F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

(Jeremías Décima)
INS de La Jonquera (La Jonquera)
Inici: Jaufré (Anònim)
Capítol 3:  Capítol III

Després d’una reparadora nit en aquell petit hostal, els nostres camarades es dirigiren cap al goldfield. En reprendre la marxa, Wilson no va poder evitar sorprendre’s de l’inusual pes de la seva motxilla.

En poc temps, els nostres herois van abandonar la penombra del bosc, endinsant-se en una zona més rocosa. Un esplèndid sol d’hivern impregnava tota la massa pètria, fent que una insuportable calor ennuvolés el seu pensament.

Després de migdia de caminar i amb els peus ben escalfats, van decidir parar en una de les moltes coves i forats que es formaven en els gairebé infinits murs de roca sòlida. A partir d’aquest moment, tan bon punt van asseure’s a la fresca roca de dins la caverna, es van adormir, esgotats per les inclemències d’aquell àrid bioma.

L'endemà, ja feia tres dies que havien sortit de la vila, o quatre, ni tan sols ells sabien si havien dormit més d’un dia. En sortir de la penombra de la cova, van topar-se amb l’infernal clima de la muntanya, aquest cop amb ràfegues gairebé ígnies d’aire calent, que assotaven als nostres protagonistes incessantment.

Al cap d’unes hores de viatge, de protegir-se constantment darrere roques, d’investigar les cavernes de la zona buscant una drecera o alguna indicació per arribar a palau, van trobar uns altres viatgers.

A l’horitzó, van veure unes petites taques, semblaven ser una acumulació de persones. Ràpidament, els nostres protagonistes s’aproparen per xafardejar el que estava succeint. Els joves viatgers van explicar que venien precisament del castell reial i duien els emblemes de la família reial. Peter no va tardar a preguntar per arribar a palau. Sir Wilson, en canvi, els va demanar si portaven quelcom per menjar.

Va resultar que aquells joves formaven part de la cort reial, molt amablement els van convidar a dinar, els van parlar de l’esdeveniment més marcat del mes, l'execució de lord Yanfrinson, un antic senyor feudal que havia estat treballant últimament al goldfield. Van detallar també que seria aquella nit i que ells no hi serien, però els agradaria ser-hi, i fins i tot els van donar una bossa de tomates que volien tirar al mort. Wilson es va haver d’aguantar la ràbia en oir les calumnioses paraules que sortiren de la boca d’aquells joves de palau en referir-se al condemnat.

En separar-se, es van desitjar el millor mútuament i els joves viatgers els van regalar un nou mapa. Després de deixar enrere la regió rocosa, s'intuïen ja els primers rastres de civilització humana, estaven arribant a la ciutat.

Quan el sol començava ja a rascar l’horitzó, la motxilla de Sir Wilson va començar a bellugar-se. Espantat, la va llençar i al cap d’uns segons de suspens, un ésser d’aspecte reptilià va sortir de la motxilla.

En comprovar que aquell animal no era hostil, Peter va aproximar-s’hi amb un embotit de forma allargada, blandin-lo a manera d’espasa.

Mentrestant, Sir Wilson va agafar el seu manual d’aventures i va identificar la criatura com a un Wyvern. La llegendària i majestuosa criatura, era relatada en molts llibres antics com un drac enorme i molt agressiu, que arrasava pobles i ciutats, que cruspia ramats sencers de vaques i ovelles. Coneixia aquelles històries fantàstiques des de petit, però mai hauria pensat que tots aquells fantàstics contes serien reals.

El cel ja era tenyit de taronja, faltava poc. Només feia mitja hora que coneixien el petit Wyvern i ja eren grans amics, al final van acabar compartint l’embotit entre els tres, després d’aquells dies tempestuosos, per un moment van poder somriure genuïnament.

Aquell moment de felicitat etèria es va esfumar de cop quan una silueta negra va tapar per complet la llum solar. La fosca criatura va arremolinar l’aire al seu voltant i amb el sol batec de les seves ales, va enviar a volar a Peter, el fideu. Sense arribar a tocar el terra, seguint amb aquella màgica dansa del vent, va envoltar a Sir Wilson, que sostenia en aquell moment a la cria de Wyvern.

Sir Wilson es va haver d’imaginar el pitjor dels casos i, com a primer reflex, va col·locar al petit darrere seu. I de sobte el vent huracanat va cessar. Una enorme figura bestial, com una versió més gran del petit drac amb qui estaven jugant instants abans, es va aturar davant seu.

Quan Wilson es preparava per rebre el furiós embat del drac, va notar que la gegant criatura el mirava, encuriosida. En un intent d’endevinar les intencions d’aquell drac, Sir Wilson va llençar, amb profund dolor, l’estrepà que s’havia guardat per sopar, amb la intenció de distreure a la bèstia. Sorprenentment, quan l’imponent Wyvern va apropar-se a la motxilla, en va treure la bossa de tomates que els havien donat els joves de la cort.

El sol ja pràcticament havia desaparegut de la línia de l’horitzó quan una ovació de centenars de ciutadans es va sentir des de palau. En adonar-se de l’inesperat gust del drac per aquelles fruites, Peter va idear un pla. Va unir una branca al cordill dels embotits i a una tomata de sucar per crear una canya improvisada. El petit Wyvern es va apropar a l’altre drac i va mantenir una “conversació” durant uns minuts. Al final, el gran drac va inclinar una ala en símbol d’acord.

Amb l’últim raig de sol, dos aventurers a lloms de dos dracs, l’un més imponent que l’altre, van creuar el cel en direcció al goldfield.

Des del cel, podien observar un camp de conreu radiant, i al costat, una massa cantant diferents himnes i càntics, uns alegres i altres agressius.

En un moment, del no-res i sense obeir cap ordre l’enorme drac va adoptar una postura diferent, va plegar les ales i va descendir, veloç com un llamp, cap a la plaça. El petit, que duia a Peter a sobre no va tardar a rebre l'ordre i, imitant a l’adult, va baixar també.

Allà, per primer cop en anys i en ple picat, Sir Wilson va veure a Yanfrinson, tot lligat i emmordassat i a dalt d’una plataforma d’uns cinc metres d’alçada, el botxí el va empentar. L’ancià va caure i, a mitja caiguda, com sortit de la tempesta, el gran Wyvern el va enxampar amb les urpes.

El desconcert del públic no va tardar i, és que, de tan ràpid que va passar aquella ombra gegant, i de la foscor de la nit, gairebé ningú va adonar-se de l’ocorregut.

Tornant amb els nostres herois, després de ser rescatat, Yanfrinson no va tardar a pujar a lloms de l’animal en ple vol i el primer que va dir al seu vell amic va ser: Ho podem repetir?

Durant el vol fins a la vila a sobre del Wyvern, el vellet va revelar que ja sabia que vindrien a salvar-lo, que li havien dit les carrotes daurades. També els va dir que ja coneixia a aquell drac i que el nom al qual reaccionava era Peixet. S’havien fet amics al bosc feia anys i s’havien ajudat mútuament després de caure l’imperi familiar dels Wilson.

Aquella nit van dormir al refugi forestal de Sir Wilson un jove un vell dos dracs i ell. FI
 
Jeremías Décima | Inici: Jaufré
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]