Després d'uns dies de treball, arxivant i sense cridar l'atenció, em vaig anar un dia més a les oficines de l'alcalde, amb la intenció d'aconseguir més informació que els dies anteriors. Vaig entar i vaig notar l'ambient bastant tibant, ja que ningú a penes pronunciava ninguna paraula, vaig a anar, com tots els dies, al despatx de l'alcalde, per a preguntar-li què havia de fer hui, i per a la meua sorpresa em vaig trobar tot desastrat i ple de papers regirats, i l'alcalde no estava. Moltes preguntes ocupaven el meu cap. Què hauria passat? Per què l'alcalde s’hauria marxat amb tanta pressa? I la que més em confonia, està misteriosa desaparició tindria alguna cosa a veure amb els seus malvats plans per a la conquista de Barcelona?



Em vaig quedar amb la intriga, i vaig continuar el meu treball com era habitual. Em vaig quedar bastant més temps a l'oficina, ja que la incertesa no em deixava concentrar-me. De sobte, vaig sentir al lluny uns xiscles procedents de l'alcalde, no aconseguia entendre que deien, però a mesura que s'acostaven més, aconseguisca comprendre'ls, “hem de parar-li com més prompte millor els peus! No podem deixar que em desbaraten els plans de conquistar Barcelona!” - Deia l’alcalde. Vaig voler acostar-me i així poder escoltar la conversa, vaig anar acostant-me sigilosament cap al seu despatx, però de sobte, vaig sentir la porta de l'alcalde obrir-se, me vaig intentar amagar darrere d'una columna, però per a la meua sorpresa, no vaig ser suficient perquè l'alcalde no em vera, en uns pocs segon l'alcalde s'estava acostant a mi, estava acorralada!. En eixe mateix moment, vaig reaccionar i em vaig posar a córrer, em vaig tancar en el meu despatx, i després d'uns minuts de tensió, l'alcalde va començar a bastonejar la meua porta; “Valeria, obri, ja saps el meu secret! No et faré res, només obri, hem de parlar!!. Després d'uns minuts, vaig sentir una clau darrere de la porta, l'alcalde havia aconseguit la clau, i després d'uns instants em trobava acorralada per l'alcalde i els seus guàrdies musculosos, que estaven sempre a la seua esquena, estava en una cruïlla, no podia negar el que havia sentit, però tampoc podia revelar la meua missió, l'alcalde es va acostar cap al meu…



On estic? Em vaig despertar en una sala, asseguda en una cadira, i amb les mans lligades a la meua esquena, de sobte al lluny una porta es va obrir, els meus ulls estaven encegats per la llum blanca que els il·luminava, però a mesura que s'acostava, aconseguisca veure bé qui era: jo ho coneixia! Era el secretari de l'oficina de vigilància, en la qual jo treballe, el mateix secretari amb el qual jo parlava tots els dies, i coneixia tots els detalls sobre la meua missió. En eixe moment vaig comprendre, perquè uns dies abans li havia enxampat ensumant entre les meues coses, i perquè s'havia interessat a conéixer-me tant quan jo solament era una espia mes. De sobte els meus ulls es van començar a ennuvolar…



Em vaig despertar a la meua habitació, no sabia el que havia passat i no m'acordava de res del que havia passat els dies anteriors, a penes aconseguia recordar que feia a Barcelona, l'única cosa que m'acordava és que m'havien contractat en una empresa uns mesos abans però no aconseguia acordar-me ni de com es deia ni perquè havien acudit a mi.Vaig trobar en la meua taula un paper: “Quinta avinguda, 18:00h”, la intriga em superava por a no saber qui era el que m’habia escrit eixe missatge.



Aixina que a les 18:00h allí estava, en la Quinta avinguda, esperant a un desconegut que ni tan sols sabia si anava a aparéixer, i el més misteriós qui era, qui hauria deixat eixa nota? I perquè m'havia despertat eixa nit sense recordar res?.