Lisa estava en la seua habitació quan va sentir la notícia. La seua mare li havia telefonat aquella vesprada per informar-li.

—Lisa, sé que ha passat molt de temps des de l'incident, però… Tina ha tornat —va dir delicadament—. Volia haver-te avisat abans, però no trobava el moment i… bé, després de tant de temps no sabia com reaccionaries.

En aquell moment es va quedar paralitzada. No podia ser cert, feia dos anys de la desaparició de la seua germana. Molts ja la donaven per morta, fins i tot ella i la seua família van celebrar el seu funeral.

—Mamà, jo… —les llàgrimes van començar a brollar dels seus ulls—. Mai vaig creure que tornaria... Ja havia perdut l'esperança —va contestar la jove—. És culpa meua, hauria d'haver-la buscat dia i nit, potser l'hauria trobada i ho hauria pogut evitar... —va dir, trencada.

Després d'un breu silenci, Lisa va començar a plorar; no podia creure-ho. Es va mirar a l’espill de la seua tauleta de nit, va empassar saliva i va recordar tot el que havia patit.

Feia dos anys que la seua germana havia desaparegut. Una nit no va tornar a casa, però no van decidir donar-li importància fins que a la segona nit tampoc es va presentar. No responia a les trucades, així que la seua família va començar la recerca. Van avisar a la policia i un equip de rescat va estar inspeccionant la zona durant dos mesos, però només van aconseguir trobar el fulard que portava posat el dia de la seua desaparició. Va ser una vesprada d'agost quan van decidir que deixarien de buscar-la. Lisa havia passat la nit sencera plorant, abraçada al fulard de la seua germana, i havia mirat el seu reflex en el mateix espill en el qual s’estava veient en aquests precisos instants.

Va respirar, va prendre forces i va continuar.

—Quan va arribar? On està? Necessite parlar amb ella com abans millor. He de fer-li moltes preguntes, saps? Potser necessite ajuda, deu haver-ho passat molt malament. O potser no, potser ja és una dona que ha començat la seua vida en un altre lloc. Tu què creus?—va dir desesperada.

—Lisa, per favor, tranquil·litza't. Ella està bé, ara està parlant amb la policia. No sabem realment el que ha passat, però em tem que alguna cosa greu li ha succeït. Tampoc hem pogut parlar directament amb ella. Algú ha d'anar a la comissaria, i he pensat que hauries de ser tu qui la vera primer —va aclarir la seua mare.

Va dirigir-se a l'parada de l'autobús disposada a agafar el primer que la portara a la comissaria. Pel camí, va reflexionar sobre el que li diria, allò que volia preguntar-li, ja que la incertesa de saber el que havia passat la intranquil·litzava des de feia molt de temps. Estava nerviosa, era una situació complicada, però al mateix temps se sentia agraïda que fora ella qui la veiés primer. En baixar del vehicle i observar l'ombriu edifici va saber que el moment havia arribat.

El jove guàrdia que l'esperava en la recepció, la va guiar fins a una petita sala al fons d'un llarg passadís.

—Tens sort que haja arribat en aquestes condicions, tot i que pel seu aspecte no presenta lesions greus. En la majoria dels casos que ens han arribat, les víctimes no han sobreviscut o han hagut de ser redirigides a urgències —va comentar el policia amb un to esperançador.

Seguidament van obrir la porta de la sala, i dos agents van eixir-ne en veure’m. A l’interior es trobava ella. La seua pell estava pàl·lida i tenia un to malaltís, i la seua mirada semblava perduda. Era veritat allò que li havia dit el guàrdia, no estava ferida. No obstant això, estava molt prima, tant que es podien notar els ossos.

Lisa va seure al seu davant, i durant diversos segons es van mirar fixament. Cap de les dues s'atrevia a formular la primera frase. Tina va prendre aire, però quan es disposava a trencar el silenci no va ser capaç de començar la conversa. Va ser Lisa qui va decidir prendre la paraula.

—Tina… Com estàs? Sé que va ser fa molt de temps i que haja passat el que haja passat ha sigut dur per a tots. No saps el que hem patit, vam estar setmanes intentant trobar-te però no va ser suficient. Ho sent…—va dir amb cert to de disculpa.

No va haver-hi resposta. La seua germana la seguia observant amb els seus penetrants ulls verds.

—Per favor, dis-me alguna cosa, sé pel que has d’haver passat —va suplicar.

—En realitat no ho saps —la va tallar Tina—. Em van segrestar. Vaig estar tancada en un soterrani durant dos anys. Ni tan sols estava segura del temps que havia passat fins ara.

—Tina! —va exclamar Lisa, alterada.—No pot ser… Qui faria una cosa així? Per què?

—No sé… —la seua veu es va trencar.

Estava espantada, i la seua mirada seguia perduda. Semblava estar absent d'alguna manera. Lisa va notar que se li acabaven les forces. Havia sigut traumàtic per a ella i havia de deixar-la descansar. Només va voler fer una última pregunta.

—Com vas arribar ací? Com et vas salvar?

—No vaig ser jo. Durant el segrest vaig conéixer algú, ambdós havíem sigut segrestats... Es diu Matt, ell em va ajudar a escapar —va titubejar un moment—. Estem enamorats, Lisa —va afegir—. Prompte ens casarem.

Això últim va inquietar Lisa. La va prendre completament per sorpresa, però en aquell moment va decidir no esmentar res al respecte. Ja havia sigut suficient per aqueix dia.

