Era l'aniversari de la mare i tota la família ens havíem reunit a casa nostra per sopar. Estàvem acabant de donar els regals, jo li havia regalat un braçalet banyat en or, la mama feia cinquanta anys no sempre s'arriba a tenir els mateixos anys que la meitat d’un segle.
Mentre la mama intentava col·locar-se el braçalet, van tocar a la porta i tots ens vam mirar, ja que eren les onze del vespre i vam avisar als veïns que potser faríem una mica de soroll, així que el meu avi va apagar la música i la meva mare va anar a obrir la porta.
Quan vam sentir un soroll tothom va anar corrents a la porta pensant que la mama hagués pogut caure, però quan vàrem veure que estava bé i la polsera que li havia regalat estava a terra un alleujament instantani va apoderar-se en mi. Però en l’instant en el qual vaig pujar la vista del terra cap a la porta i la vaig veure, aquell sentiment va desaparèixer i el va substituir el pànic, la incertesa i finalment el rancor.
No va dir res, la mare no va dir res, jo no vaig dir res, ningú va dir res. Aquells segons, minuts, hores ,no sé exactament quant de temps va passar des que la vaig veure, però el que si sàvia era que no volia arruïnar l’aniversari de la mare, així que em vaig controlar i li vaig dir a l’avi que s’emportés a la mama i a tota la família cap al menjador altre cop mentrestant jo em vaig quedar a la porta mirant-la.
Quan tothom se'n va anar, vaig observar-la, estava molt canviada, ja no era morena sinó rossa, a part la cabellera llarga que tenia havia desaparegut, ara tenia el cabell curt, molt curt de fet tan curt que li arribava a les espatlles. També tenia un pírcing al nas de color daurat,semblant al seu nou cabell. Ara la meva mirada estava al coll, també s’havia fet un tatuatge exactament una estrella, ella deia que els tatuatges eren patètics i que mai se'n faria un. Podria haver canviat físicament però tenia la mateixa cara, potser tenia les faccions d’una dona, però per mi continuava sent la mateixa adolescent que havia “desaparegut” o millor dit fugit.
Finalment, va ser ella qui va iniciar la conversa dient:
-Hola.
Un hola, un simple hola va sortir de la seva boca, ni una sola disculpa com un “ho sento”, “perdó”, hi ha moltes maneres de dir, però no va dir cap.
El fet d’escoltar la seva veu després de tants anys, va fer que em poses a plorar com el dia en el que vaig conèixer la notícia de la seva desaparició, també l'enyorança que he sentit durant tots aquests anys i la ràbia que tenia guardada a causa de tots els pensaments que rondaven per la meva ment van provocar que les meves emocions explotaran.
Quan vaig sentir el seu cos abraçant-me la ràbia i l’alleugeriment eren cada vegada més abundants, igual que les meves llàgrimes.
-Per què?- va sortir de la meva boca.
No em va contestar, però sí que em va consolar.
No tinc ni idea de quanta estona vam estar abraçades, probablement uns deu o vint minuts o fins i tot més, però per mi va ser una eternitat. El que sí sé és que la seva explicació va durar exactament set minuts i mig. Set minuts en que el meu cervell no parava de rebre informació i a la vegada s’acostumava a la seva veu fina, però una mica més greu des de l’última vegada que la vaig sentir. Una part de la meva ment deia que tota la informació que estava rebent era falsa.
Per a mi, totes aquelles lletres que juntes formaven paraules i que aquestes formaven oracions no eren explicacions, sino que eren excuses, probablement no eren mentides però encara els meus pensaments i una part del meu cor no entenia per què va desaparèixer d’aquella manera si sàvia el mal que causaria en la família i sobretot el mal que li faria a la seva mare, ja que era l’únic que tenia a la vida a part de la meva mare.
Tampoc aconseguia entendre per quina raó no podia dir-me què en Lluc va ser el causant de la seva “fugida”.
