ONA
El dia que vaig entrar al purgatori em sentia sola i trista. La meva sort va ser conèixer a Júlia, una ànima que va entrar més o menys a la vegada que jo. Ens vam fer inseparables ja que juntes vam descobrir on estàvem i que feiem ací. Júlia era molt bonica. Tenia els cabells rossos i curts amb una pell càlida i tersa, però el que més em va impactar va ser els seus ulls.Quan em va mirar, la seua mirada penetrant color blau oceànic em va deixar de pedra i en eixe moment va ser quan vaig preguntar-me què feia una xica com ella en un lloc com aquest.
LAIA
Tot ha passat molt ràpid. Amb els ulls banyats per les meues llàgrimes, em trobe fent la maleta com si me n’anara de vacances, però la realitat és que les millors vistes que vaig a poder veure van a ser les del parc d’enfront de l’hospital.Cada vegada estic més confusa. Si és veritat el que diuen els metges sobre que el càncer té cura, no sé perquè tinc que deixar la meua casa i als meus amics per a passar les pròximes setmanes a l’hospital, en lloc de fer-me la quimio i poder anar-me’n a casa per a poder continuar amb la meua vida.
JOAN
No he tingut el valor per anar a vore-la, ja fa tres dies que està ingresada i avui he rebut la cridada de la meua àvia per a que anem a fer-li una visita junts. No estic preparat per a veure a la meua germana menuda sense els seus cabells tenyits de blau, tota demacrada, amb ulleres i la cara tan prima que se li notaven els ossos, no se si la va a matar abans el cáncer o la quimio. Ara mateix la iaia Empar entra per la porta.
-Hola bonico, has parlat amb els teus pares? El que vas a veure no va a ser plat de bon gust.
-Sí... la veritat esque no estic preparat però jo pense que Laia faria el mateix en el meu lloc.
- Doncs anem.
ONA
Set anys abans de morir, Júlia havia conegut a Pau accidentalment. Eixa nit ella havia quedat amb un xic per Tinder en un pub molt conegut, després d’esperar una hora interminable amb un par de vermuts va decidir anar-se a casa. El cambrer es va arrimar per a preguntar-li si estava esperant a algú més, ella li va dir que no, que volia el compte i es va quedar pensant que no s'havia adonat de com de bo que estava el cambrer. Per a sort de Júlia, Pau es va oferir per acompanyar-la a sa casa ja que només li quedaven 10 minuts per acabar el seu torn.
LAIA
Ja han passat dos setmanes des de que estic ací. No veig el final d’aquest sofriment, ja no tinc cabell, he perdut quasi deu quilos i estic plena de blaures. No puc ni alçar-me per anar a vomitar; el pitjor és que ja no em senc com la Laia que va entrar fa dos setmanes.He perdut l’esperança, les ganes de seguir lluitant…
- Bon dia Laia, com has passat la nit?
- Mal, com sempre.
- Doncs et porte bones notícies.
- Per fi alguna informació bona en tota aquesta merda.
-Després d’aquestes setmanes intensives de tractament el teu cos ha de descansar. Hem decidit, si et pareix bé, que pots anar-te’n a casa a descansar almenys altre parell de setmanes.
-És de veres!? Per fi!
Agafe forces d’on puc per cridar a els meus pares i donar-les la notícia per a què vinguin corrent i m’ajuden a fer la maleta.
JOAN
Estic molt content de tornar a veure el somriure de la meua germana després de tant de temps, però no li ha durat tant com m’agradaria. És impactant veure-la com va per casa com si fos una ànima en pena. Els primers dies tot era alegria per a ella però a mesura que passava el temps i s'adonava què no estava millorant, els seus ànims anaven baixant.No puc mirar-la a la cara, cada vegada em costa més guardar el secret de que va a morirse.
ONA
Eixe va ser el començament de la història d’amor de Pau i Júlia. Tot va ser una història perfecta d'amor fins que un any abans de casar-se, quan li anaven a donar la noticia de la boda a la família de Pau, tot va canviar. Quan va entrar al menjador de la casa dels seus sogres no podia creure a qui estava mirant, era el mateix que amb setze anys li havia furtat el cor. Van ser uns anys molt feliços per a ella fins que Martí va tindre que abandonar la Font de la Figuera per a anar a treballar a la Marina. Ella no volia que passara i menys amb el germà de Pau, però la connexió que tenien fa deu anys va tornar i des d’eixe dia la relació entre Pau i Júlia va començar a ser de tres.