—Entenc —va assentir la jove.—Ara hem de tornar a casa, parlarem més endavant.

—Lisa?

—Sí? —va contestar, sorpresa.

—T'he trobat a faltar —va dir amb llàgrimes als ulls.

Seguidament, Tina va abraçar la seua germana, i per un moment va semblar com si el temps no haguera passat.

El matí següent, Lisa es va despertar a l'habitació que compartia amb la seua germana en la seua infància. Les dues germanes s'havien quedat a dormir a casa dels seus pares; Lisa no volia separar-se de Tina ni un sol moment.

Va escoltar la veu de la seua germana que provenia del saló i una altra veu masculina que no va aconseguir identificar. Qui podia ser? Va caminar cap al saló i es va trobar amb Tina i el propietari de la veu desconeguda, un jove home que rondava els vint-i-tants anys, la mateixa edat que les dues. Era alt i massa atractiu, tot i que tenia un aspecte bastant demacrat i malaltís. El seu cabell era extraordinàriament negre, i també posseïa uns ulls profundament blaus que reflectien un deix de cansament.

En escoltar els passos de Lisa, tots dos es van girar i la van mirar. L'home tenia una mirada glaçada que la va gelar fins als ossos.

—Bon dia, Lisa! —Tina va intentar saludar a la seua germana amb la tendresa que la caracteritzava, encara que no va aconseguir dissimular el nerviosisme crònic que li havia marcat l'infern pel qual havia passat.

Lisa va apartar la mirada de l'estrany i va posar els ulls en la seua germana. L'ara malaltissa aparença de Tina li va tornar a la realitat, llevant-li l'alé. Va sentir com una onada de dolor li colpejava amb força.

—Hola, hola —li va retornar la salutació amb dolçor.

Veure-la amb eixa aparença li trencava el cor, i de sobte va sentir una onada d'odi cap al desconegut. Qui era aquell estrany i què feia a la seua casa, envaint la intimitat del moment que estaven compartint ambdues? A Lisa no li agradaven gens les visites, i menys si provenien de gent que desconeixia. A més, li posava dels nervis que estigués tan a prop de Tina després d'haver-la recuperat tan recentment del seu segrest.

—Oh, aquest és Matt, el meu promès, —li va dir Tina ràpidament després d'adonar-se de la seua mirada recelosa—, el meu salvador —va afegir amb un to somiador.

La Tina va dirigir-li una mirada plena de complicitat a Matt.

—Hola, encantat. Tina em va contar moltes coses sobre tu —va dir amb un somriure decantat.

Aquesta el va mirar d'alt a baix. Així que aquest era el xic amb el qual la seua germana li havia dit que s'anava a casar? Estava clar que el subjecte tenia un encant natural, malgrat el seu aspecte empitjorat pel segrest. No era d'estranyar que la seua innocent germana s'hagués enamorat perdudament d'aquest home, sobretot si el considerava el seu salvador.

—Hola, igualment —va replicar Lisa amb una mirada desconfiada.

El moment es va tornar tibant. Tina va tractar de suavitzar la inesperada trobada.

—Estem fent les invitacions del casament —va dir, insegura.

Lisa va apartar els ulls del jove per a mirar a la seua estimada germana.

—Que bé, Tina, me n’alegre per tu —li va somriure amb afecte—. I pare i mare? Seguien dormint?—va afegir.

—Sí, ahir va ser un dia esgotador per a tots, sobretot per a ells. Amb l'edat que tenen ja...—li va respondre Tina amb un deixi d'amargor.

Després de tan sols dos dies de la seua reaparició, Tina va enviar les invitacions del seu casament als seus convidats res més acabar-les.

Lisa seguia desconcertada per la determinació que tenia la seua germana de casar-se. Per una part, intentava entendre que estava enamorada. Matt i ella havien compartit una experiència horrible, llarga i aterridora, que els havia permés formar un fort enllaç que els unia profundament. A més, la idea que la seua estimada germana no hagués hagut de passar per un moment tan desolador sola la reconfortava, i estava molt agraïda amb el xic per haver-la ajudat a escapar amb ell. No obstant això, realment li cridava l’atenció que volguera celebrar el seu casament tan prompte, però al final va decidir no posar cap pega per a no disgustar-la. Al cap i a la fi, Tina es veia genuïnament feliç per casar-se amb ell, i no volia desbaratar-ho, sobretot després del que havien passat.

Van transcórrer uns dies, i la família va aconseguir a poc a poc tornar a la normalitat.

Tina i Matt viurien a casa dels pares de les germanes fins que aconseguiren un treball estable de nou, i Lisa pràcticament va tornar a la seua rutina del tot. Com que treballava a l’FBI, estava decidida a arribar al fons del misteriós segrest de Tina. Va jurar venjar-se de la persona que li va fer passar semblant infern a la seua estimada germana.

Després de preparar-se un cafè se'n va anar al seu despatx per a revisar uns documents que estaven damunt del seu escriptori. Es va asseure i va començar amb ells; després de vint minuts estava tan absorta en ells que es va sobresaltar quan va escoltar el so que indicava que algú li trucava.

Va llegir la pantalla del mòbil i no va poder evitar sentir una punxada de preocupació: li estava trucant Tina. Va contestar immediatament.

—L-lisa... —la veu tremolosa de la seva germana va sortir per l'altaveu del mòbil. Semblaba massa atemorida.

—Què passa, Tina? T’ha passat alguna cosa?

Les paraules següents que va sentir li van glaçar la sang.

—Mare ha mort.