A trenc d’alba, Sir Wilson i Peter van deixar la vila, disposats a rescatar al Lord. Després de pispar uns mapes a dos viatgers despistats, van traçar una línia fins a l’altiplà. Preveien una setmana de camí, una setmana molt llarga…

La notícia de l'execució es va escampar com la pólvora. Prop el migdia, tots els vilatans es van reunir a la plaça per decidir què fer per salvar a Yanfrinson, que era un bon amic del poble, tot i la seva relació amb Wilson.

Per primer cop en molts anys els vilatans van deixar de banda les seves diferències cap a aquell lladregot vulgar i el seu aprenent i van acordar una reunió. Aquell vespre Joseph va entregar una carta de part dels vilatans. Desconfiat, Wilson va examinar aquella carta amb una proposta de treva i ho va consultar amb el seu camarada Peter. No obstant això, varen registrar aquell tractat de cap a peus. Tot semblava estar correcte.



En un batre d’ulls, van arribar a la casa de la vila, per així reunir-se amb tots els vilatans.



La proposta era senzilla, col·laborarien amb els millors aventurers de la vila per ascendir fins al castell reial i irromprien al Goldfield rebentant totes les portes i muralles que es trobessin. Aquest pla, òbviament l’havia proposat el quartet, els quatre “millors” aventurers de la vila que suposadament havien derrotat un cop al llegendari wyvern.

L'endemà, els nostres protagonistes juntament amb el quartet d’aventurers van abandonar la vila en direcció al goldfield. No van passar gaires minuts fins que un dels temors de Wilson es va complir. Els quatre germans el miraven il·lusionats intentant posar cara tendra als seus vint-i-pocs anys. Havien trobat un ou anormalment gros i proposaven cuinar-lo per sopar. A Wilson la idea de menjar per fi l’il·lusionava, és clar, però el seu costat d’adult responsable i els consells de Peter el van fer entrar en raó. Després de veure com les gastaven el quartet, van decidir caçar alguns senglars i fer un bon dinar.



El sol anava allargant les ombres del grup cada cop més i amb prou feines havien creuat el bosc en direcció a la zona muntanyosa. Amb aquest ritme farien tard al rescat de Yanfrinson. Van fer nit en una clariana on tocava directament la llum de la lluna, que il·luminava de manera tènue una gran panxa i cinc figures al voltant.

Aquella nit el més gran dels quatre germans va aprofitar el fil de llum que arribava del cel per acabar d’arrossegar aquell ou gegant al fons de la bossa de Sir Wilson, convençut que els seria útil més endavant. En aquell moment una gran silueta va tapar la tènue llum per un instant, fet que el germà va ignorar per complet.



A trenc d’alba, el grup va reprendre la marxa de rescat cap al goldfield. Feia tant fred que Wilson no se'n va ni adonar del sorprenent nou pes de la seva bossa. Aquella fresca matina d’hivern va ser encara més terrible en companyia d’aquells quatre molestos aventurers. Les seves històries exagerades, les ganes de brega amb Peter que tenien i altres comportaments infantils posaven malalt Sir Wilson, que cada cop rumiava més en si haver emprès aquell viatge havia sigut bona idea…

En una parada tècnica al primer hostal de muntanya que van trobar en tot el camí van aprofitar per consultar el mapa només per descobrir que aquest estava totalment destruït per una “innocent” broma dels ja insuportables germans. Aquesta gota va fer vessar la paciència de Sir Wilson, que ara ja feia estona que s’aguantava les ganes d’estomacar alguna cosa.



Per primer cop en anys, Sir Wilson va abandonar aquella faceta amable i gentil, va abandonar la cura i la delicadesa de les seves paraules i va deixar ben clar que no necessitava per res d’aquells quatre molestos marrecs. Peter va poder observar com d'ençà que Wilson havia sentit la notícia de l'execució del seu vell amic el seu estat d’ànim era cada cop més inestable i com, ara ja havia explotat. Peter no va poder evitar lamentar-se pel seu inseparable amic.



Aquella tarda, els quatre germans

no gaire penedits per les seves accions, van anunciar que es quedarien a l’hostal. Per fi, després de dos dies, Wilson va tornar a somriure i, un cop van allunyar-se del quartet, va començar a riure i, en definitiva, va tornar a ser el mateix.



Aquella nit Wilson i Peter van celebrar que ja no haurien d’aguantar al quartet amb un pastís robat i acabat de fer per la dona de l’hostal. Van mirar el nou mapa, robat també, es van equipar amb la roba d’abric que havien pispat a uns comerciants i van seguir aquella odissea cap al goldfield, no sense abans dormir una merescuda nit a l’hostal.