Akil era un adolescent descendent dels reis d'Egipte. Des que era xicotet, sempre havia sentit la necessitat d'impartir justícia, però d'una manera igualitària, sense importar el teu sexe, la teua classe social o la teua edat; cosa que estava mal vista, ja que, si has nascut d'una manera, has de sucumbir a les conseqüències “és el que els ha tocat, fill” li deia el seu pare.
El jove xic era conegut per la seua gran bellesa i astúcia, en tots els jocs reals sempre havia resultat vencedor. Totes les xiques estaven interessades en ell, no obstant això, només tenia ulls per a una. Una donzella rossa i pell de porcellana que acatava les ordres, ella no era ni molt menys de la seua classe, mai s'havia fixat en el príncep sinó en el seu millor amic: Abayomi.
Abayomi va ser el millor amic d'Akil des de la infància, els seus pares eren coneguts del que semblava tota la vida i havia tingut la sort de créixer al seu costat. Des que era xicotet, el seu fidel amic es caracteritzava per la seua lleialtat i ingenuïtat. No discutien excepte per qui es menjava l'últim tros de pastís, però feia poc que no parlaven... Tot causat per una dona.
La donzella anomenada Institutriu veia que Abayomi mai es fixaria en ella, ja que gaudia de totes aquelles dones que el seu amic no desitjava donant imatge a la seua part faldillera. Això per descomptat no era veritat, com a Abayomi es va assabentar dels seus sentiments cap a ell immediatament els va acceptar, no perquè li agradara, no per fer-la feliç, sinó per cabrejar al seu amic Akil. Per què? Perquè el seu amic era el millor, la competència... Tenia tot el que més desitjava: intel·ligència, força, bellesa, donzelles, diners i una família perfecta.
Més voldria Akil això últim: el seu pare per molt rei que fora era un borratxo sense maneres ni escrúpols cap als seus súbdits i per descomptat cap a la seua dona; aquella que es quedava agonitzant en el sòl de dolor després d'una baralla per una simple peça de roba. Cada vegada que passava això, Akil es refugiava en els seus llibres de poesia i en el xicotet jardí al qual havien portat flors fresques exòtiques feia poc perquè cada vegada que intentava remeiar-ho, la seua mare li manava a la seua habitació per a distraure-ho, com si ell no fora prou major per a adonar-se dels hematomes físics de la seua mare.
Allò que fem, la vida ens ho retorna amb o sense el nostre consentiment, l'anomenat karma que ens persegueix fins al final... Akil va ser el mediador d'aquest amb les seues pròpies mans, només va fer el que devia, veritat? Un dia després d'una de les baralles més fortes que havia tingut els seus pares, va succeir l'impensable, la qual cosa semblava que mai passaria... La seua mare no va aguantar més i va morir dessagnada sense que ningú sabera que era ací, gràcies al fet que el seu marit no havia deixat a ningú entrar a les seues estances pel que sembla “deixar-la reflexionar”. Devastat pel seu amor no correspost, silenciat per les veus errònies i intentar mirar a un altre costat, Akil es va veure orfe de mare i rampell de pare per ell mateix, no suportaria que cap altra dona tinguera el mateix final: l'infern en vida, més comunament anomenat com el seu pare.
Amb el cor trencat per la traició d’un amic, orfe i prenent males decisions, es va convertir en el rei més arrogant de la història. Tot allò que el seu difunt avi li va aconsellar, se li va oblidar per complet. Va fer el que se li va antullar en tot moment sense importar el que sentien les altres persones, sense plantejar-se a qui afectaria els seus actes, sense tindre en compte el bé i el mal.
