Tot i que només portava 2 dies a París, ja estava una mica ubicada i sabia més o menys com funcionava el metro. Aquest cop, no em va costar molt comprar el tiquet en aquelles màquines tan grans que estaven a l’entrada. Vaig dirigir-me cap a elles i vaig comprar un tíquet que em duia a la parada prop de casa l’Emma.

Estava esperant que arribés el metro sentada en un banc. De sobte, vaig sentir de nou aquella melodia que va conquerir el meu cor. No sabia si atansar-me per escoltar-la millor o no. Vaig mirar quan faltava perquè arribés el meu metro i vaig veure que encara tenia temps. 15 minuts. Suficients. Em vaig deixar portar per aquella melodia. Tenia un pressentiment de que era ella. Sabia que no m'equivocava. No em va costar gaire trobar-la, perquè quan vaig girar la cantonada, vaig sentir com la música sortia d’un cúmul de gent.

Em vaig apropar. No tenia por. La volia tornar a veure. La necessitava tornar a veure. No sé ben bé si per sort o per desgràcia aquella va ser l’última cançó. El públic va aplaudir i ella, agraïda, somreia mentres donava les gràcies. En pocs minuts, la gent es va anar dispersant i vam quedar ella i jo. Ningú més. Em vaig quedar anonadada mirant mentres ella recollia el violí i el ficava al seu estoig. Em va pillar. Va veure que l’estava mirant. Se’m va caure el món a sobre. Em vaig ficar més vermella que un tomàquet. Em va dir alguna cosa en francès que no vaig acabar d’entendre, i com que ella va riure després de dir-ho, vaig fer un petit somriure també. Volia dir-li que no l’havia entès, però el clàxon del metro va sonar. Sabia que aquell era el meu. Sense temps a dir-li res, vaig marxar corrent. Sinó el metro marxaria sense mi.

Estava feliç. L’havia tornat a veure. Pensava que no ho faria mai més. Va ser poc, però suficient. Mentres estava al metro no parava de pensar en aquest petit encontre. Va durar poc el pensament perquè vaig veure que la meva parada ja era a punt d’arribar. No em podia despistar. Es van obrir les portes i vaig sortir en busca de casa l’Emma. Tenia uns dotze minuts de camí, i vaig aprofitar-los per descobrir una miqueta més la Ciutat de l’Amor.

Estava nerviosa. Bastant. Podríem dir que molt. No sabia ben bé si confiar. No sabia que m’esperaria allà. Feia dos dies que l’havia conegut i amb prou feines havíem parlat. Però era l’única solució que hi veia. Així doncs, em vaig endinsar a l'aventura.

Ja estava davant el seu portal. La casa era gran. La porta, també. Tenia decoracions de ferro, que semblaven estar fetes a mà. Vaig buscar el timbre i un cop estava segura que era aquell el vaig prémer. No contestava ningú. “Torno a tocar el timbre?” “I si no és a casa” “La podria trucar al mòbil…” “No Carlota no, no cal semblar pesada” Aquestes eren unes de les mil preguntes que se’m passaven pel cap.

Després d'esperar-me un temps, vaig decidir marxar. Ja trobaria una altra solució. Amb les maletes encara a la mà, vaig tirar carrer avall, quan de sobte, vaig sentir una veu familiar que exclamava el meu nom intensament. Era ella. L’Emma. Després de saludar-la i agrair-li vàries vegades, em va convidar a entrar. Aquell piset, de primeres, semblava molt acollidor.

Tot anava sobre rodes, em sentia com a casa, i no sabia com agrair-li tot el que estava fent per mi.

