Diumenge, 13 de març de 1910, dos anys abans de l’aparició.
La Tina, una alegre al·lota de disset anys, acabava de comprar els panets que la senyora Alarpa, la seva mare, li havia demanat que dugués per berenar. Va sortir del famós forn de la plaça amb una idea molt clara d’on anar.
La senyora Alarpa ja la coneixia, sabia que era una nina molt curiosa i que sempre volia descobrir llocs nous, la mare sempre l’advertia que no anés als afores del poble. La Tina pensava que no podia ocórrer res dolent, perquè en aquell poble tothom es coneixia i si passava qualque cosa, en pocs segons ja estarien tots els habitants pendents de la situació.
Mai s’havia atrevit a sortir, però les ganes li podien. Aquell dia, la Tina estava més curiosa que de costum, així que va decidir-se. Ja estava preparada, acabava de sortir de la plaça i es dirigia pels estrets carrers cap a la zona prohibida. Després de dues hores, la senyora Alarpa es va començar a preocupar molt, sabia el que havia passat, na Tina se n'havia anat als afores del poble, és clar, amb la intenció de tornar. No va fer res, va deixar-la, va pensar que ja era major i no podia estar tot el temps darrera ella. Però la senyora Alarpa no sabia el gran error que estava cometent, la Tina estava en perill.
La jove estava envoltada de grans arbres, vegetació i flors, així que va pensar fer un bonic ram de floretes molt acolorides per a la seva mare. Feien una oloreta molt dolça, quedarien de meravella a l’entrada de la seva casa, la qual compartia amb la mare, no tenia germans, era filla única i el seu estimat pare havia mort feia cinc anys per una greu malaltia. Aquell any ho varen passar fatal, ja que l’estimaven molt i al mateix temps, ell era la seva única font d’ingressos, així que varen passar per una llarga època de pobresa i fam, però actualment, la mare tenia una feina de costurera que les podia mantenir i na Tina també ajudava fent les comandes dels veïns, donant-li una petita quantitat de doblers.
Va seguir caminant, el ram l’agafaria a la tornada, cada vegada hi havia més silenci, només s’escoltaven uns quants gorrions cantar, va començar a sentir-se un poc estranya, notava una presència, encara que no hi havia ningú. Va girar cap a la dreta i un poc més endavant va veure un gran cercle vermell en terra, amb una estrella en mig dibuixada, als voltants hi havia espelmes fuses. Això la va espantar moltíssim, no sabia res sobre bruixeria o sectes, però sense dubte es tractava d’un ritual. De sobte, va començar a fer molta pudor, no sabia d’on venia ni de què es tractava, pareixia un fum tòxic, s’estava marejant, i ara sentia la presència més que abans, el cor li anava molt de pressa, tenia moltíssima por. En aquells instants només pensava en la seva mare, en la seva casa i que no hauria d’haver sortit. Sense pensar-ho, va començar a córrer pel camí per on havia vingut, li costava respirar i se li anaven tancant ells ulls, el fum contenia qualque verí. Va amollar els panets que duia a la mà, i quan ja no podia més, va caure redona a terra.
Sis hores després, la Tina va obrir els ulls, estava tombada a un incòmode llit, dins una estreta cabanya de fusta que semblava molt vella, hi havia molt poca llum, l’únic que l’il·luminava era la llum de la lluna plena que entrava per una bruta finestra. Estava molt desubicada, no sabia exactament què havia passat, ni tenia idea d’on era, la panxa li feia renou de la fam que tenia i el cap no li aturava de donar voltes, no es podia moure perquè estava molt marejada.
Al cap de pocs minuts, va veure una figura fosca al fons de la petita sala, a mesura que s’anava apropant, na Tina tenia més por, els calfreds li recorrien el cos, no sabia si començar a córrer o cridar.
