Uns cops a la porta em van despertar. Primer vaig pensar que s’havien equivocat i quan se n’adonessin deixarien de picar. Però els cops no van parar, sinó que van començar a ser més intensos i repetitius. De tant en tant sentia com algunes veus cridaven “obre la porta, si us plau”. Em vaig aixecar amb una mica de mal d’humor. Estava de vacances a París i només volia tranquil·litat.

-Com pot ser que vinguin a molestar, ja semblen ma mare! A saber què volen…- vaig dir en un to fluix mentres em fregava l’ull i anava cap a la porta.

Se’m va passar la son quan de sobte vaig veure a 3 policies armats esperant a que obrís la porta. Feien cara d’enfadats. Darrere d’ells hi havia una noia, crec que recepcionista, pel que vaig poder deduir per com anava vestida.

Ja em podeu imaginar, a mi, una noia de 25 anys, amb pijama, recent despertada, on amb prou feines no s’adormia de peu, escoltant com tres homes alts, forts, armats i amb una cara no massa agradable, em cridaven amb francès. Era un espectacle, no entenia res.

En aquell moment estava en shock, no sabia què dir, perquè no els entenia, no sabia què fer, com reaccionar. Així que em vaig dignar a escoltar i intentar adivinar el que em deien.

Un cop van acabar de cridar, es va apropar la recepcionista, que estava al fons, molt més respectuosa i amable que els policies. Em va explicar que hi havia hagut un error en la meva reserva a l’hotel. Que havia de marxar d’aquell recinte com a molt tard les dotze del migdia. Mentres m’ho explicava, feia uns ulls com unes taronges, estava al·lucinant. Vaig anar a buscar el mòbil que tenia a la tauleta de nit carregant. Vaig buscar la reserva al correu. Vaig ensenyar-los-la.

Segons ells, havia reservat aquell hotel només una nit. Però havia pagat per a les 2 setmanes que estava a la ciutat. No vaig entendre per què van venir 3 policies a dir-m’ho, és el que em va estranyar. Vaig pensar que era alguna norma de l’empresa. Quan van marxar, em va començar a entrar el pànic. Què faria jo allà, tota sola, sense conèixer res. Sense conèixer ningú. Tota indignada, vaig anar a buscar als pantalons del dia anterior el paper que em va donar la recepcionista.

El vaig obrir. “EMMA +33 654 193 036”. Era l’única persona que coneixia allà. Bé, si parlar 5 minuts amb una persona significava conèixer-la. Però era l’única persona que podria ajudar-me. Així que això vaig fer. Vaig agafar el telèfon i vaig marcar el número. Estava començant a sobrepensar coses no massa positives. “Dormiré al carrer durant dues setmanes.” “Necessito fer alguna cosa.”

Tenia el presentiment que trucar a un número de fora d’Espanya em costaria molts diners, però ho vaig fer igualment. No tenia més opció. Vaig treure el paper de la butxaca i vaig trucar. Abans, vaig repassar-lo dos cops, no em volia equivocar. Un cop estava trucant, em vaig ficar el mòbil a l’orella a esperar la resposta. El primer cop no em va contestar. Eren les 9 del matí. Vaig suposar que estaria dormint. Com que no tenia cap altra cosa a fer que no pas esperar, vaig decidir anar a la dutxa, preparar la maleta i marxar de l’hotel.

Mentres em dutxava el meu cap no parava de fer-se preguntes. No parava de fer-se pel·lícules. No sabia on anar. No sabia què fer. Estava totalment perduda.

Vaig decidir anar-me’n a esmorzar, ja que no podia fer res. I un cop acabés, la tornaria a trucar.

Vaig anar a la cafeteria més propera i em vaig demanar un bon cafè amb llet i un croissant de mantega fet a mà per millorar el començament del dia. No costaria molt. Vaig comprar un entrepà que feia molta bona pinta per si durant el matí tenia més gana. Em va semblar una mica car, però ja no importava res. Vaig asseure’m en una taula al costat de la finestra, on podia veure la Torre Eiffel. Almenys, feia bon temps i no plovia.

Abans de marxar de la cafeteria per anar encara no sabia on, vaig tornar-la a trucar. Aquest cop sí. Em va respondre. Vaig fer un sospir i li vaig explicar el que m’havia passat aquell inesperat matí.

L’Emma, super amable em va escoltar i em va convidar a casa seva. Em deixava estar-hi fins que marxés a Barcelona un altre cop. Quan vam penjar la trucada, em va enviar un Whatsapp amb la seva adreça.

Sense pensar-m’ho, em vaig dirigir cap al carrer Emile Deschanel, 11.