El dia d’aquella gran festa, el bon rei es va posar la corona al cap i anà a l’església a oir missa. També hi foren tots els seus cavallers de la Taula Rodona, que l’honoraven formant el seguici. Hi havia monsenyor Galvany; Lançalot del Llac i Tristany; el noble Ivany i el Bastard; Erec; Queu, el senescal; Perceval i Calogrenant; Cligès, un cavaller de mèrit; i Caerdín, l’avisat, i també hi havia el Bell Desconegut, i Caradoc, el del braç curt: tots ells eren a la cort. I encara n’hi havia molts més que no us dic perquè no me’n recordo.



Un cop van haver oït tot l’ofici, van sortir de l’església i es van dirigir al palau amb alegria, divertint-se i fent renou; i ja allà començaren les converses i cadascú explicava allò que li venia de gust. Uns parlaven de les seves conquestes amoroses, i d’altres de cavalleria i de les aventures que cercarien allà on podrien trobar-les.



Tot d’una, un dels il·lustres cavallers va notar la presència d’un estrany, a través de la finestra, i va donar l'alerta, ja que podria ser un espia de l’altre regne.

Vatua l’olla!, van exclamar-se la resta de presents en oir l’alarma i es van afanyar a llençar tot d’armes, cadires i quelcom que van trobar a la sala reial. I, rere un ensurt per part del misteriós nouvingut i una segurament dolorosa caiguda, la situació es va calmar. Com si res no hagués passat, van recollir els estris i van continuar conversant tranquil·lament.



El misteriós personatge va abandonar la penombra del bosc, seguint el sender que envoltava el palau i va reincorporar-se a la vila, on va creuar la plaça amb un gran pollastre farcit entre mans. L’individu semblava content.

Era un home d’uns 30 o 40 anys, de complexió robusta, com una gran mandonguilla, d’extremitats curtes i robustes, també. Lluïa un somriure d’orella a orella, i, mentes emetia una espècie de so per la boca, intent de dolç xiulet, endrapava com si li anés la vida en aquell sucós pollastre.

Els vilatans el miraven amb ressentiment però ell, que estava molt ocupat menjant, no els va ni mirar. Deien les males llengües que aquell home no era sinó Sir Wilson, el panxacontent. Després de la caiguda de la seva família, molt poderosa temps ha, com a únic supervivent es va exiliar al bosc, deixant enrere totes les riqueses de la família.

Rarament, es deixava veure per la vila, ja que no tenia gaire bona fama en aquell poblet. S’havia guanyat l’odi dels vilatans per mitjà de saquejar dia rere dia aliments i altres articles fonamentals per la seva supervivència.





Tot i ser molt àgil, no podia cometre tots els delictes ell sol, així que comptava amb el seu amic i aprenent Peter “el fideu” que va arribar a aquelles terres sense saber ni on es parava dret. Sir Wilson el va adoptar quasi com a un fill. Entre el dos, arrasaven els cultius i granges de la família reial, que era injusta amb el poble i s’enriquia a força d'explotar els vilatans.

Aquelles explotacions agrícoles se situaven a l’altiplà que s’alçava imponent darrere el castell anomenat “Big New Castle” (BNC), principal de la família reial i de la ciutadella, un poc més enllà de la vila.

Aquell castell era l’orgull de la família i una veritable obra de l'arquitectura d’època. A dalt de l’altiplà, hi havia totes les propietats del rei, incloent-hi les seves riqueses agrícoles, més conegut com el “Goldfield”, que produïa les millors collites del regne.

Des de la inauguració del “Goldfield”, una gran part dels pagesos havia sigut convocada sense dret a opinió i romanien allà, cultivant de sol a sol, sense rebre un miserable penic i qui s’oposava era executat. El rei exercia de sobirà amb mà de ferro i protegia el camp i el seu secret. No eren pocs, els espies d’altres regnes qui havien intentat aconseguir la fórmula del “Goldfield”.



Des del descobriment d’aquell camp, el regne s’havia posicionat al cap del comerç mundial. Això va cridar l’atenció dels regnes veïns i no tan veïns, ja que aquest aparentment regne dèbil, comptava amb una riquesa i exèrcit esfereïdor que el convertien en una gran potència comercial.



Aquell matí primaveral, despertats per l’aroma dels esmorzars àliens, els nostres protagonistes van deixar enrere la foresta i van irrompre al poble, la rutina consistia a gaudir d’algun caprici robat, evidentment, a la plaça, en un banc apartat, prop del tauló d’anuncis.



Quan es disposaven a degustar un deliciós pernil, Joseph, un informador reial que baixava cada dia de l’altiplà a actualitzar el tauló d’anuncis, els va saludar amablement, però, capbaix i no gaire animat, va delatar que no portava bones notícies. Yanfrinson estava sentenciat a mort per rebel·lió al “Goldfield”.



I us preguntareu, estimats lectors, qui diantres és aquest home? Lord Harry Yanfrinson va ser en els temps d’auge de la família Wilson, un important conseller i mà dreta del rei, amb la caiguda d’aquell regnat, ell va quedar sense ofici i la seva ment es va anar demacrant, ara cuida peixos.

En oir tan nefasta notícia, Sir Wilson jurà salvar aquell vell.