Vam sortir d'hora al matí per si hi havia algun imprevist, després de tot aquest panorama m'esperava qualsevol situació encara que fos d'allò més estranya. En principi el trajecte era de dues hores, o com a mínim, això indicava el GPS. De moment tot anava bé, tots els cotxes anàvem en fila, sense cap d'altre desconegut entremig. Al primer cotxe hi érem la mare, conduint, el pare i jo, que portava el GPS, ja que el pare no entén gaire les 'grans tecnologies' com diu ell; tot i això, portava un mapa en paper per orientar-se en cas que alguna cosa no anés bé. Portàvem ja tres quarts d'hora quan el GPS va començar a fallar, era estrany que movent-nos entre muntanyes i valls no hagués perdut cobertura abans, gràcies al fet que el pare ja anava preparat ens vam començar a guiar pel mapa de paper. Bé, dient això no vol dir que tot estigués solucionat, però va ser de gran ajuda. En el camí entre valls ens vam trobar tot d'animals salvatges que passaven per les muntanyes inclús alguns d'ells generaven respecte per les grans banyes que tenien, quan et trobes animals així sempre vas amb la por que no t'ataquin o et facin malbé el cotxe, a més a més, nosaltres érem un grup gran i si li passava quelcom a qualsevol cotxe de la nostra colla ens afectaria a tots. També hi va haver moments que els vivia de pel·lícula, ja que em semblava que hi hagués criatures de l'altre món, és a dir, espectres bastant estranys i esgarrifosos, a més a més, ho veia a trams llargs situats bosc endins, ja només faltaria que fos de nit, tot i que no era el cas. El camí es va fer molt avorrit per la gran quantitat de quilòmetres que havíem de recórrer, les corbes no ajudaven i feien que tingués molt mareig. Finalment, vam arribar a lloc i després d'observar el perímetre de l'església i els voltants vam veure que no hi havia ningú, amb molta pena vam deduir que era una innocentada, tots havíem perdut l'esperança de trobar-los i tornàvem al cotxe quan el germà petit de la Martina es va escapolir mentre marxàvem i no va pujar al cotxe, abans d'arrancar els seus pares se'n van adonar i es van alertar, al comunicar-nos-ho vam sortir, i tots els vam ajudar a buscar-lo. Durant aquesta estona vam trobar una església decorada per celebrar unes noces, però no era la que el GPS ens havia indicat, a més, estava una mica apartada i vam pensar que si realment la Tina volia retrobar-se amb nosaltres no posaria tantes complicacions, tot i així la Remei, una veïna del poble, que era molt amable i que no es rendia mai, ens va fer entrar, la vam seguir i vam estar una estona per poder comprovar si realment era o no el nostre destí. Després d'aquest descobriment poques persones, inclús jo, vam recuperar un xic d'esperança en trobar la Tina i als companys, com bé diuen l'esperança és l'últim que es perd. Vam estar una bona estona esperant i la gent ja començava a impacientar-se, llavors sentim que arriba un cotxe a l'entrada de l'església i hi surt un noi jove, castany, d'uns vint anys, ulls marrons... Alguns convidats es van posar a parlar amb ell i afirmaven que semblava ser bona persona i amable, després m'hi vaig acostar per esbrinar algunes coses de la seva vida, ja que recordem que no sabíem amb qui suposadament es casava la Tina. Aquest noi em va dir que es diu Marc i viu en un poble relativament a prop de la vall, a uns vint minuts de Rovelló, en Marc treballa un bar de nit i té dos germans. Després de parlar amb ell no sabia si demanar-li si coneixia a la Tina o si era amb qui es casava, tenia por, si no era el seu promès ens faria fora? Trucaria a la policia? Vaig comentar amb els meus pares si seria o no adequat fer-li aquella pregunta tan atrevida, al final vam decidir que li digués i si estava equivocat doncs li demanaríem disculpes i marxaríem. Vaig fer-li la pregunta i em va dir que no podia donar informació sobre les noces abans que comencés, vaig suposar que aquesta resposta era deguda a una sorpresa que ens tenia preparada la Tina així que sí, estava confirmat que no era cap innocentada. Vaig fer que corregués la veu sobre aquesta nova informació per tornar a omplir d'il·lusió i esperança a tothom. Poc després va començar a sonar la típica música nupcial perquè entrés el nuvi i, seguidament, la núvia, tothom va seure als bancs i va fer silenci. Per fi vam poder veure arribar la Tina, portava un vestit preciós blanc i un vel llarg, va ser un moment d'allò més melancòlic i emocionant. Els nuvis van llegir els seus discursos que van fer plorar a més d'una persona, quan va acabar la cerimònia vam anar tots a les taules per dinar i ens vam posar a parlar amb la Tina a veure si ens podria resoldre totes les preguntes i misteris generats des que va desaparèixer. Una de les més importants era poder saber si ens guiaria cap als companys desapareguts.