Ja era cap de setmana, papà i mamà s'havien anat a la ciutat per un tràmit que havien de fer. Com qualsevol dissabte tocava fer la compra de la setmana, i al no estar els meus pares me la van encarregar a mi. Quina faena! Jo també volia anar a la ciutat on l'ambient era més animat, en comptes de quedar-me en esta nyonya de poble fent els encàrrecs. Així que, amb tota la desgana del món, vaig agafar el carro i un parell de monedes i vaig eixir al carrer. Pel camí, em vaig trobar amb la senyora Nicoleta, un anciana que tots pensaven que era més antiga que el propi poble i a la qual jo considerava com la meua àvia perquè va ser qui em va cuidar quan els meus pares es van quedar sense treball i passaven la major part del temps anant d'ací cap allà buscant una altra ocupació.

Mentre caminàvem ella m'anava comptant sobre el seu fill, em va dir que s'havia anat fa uns anys a treballar al Canadà i temps després es va casar amb una dona, segons la senyora, preciosa. Parlàrem tot el camí fins que arribàrem a la porta d'una de les botigues “Tina”, el meu destí final, i amb una abraçada i dos besos em vaig acomiadar de la senyora Nicoleta.



Malgrat ser un poble xicotet, hi havia una cadena de botigues d'ultramarins, en totes elles hi havia un rètol on es podia llegir “Tina”, que més enllà de ser el nom del comerç, també era el de la seua propietària. Tina era una dona jove, alta, amb cabell negre, llarg i molt arrissat, però el que va cridar l'atenció entre els habitants del poble, és que s'havia traslladat des de la gran ciutat, ja que des de feia diverses dècades ningú s'havia volgut mudar al lloc. No obstant això, la xica prompte va aconseguir guanyar-se la nostra confiança; ajudava als ancians amb les bosses de la compra, era la que organitzava les festes del poble i sempre se la veia animada amb un somriure d'orella a orella. Al cap d'uns mesos d'arribar, es va comprometre i a l'any es va casar amb Ignaci, un home famós al poble tant per les seues exquisides tomaques així com pels seus negocis i poder adquisitiu.

En entrar a la botiga, el primer del que em vaig adonar va ser que havien reduït el nombre de productes a més de la quantitat, i era estrany perquè des que les botigues es van obrir tot estava a vessar, no obstant això, en arribar al taulell i veure que no estava la caixera habitual, sinó era Tina la que atenia, em vaig acabar per desconcertar, ja que la propietària mai era a la botiga perquè treballava portant els comptes dels locals des de casa. Així mateix, tenia aspecte de necessitar un descans urgentment; presentava unes ulleres molt pronunciades i fosques, el pèl totalment embullat, s'havia tornat més pàl·lida del normal, havia baixat visiblement de pes i fins i tot parlava lentament fent notar el seu cansament.

Després de pagar la compra em vaig acomiadar de Tina, vaig eixir de la botiga i tornant a la meua casa em vaig trobar en la plaça assegudes en un banc a les senyores tafaneres, Margarita, Antonina i Enriqueta, que estaven parlant que Pedro el fuster s'havia divorciat de la seua dona per suposats enganys, fins que una d'elles va passar a parlar de Tina afirmant que ella estava arruïnada i no tenia gens de diners, per la qual cosa també van acabar ficant al marit per mitjà, ja que suposadament Ignaci seguia amb la mateixa vida d'abans de conéixer a la seua actual dona i no semblava estar mal econòmicament. Al que Margarita va saltar i va dir que era perquè ell no compartia els diners. En aquells dies no li vaig donar major importància, vaig pensar que eren les típiques històries que conten les persones per a mantindre's entretingudes, així que vaig continuar caminant.



Al cap d'uns dies, res havia canviat al poble, tot seguia igual de monòton que sempre. Com cada vesprada, en eixir del col·legi em vaig anar a fer els deures del dia i després vaig quedar amb els meus amics per a anar a jugar a la plaça. Més tard, quan estava fosquejant i les llums dels fanals es van encendre, vaig rebre una trucada de la meua mare, la qual vaig penjar, pensant que era per a tornar a casa per a sopar, quan unes sirenes van ressonar per tot el poble i la policia i l'ambulància van passar a tota velocitat al nostre costat. En eixe moment vaig començar a córrer cap a la meua casa per a comprovar que els meus pares estigueren bé. En veure que tot estava en ordre, vaig sentir un gran alleujament, és llavors quan la meua mare em va dir que alguna cosa havia ocorregut, així que ens vam dirigir al lloc on tot el renou s'havia concentrat. Tots els veïns estaven reunits al voltant de la casa d'Ignaci i Tina, expectants per assabentar-se del que havia passat amb tots els pèls i senyals. En el centre de tot, com no, es trobava Margarita, que ja havia interrogat a la policia per a assabentar-se del succeït, per la qual cosa li preguntàrem què feia allí la policia i l'ambulància, ella ens va dir que havia mort un dels propietaris i que havia sigut l'assistenta de la casa qui havia trobat el cos però que no ens podien dir més. La dona va comentar que era clar que anava a succeir, que Tina estava cada vegada pitjor i semblava fins a malalta, que només era qüestió de temps que això passara.



D'un moment a un altre el germà d'Ignaci, Tomás, va aparéixer entre la multitud, l’home no sabía res i només volia veure el seu germà i parlar amb ell. Aleshores un policia se li va acostar, li va agafar del muscle i li va dir alguna cosa que va fer que se li dibuixara a l'instant a Tomás un rostre tibant acompanyat d'un color pàl·lid, després d'uns segons no va poder contindre's més i va esclafir a plorar, la qual cosa va fer saltar les alarmes dels veïns, entenent-se així que la víctima real era Ignaci.



A l'hora de traure el cos de l'habitatge, la policia va buidar el lloc per respecte, per la qual cosa ens vam haver d'anar. De camí, vaig escoltar com els meus pares comentaven que Tina havia desaparegut, la qual cosa em va estranyar. Vaig decidir preguntar-los què era això que deien i em van contar que la senyora Margarita els havia dit que els servicis d'emergència havien intentat contactar amb Tina per a avisar-li del succeït, però que ella no havia respost cap vegada al telèfon i que tampoc havia fet acte de presència a la seua casa.



Uns dies més tard, ens assabentàrem que Ignaci havia sigut assassinat, així mateix Tina seguia sense aparéixer i la gent va començar a traure les seues pròpies conclusions. En passar pel carrer el tema d'eixe matrimoni era d'allò més comentat; es va estendre el rumor que Tina havia matat al seu marit per a així cobrar l'herència i salvar el seu negoci que com comentaven les senyores s'havia anat a la ruïna, no obstant això, entre totes aquella cavil·lacions, cadascuna més original que l'anterior, a poc a poc els veïns es van anar sumant a la mateixa pregunta: “a on haurà anat Tina?”.