

mentre li arrencava un pèl discretament. Va intentar dissimular la seua expressió triomfal—. Ja

està.



—Gràcies—, va contestar Matt—. Saps? Últimament m'està caient molt el cabell. Haurà de ser

per l'estrès del casament —va afegir amb una expressió petulant.



La Lisa va sentir les seues paraules caure com un cub d'aigua freda sobre el seu cap. Ho sabia.



Ell... estava relacionat amb la mort de la seua mare. I s’estava burlant d'ella en la seua pròpia

cara. Va pensar com actuar. Després de sospesar les seues possibilitats, es va limitar a

somriure'l cordialment.



La parella se'n va acomiadar, i quan es van disposar a caminar per allunyar-se de la seua casa,

Matt es va girar i li va dedicar un somriure burleta, ple de presumpció.



L'endemà, la Lisa es va dirigir al laboratori de l'FBI per analitzar els cabells que havia extret de

Matt. Anhelava demostrar que el xic evidentment tenia relació amb la mort de la seua mare,

per poder fer-li pagar les conseqüències.



Estava esperant els resultats de la mostra quan el mòbil va començar a sonar. Estava rebent la

trucada d'un número que no coneixia. Tot i això, la va contestar.



—Bon dia, vostè és la senyoreta Lisa Spring? —va preguntar una veu femenina.



—Sí, sóc jo—va respondre.



—Bé, jo sóc la infermera Everdeen. Li truque per notificar-li que el seu pare ha patit un

accident automobilístic, i lamentablement està ingressat al nostre hospital.



No havien passat ni quinze minuts des que va pujar al cotxe fins que va arribar a la sala

d'espera de l'hospital. La Lisa esperava ansiosament que li permeteren entrar a l'habitació on

estava ingressat el seu pare, mentre el seu cap treballava a tota velocitat. Què podria haver

causat l'accident? La seua mare, ara el seu pare… Tots dos fets estaven relacionats? No havia

pogut veure els resultats de les proves d'ADN dels cabells de Matt. Tindrà ell realment alguna

cosa a veure amb tot això?

Els records de la rosa blanca al seu despatx i la foto del seu pare caient de la butxaca del

misteriós home van aparèixer a la seua ment.



Aleshores, sense cap mena de dubte, totes les seues sospites es van confirmar.