<div style=""text-align:" justify;"="">Era una olor nostàlgica, ancestral, sentia haver-lo olorat abans. Lentament em vaig anar acostant i, més de prop, vaig poder observar millor el cos el qual envoltaven els habitants del poble. El cadàver jeia en el sòl, expulsant aquesta aroma nostàlgica. No entenia què estava passant, llavors vaig decidir preguntar-li a un vilatà que es trobava al meu costat.
—Disculpi, senyor, em podria explicar què és el que ha succeït? —Es va girar ràpidament exaltat i em va mirar.
—Veuràs, damisel·la... — Es va quedar uns segons absort, observant el cadàver—. No se sap com, però ahir... algun ésser… —va murmurar—... amb màgia antiga... va atacar aquest pobre home.
Em va mirar uns instants més i uns segons després va desaparèixer entre la multitud.
Em vaig quedar pensant en el que m'acabava de dir aquell vilatà: què era la màgia antiga? Havia sentit parlar sobre ella molt poques vegades, ja que era un tema tabú. Sabia que la màgia antiga estava prohibida des de feia segles, però mai havia entès el perquè.
Després de quedar-me una estona pensant, em vaig dirigir al barri dels bruixots on es trobava el meu amic Noah Hermess, expert en la història de la màgia, ja que el seu avi va ser un dels millors fetillers de l'època.
Estava caminant quan em vaig trobar aquells ulls verds maragda, que coneixia des dels tres anys i pertanyien al meu amic Noah. Quan em va veure, va posar aquest somriure que tant m'encantava i després em va saludar. Ràpidament jo m’hi vaig apropar.
—Noah! —vaig pegar un salt cap a ell per fer-li una abraçada.
Noah, sorprès, em va tornar content el gest.
—Què passa, Sele? —em va preguntar.
Li vaig mirar amb cara curiosa—... Sé que és un tema tabú, però... —la seva expressió va canviar—. Volia demanar-te si em podries parlar més sobre la màgia antiga.
Ell es va sorprendre:
—Selene, per què vols que et parli sobre això, si saps que està prohibida?
—És que aquest matí han trobat un cos tocat per la màgia antiga.
—Noah es va quedar horroritzat.
—Selene, millor ho parlem a la meva casa.
Un cop allà ens vam acomodar en el seu estudi, ell va començar a rebuscar en la seva prestatgeria plena de volums antics del seu avi.
—Sele, aquí crec que tens el que busques —va posar un bloc de llibres a la taula de l'estudi.
Vaig intentar agafar un dels exemplars, però ell em va agafar la mà:
—Sele, no crec que estiguis preparada per això, encara ets una petita bruixa.
—Noah, però sí sol tens dos anys més que jo, de què m'estàs parlant? -El vaig mirar incrèdula.
—Ja, és veritat, tens raó, t’ho explicaré, encara que primer has de saber que la màgia ha estat present durant tota la història. No obstant això, no sempre ha estat utilitzada per un bon fi.
Als meus ulls va sortir una espurna d'interès. Llavors ell va agafar un dels llibres que havia posat damunt del seu escriptori, i va començar a explicar-me:
—És molt simple, per la màgia que fem servir avui en dia com ja saps només hem de cantar el conjur que volem executar. — Jo continuava escoltant amb interès, ell va seguir— La diferència amb la màgia antiga és que abans de fer el conjur, has de beure la sang d'un ésser viu sacrificat.—Em vaig sorprendre, això no m'ho esperava. Pensava que ja havia acabat, però va afegir una cosa més—. Has de tindre en compte que aquesta bruixeria és molt poderosa i pot arribar a ser molt perillosa.
Em vaig quedar uns segons assimilant el que m'acabava de dir. Però hi havia alguna cosa en el meu interior que em feia voler investigar sobre aquesta màgia. Vaig agafar un llibre que hi havia en l'escriptori, el fullegí un poc i a continuació el vaig mirar.
—Hermess... tinc un sentiment estrany al meu interior... crec que hi ha més història d'aquesta màgia que ni tu ni jo sabem encara —ell va arrufar les celles.
—De què m'estàs parlant, Sele? Saps molt bé que no ens hauríem d'endinsar en aquests temes.
—Ja ho sé..., però tu ja saps que quan una cosa se'm fica en el cap ningú em pot fer canviar d'opinió.
Ell se'm va acostar.
—Ho sé, molt bé això, et conec des dels tres anys... Sé que ets molt caparruda, llavors t'ajudaré perquè no vull que et passi res... ja saps que t'estim molt...
La meva boca es va corbar en un somriure.
—Noah, jo també t’estimo molt… Gràcies per ajudar-me.
Noah es va aixecar.
—Com et puc ajudar, Selene? —em va preguntar. Vaig quedar-me uns instants pensant.
—L'única pista que tenim de moment és el cos.
Va guardar els llibres que acabava de treure a la prestatgeria.
—Doncs examinem-lo.
Vaig sortir de la seva casa, ell em va seguir el pas.
Mentre anàvem caminant no parlàvem de res, jo veia que ell em mirava de reüll i sentia pessigolles al meu estómac, no em podia centrar en allò perquè la meva intuïció em deia que alguna cosa dolenta passaria.
Vaig aturar-me, ja havíem arribat al lloc, però… el cos ja no es trobava allà.
