Una vesprada d'estiu, en la qual Adio jugava amb la seua serventa, va sentir els crits de la seua mare que venien de l'habitació dels seus pares, no era la primera vegada que l'escoltava, però, per alguna raó, cada vegada que intentava esbrinar què ocorria, totes les persones del palau li ho impedien. Així que, amb l'excusa d'anar a fer un volt sol, va poder anar sense que ningú s'adonara. Contra més s'acostava a l'habitació, més sons li colpejaven els timpans: era la seua mare sanglotant i una altra persona tirant objectes al sòl; en el moment en el qual va traure el cap, va veure la seua mare estesa en el sòl, damunt d'un toll de sang. La persona que estava tirant coses era el seu pare, qui les llançava a la seua esposa sense gens ni mica de vergonya, estava fet una fúria.
Qualsevol hauria entrat per a impedir aquell succés, però ell, un xiquet de tot just onze anys li havien ensenyat que les coses succeïen per algun motiu i que les dones eren per a complaure les necessitats dels homes, eixa era la principal funció del matrimoni, no? Però eixos pensaments tendixen a canviar quan es veuen de primera mà, quan no se sap com reaccionar, quan es pensa que no és assumpte teu...
Des d'aquell dia fatídic, Adio no va tornar a confiar en el seu pare, encara que fora el seu pare qui el va criar i el va ensenyar a defensar-se, encara que el que va fer amb la seua mare es considerara una cosa normal... Res el feia canviar d'opinió, sabia que això no era just. Un terme rar aquell per a algú que no ha tingut l'oportunitat de rebre l'educació que demanava.
En canvi, va forjar una relació més forta amb la seua mare, al cap i a la fi, ella va ser qui el va portar al món, qui el defensava quan el seu pare havia begut massa i volia aprofitar-se sexualment d'un xiquet de tot just cinc anys... La seua mare mai ho va permetre, per desgràcia s'havia casat amb un home que l'únic propòsit del qual en la vida era el poder, la fama i la diversió sense consentiment. La situació no va deixar que eixa dona canviara la seua manera de ser, continuava sent una persona empàtica, una cosa estranya per a algú de la reialesa; es preocupava pel seu fill més que per ella mateixa, tant que, suportava les conseqüències de defensar-ho. Intentava donar-li al seu fill tot l'amor que ella mai va poder rebre fins que una grip se la va emportar a un altre lloc on probablement seria més feliç que en aquest.
El dia del seu enterrament, Adio tenia trenta anys, ja era tot un home amb principis però que encara no era capaç de fer canvis, no s'atrevia a causa de la criança entre cotons que amb molt bona intenció havia creat la seua mare.
Uns anys després, amb el seu pare ja mort i deixant-li passe a la corona, es va casar amb una donzella d'un poble xicotet i pobre. Este matrimoni no va ser beneït per cap vilatà ja que per a ells no tenia sentit. El que no entenien era que s'havia casat únicament per amor. Va estar amb ella tota la seua vida, van tindre dues filles anomenades Nailah i Akila que van criar amb educació i respecte fundant valors que ells no havien sigut capaços d'entendre fins que van ser pares. Les seues filles van créixer en un llar, felices i esforçant-se pel que volien.
Esta tranquil·litat, que li va costar tota una vida aconseguir, i el va obligar a prendre la va arrabassar una època de sequera obligant a prendre mesures desesperades com el casament d’Akila amb el fill del rei més ric en aquell moment per a garantir la subsistència del regne. Allò va portar a la seua filla xicoteta a passar una vida quasi com a esclava rebent pallisses, maltractaments i abusos de tota mena que van derivar a l'embaràs del seu únic i més benvolgut net: Akil.