LAIA
Pensava que aquestes setmanes a casa m'anirien bé i podria disfrutar i distreure'm amb la família i els amics però la veritat és que tinc ganes de tornar a l’hospital. Aquestos dies a casa m’he adonat què no puc valer-me de mi mateixa, els meus germans tenien que ajudar-me per a fer quasi totes les coses quotidianes que qualsevol persona podria fer sense problema.
- Teta, estas preparada? Com t'has alçat hui?
- Sí ja ho tinc tot. Cada dia estic més fluixa, allí tindré tot el que necessite.
-Doncs puja al cotxe, jo porto les maletes.
JOAN
He estat parlant amb la meua germana. Hem decidit que ja és l’hora de contar-li la veritat i que sàpiga que el seu càncer es terminal i no li queda molt de temps. Com va ser a ella a la qui li van comunicar la notícia, hem acordat que seria ella qui li diguera la gravetat del assumpte. Encara que la seua tornada a l’hospital li haguera donat esperances se’m trenca el cor al saber que es mentira i que ja mai eixirà de l'habitació 224, tan freda i lletja. Ara mateix he agafat el cotxe per a anar a veure a Laia perquè no se quan va a ser l’última vegada que la torni a veure amb vida i escoltar la seua veu.
ONA
Encara que Júlia li va jurar fidelitat a Pau, ella es trobava entre l'espasa i la paret. Pau era el millor del món, volien formar una família i tenien plans de futur, però a la vegada Martí va ser el seu primer amor, mai el podria oblidar i molt menys tenint-lo tant prop. Decidida en un intent de tancar eixa etapa de la seua vida i fer bé les coses amb Pau, va cridar a Martí per a prendre alguna cosa i aclarar això d’una vegada.Es va arreglar i va anar al bar en el que Martí l’estaria esperant. Després d’un parell de cerveses, Júlia va acabar dient-li que no volia tornar a veure’l més i que el millor era que tornara a treballar fora i que marxara.
De sobte Martí li diu que no es pot allunyar d’ella perquè és el amor de la seua vida i ja la va perdre una vegada , la va agafar del braç i li va donar un petó. Hores després es trobaven en el hotel més conegut de la ciutat fent-ho per última vegada. Quan van acabar, Martí va treure el paquet de tabac i minuts després es van dormir amb la mala sort que la cigarreta encara estava encesa i va prendre els llençols. I així va ser com una xica com Júlia va acabar en lloc com aquest.
LAIA
Acaba d’entrar el meu germà per la porta, no fa bona cara.
- Com està la xiqueta dels meus ulls? Hui estas molt guapa.
- Sí, guapíssima. Com creus què estic?
- Ja m’ho imagine. He vingut a fer-te companyia que sé que estàs aborrida, així et puc posar també al dia.
- Saps alguna cosa de la teta?
- Sí, m’ha dit que està molt ocupada ara i per això no ha vingut encara, vindrà a la nit.
- Abans quan he parlat amb ella m’ha dit que tenia una cosa molt important que dir-me. Tu saps què és?
- Jo no sé res.
ONA (EL DIA DE L’ACCIDENT)
No m’agrada gens aquesta nit, tinc un mal presagi. No sé si és per la notícia que no vull donar-li o pel que passarà si no s’ho dic. Estava decidida a dir-li a Laia que anava a morir-se, que tenia càncer i no es curaria. El camí des de l’entrada fins a la seua habitació se m’ha fet etern, no puc parar de plorar.Quan agafe el pom de la porta per a entrar em enfonse. No vull que em veja així. Segurament eixa seria l'última vegada que els seus ulls em miren i no estic preparada per a què eixe siga el nostre últim record juntes. Done mitja volta i desfaig els meus passos. Pujant al cotxe, el meu cap segueix donant-li voltes a la conversació que no he tingut, no puc pensar en altra cosa. Intente deixar la ment en blanc, arranque el cotxe, pose la ràdio i vaig cap a casa.
La carretera està banyada per l’aigua que cau aquesta nit. De sobte, la cara de la meua germana apareix per el meu cap i distreta no veig el cotxe que, segons després, impacta brutalment amb el meu, causant la meua mort.