Ja portava tres nits dormint a casa l’Emma, i m’estava ajudant a conèixer la ciutat. Era dissabte. Els dissabtes l’Emma acostumava a quedar amb una amiga seva, i com que jo era allà i no em volia deixar sola, em va dir que l’acompanyés. Aniríem a la pastisseria de la cantonada, on sempre van. Em vaig arreglar per a l’ocasió, s’ha d'anar ben guapa sempre. I més a París. Vam entrar-hi. Era enorme. Al fons d’aquella inmensa sala, vaig veure la noia que feia brillar els meus ulls. No vaig arribar a imaginar que aquella noia preciosa seria l’amiga de l’Emma. De fet, ni se’m va passar pel cap. Però al veure que mentre ens atansàvem a ella, posava el punt de llibre a la pàgina on s’havia quedat i s’aixecava per saludar-la, vaig saber que sí que era l’amiga. Tot i això, vaig fer com si res, segurament ni se n’enrecordaria de mi.

Sí que se’n recordava de mi, qual cosa em va sorprendre gratament. L’Emma es va estranyar. No entenia que estava succeint en aquella sala. Breument, vam explicar-li el motiu perquè ens coneixíem. Es va quedar una mica al·lucinada, era normal.

Vam estar parlant una estona, i bé, la majoria del temps vaig estar vermella, morta de vergonya. No m’havia mirat enlloc, però sabia que estava vermella. Ens vam caure molt bé, i podria dir que vam connectar molt. Per aquesta raó, va quedar-se a dinar amb nosaltres, al pis de l’Emma. Un cop vam acabar de dinar, va marxar a casa seva.

Començava a entendre el francès i aquella nit em va semblar entendre alguna cosa. Vam estar parlant més durant la nit, jo li explicava la meva vida a Catalunya i ella la seva de França.

L’endemà, al despertar-me, vaig anar a la cuina a fer-me un bon suc de taronja espremut i un bon entrepà vegetal. Estava molt bo. Mentre esmorzava vaig agafar un diari que estava a la taula del menjador, i vaig començar a llegir-lo. Les primeres pàgines, unes notícies de les eleccions franceses. Després, venia el temps. Cap allà les últimes pàgines, hi havia una foto d’una noia que em semblava familiar. Vaig parar-hi atenció i vaig veure que era l’Emma. L’única cosa que la diferenciava era el pentinat que duia. Però se la reconeixia fàcilment. Vaig agafar ràpidament el mòbil per a veure que hi deia i vaig llegir al traductor que estava en busca i captura per l’assassinat de dues noies.

“Com, com? En busca i captura? Vols dir que és ella? Tenia por. Què es suposava que havia de fer ara? Fer veure que no havia passat res i esperar a que tot vagi bé? O marxar?

I si només era una persona igual que ella? És molt complicat que estiguin 2 persones idèntiques a la mateixa ciutat, a París. “ vaig pensar.

Vaig sentir que alguna cosa no rutllava. Tenia un pressentiment. Però vaig decidir quedar-m’hi els pocs dies que em faltaven per veure si descobria si era cert o no. Sempre m’ha agradat això dels misteris. Llavors, vaig arrencar amb el mínim soroll possible la pàgina on sortia la notícia i la vaig guardar a la butxaca de l’anorac.

Pocs segons després, va aparéixer l’Emma, que just s’acabava de despertar. Feia cara d’adormida, però al veure el diari damunt la taula amb la pàgina arrencada, va fer uns ulls com unes taronges i va marxar cap al lavabo. Bé, almenys això és el que em va dir.

De mentres, vaig recollir el meu esmorzar i vaig anar cap a la cuina a rentar-ho. No em pensava que seria llavors el final. Un cop vaig ficar els vasos a l’armari de dalt de la pica, al girar-me la vaig trobar dreta. Mirant-me fixament. A pocs centímetres de mi. En aquell moment alguna cosa dins meu es va remoure. Aquella Emma no era la que havia conegut. Va ser en aquell moment com vaig sentir que feia un moviment brusc. Vaig sentir una punxada a la panxa. Em va apunyalar amb un ganivet. Vaig tocar-me la panxa per notar el ganivet i em vaig emplenar les mans de sang. Llavors, poc a poc em vaig anar assentant a terra, lliscant per les portes dels armaris sota la pica.

L’Emma va agenollar-se davant meu i em va dir: “No et sentis especial pel fet que t’hagi matat. No has sigut la primera ni tampoc seràs l’última. Només una qualsevol.”

I així és com em van matar. Pel simple fet de llegir el diari.