—Què fem ara, Noah? —vaig assenyalar a terra— El cos ja no hi és...

—Doncs, anem a buscar-lo!

—Com, Noah? Si no tenim pistes!

—Encara no has après el conjur per rastrejar persones i objectes?

—Sí, ho he après fa una setmana, però encara no em surt del tot bé.

—Jo et puc ajudar.

—I com?

—Sols hem d'agafar-nos de les mans i cantar junts.



Jo vaig començar a recitar el conjur i ell em va agafar la mà i va començar-lo a fer-lo també.



El terra on havia estat el cos aquell matí va començar a formar un camí, nosaltres vàrem seguir-lo. Ens vàrem començar a anar cap a un bosc, el qual no em donava molta confiança, tenia arbres molt alts i començava a enfosquir-se com més t'endinsaves cap a ell. Em sentia afeixugada per la foscor del meu entorn, no hi havia cap soroll. El bosc estava desèrtic, pareixia que cap ésser viu vivia allà. I, a més, em sentia observada com si algú m'estigués vigilant.



—Noah, no sents com si algú ens estigués aguaitant? —La por cobria el meu rostre— Des que ens hem ficat en aquest bosc no em sento còmoda.



Ell va estrènyer la mandíbula:

—Sí, jo també em sento així, si vols parem i ens n'anem.

—No, no... ja que estem aquí, continuem.

—D'acord, però si no et sents bé tornem, d'acord?— Em va dedicar una mirada comprensiva.



De sobte va aparèixer un animal, jo vaig cridar i Noah em va abraçar.



—Què ha estat això! —Cada múscul del meu cos estava tens.

—No et preocupis, Sele, que sols és una rata —El meu cos es va relaxar amb l'escalfor de tranquil·litat que Noah em transmetia.



Vam continuar caminant, seguint el camí que ens marcava el terra. Jo encara observava el bosc. Noah rodejava el seu braç en la meva espatlla, això feia que estigues més tranquil·la, m'agradava com sempre pensava en mi. Després de resoldre aquest misteri agrairia tot el que havia fet per mi.



Vàrem estar passavolant un quart d'hora fins que el camí es va aturar davant d'una cabanya. La cabanya s'alçava solitària enmig de l'espès bosc, envoltada d’un misteri que semblava emanar de cadascuna de les seves desgastades taules de fusta. Noah i jo ens vàrem mirar.



—Aquest lloc no pareix molt segur —va dir Noah —No vull que et passi res— va insistir.

—Ja, però ja que som aquí, hem d'arribar fins al final… —vaig recalcar tremolant.



Vàrem entrar a la cabanya, a mesura que m'acostava, el cruixir dels seus vells pilars ressonava en el silenci sepulcral. El sostre de teules trencades amenaçava amb desplomar-se amb cada bufar de vent, mentre les bigues que el sostenien s'inclinaven perillosament cap a un costat. Grans pegats de molsa cobrien les parets de fusta, atorgant-li un aspecte encara més sinistre i abandonat.



En traspassar la porta que semblava a punt de caure de les seves frontisses, una estranya penombra turmentava l'interior de la cabanya. La llum a penes traspassava per les finestres gairebé tapades per teranyines. El sòl de fusta cruixia sota els nostres peus i quan m'aventurava més endins, podia sentir la humitat i l'olor de màgia intensa impregnada en l'aire.



Vam revisar tots els costats de la cabanya, però el cos no es trobava a la vista.



—Sele, crec que el cos ha d'estar amagat en algun costat d'aquesta barraca, a més l'olor de màgia ens dona ja moltes pistes.



Llavors vaig veure una maneta en el terra.



—Mira, Noah! Crec que hi ha una escotilla aquí.



Ell es va apropar a mi.

—Sí, tens raó —va obrir la trapa i a una pudor terrible i màgia va sortir d’allà.

—Quin fàstic!



L'olor va envoltar tota la cabanya.

—Ja, però segur que aquí està el cos.



Noah i jo vam baixar, el camí estava fosc, vam aconseguir avançar per l'olor de putrefacció i bruixeria.



—Mira, Noah! Allà està el cos! —Estava tirat al terra.

Noah va encendre una espelma per veure millor. Jo vaig apropar-me més al cos. El seu rostre mostrava una expressió de terror congelat en el temps. Les seves extremitats estaven retorçades en posicions antinaturals, com si hagués sofert un violent atac. No hi havia senyals de violència externa, semblava intacte.



Les meves mans tremolaven mentre examinava més de prop el cadàver. Hi havia una cosa sinistra i sobrenatural en l'ambient, i la sensació de perill no s'esvaïa. Podia sentir com la màgia que envoltava aquell home sense vida, semblava aguaitar cada racó de l'habitació.



Encara que el temor m'envaïa, el meu desig de descobrir la veritat era més fort.



—Noah, mira, té una marca estranya al canell —Noah es va apropar.

—Sí, tens raó, però no pareix una marca de naixement, sinó una marca causada per màgia.



Aquesta insígnia em sonava d'haver-la vista en algun lloc. De sobte vaig tenir un déjà-vu que em mostrava la marca en la portada d'un diari que tenia l'avi de Noah.



—Noah, el teu avi no té algun diari amb la portada d'aquesta marca?

—Pot ser que sí, el meu avi escrivia molts diaris, segurament estarà a la prestatgeria amb tots els seus llibres de màgia.

—Doncs tornem al seu estudi, tinc un pressentiment que aquest diari ens pot ajudar molt amb aquest misteri.

—D'acord, anem-hi



Vam sortir de la cabanya i vam deixar el cadàver on el vàrem trobar. Pel camí jo sentia que algú ens continuava observant. A mesura que avançàvem acceleràvem el pas fins que el bosc va quedar darrere nostre.



Quan vam arribar al barri dels embruixadors, em vaig sentir més calmada. Vàrem entrar a la casa de Noah i ens vàrem ficar a l'estudi. Vaig començar a cercar-lo i de seguida el vaig trobar:

—Mira, Noah, aquest és el diari que et deia.

—Ah, sí, record que el meu avi no em deixava llegir-lo. Com ja no està no passarà res si el llegim.



Vam obrir-lo i una dolçor de màgia intensa va inundar la sala. Vaig començar a llegir:



Descobriments

Dia 1

Quan vaig cometre l'error d'utilitzar màgia antiga, vaig comprendre que la meva vida faria un gir inesperat... Una estirp maleïda d'embruixadors m'ha començat a perseguir, les habilitats màgiques dels quals estan entelades per l'ombra de la foscor...