-Seré ruc! Si hagués estudiat francès a l’institut, ara això no em passaria… - vaig dir-me en veu baixa.

No podia comprar un tiquet a la màquina del metro. No sabia com fer-ho. No entenia el francès. Un cop vaig pensar que seria impossible utilitzar el metro aquell dia, vaig decidir marxar per anar en busca d’una parada de bus. Necessitava anar a l’hotel, que se situava molt a prop dels Camps Elisis. Per això havia d’agafar l’autobús que em duia allà. Però de sobte, una musiqueta em va deixar impressionada i perplexa. Inconscientment el meu cos em va portar cap a aquelles notes de música que volaven com ocells a l’estació de metro.

Vaig espiar entre la multitud qui era aquella persona misteriosa que tocava tan bé el violí. Era guapíssima. Tenia la melena llarga i arrinxolada. El color dels seus cabells era tan fosc i negre que em recordava a la nit. Estava lluny d’ella, ja que estava envoltada de molta gent que es parava allà a escoltar-la, però el que més em va captar l’atenció d’aquella noia van ser els seus ulls. Podia veure com brillaven des del lloc on era. Grans i rodons. Em vaig enamorar de la seva mirada. Eren els ulls més preciosos que havia vist mai en els vint-i-cinc anys que portava de vida.



Tot i que estava tocant la meva cançó preferida, em vaig dignar a escoltar-la des del fons d’aquell cercle que s’havia creat al seu voltant, perquè no em podia entretenir i havia de marxar ràpidament, si no volia perdre l’últim bus que passava per aquella zona. Vaig memoritzar-me la seva cara, era impossible que no ho fes. Tocava molt bé, podria dir que és la millor tocant el violí. Acasa meva el meu pare i la meva germana el toquen de manera professional. Però, el talent que tenia aquella noia era impressionant i admirable.

Vaig marxar de l’estació de metro en direcció la primera parada de bus que em duia als Camps Elisis. El bus va trigar uns 20 minuts a arribar i encara vaig tardar dos minuts més per a pujar les maletes, ja que en portava unes quantes.



Quan vaig entrar, vaig deixar anar un fluixet “bonjour” i vaig mirar-me el cartell on hi havia les diferents parades. Vaig estar buscant la meva, la que em portava davant de l’hotel, on passaria les pròximes dues setmanes. Un cop la vaig trobar, li vaig assenyalar al conductor amb el dit índex i un petit somriure en el rostre. Ja eren tres quarts d’onze de la nit i la panxa ja em començava a fer soroll. Vaig decidir que un cop arribés a l’hotel i deixés totes les maletes a l’habitació; que no eren poques, aniria a un restaurant de menjar ràpid per demanar el meu sopar.

Vaig tenir sort que la recepcionista sabia parlar castellà, i va ser més ràpid el tràmit. Vaig demanar-li opinió dels llocs més bonics i obligats a visitar abans de marxar de París. Com que ella em veia molt perduda, em va deixar apuntat en un tros de paper el seu número de telèfon per si algun dia la necessitava. Després d’agrair-li la seva ajuda, vaig pujar a l’habitació. Vaig deixar les bosses de qualsevol manera, i em vaig tirar al llit, estava molt cansada. Vaig decidir que si no baixava ràpidament a buscar el sopar, ho trobaria tot tancat i no podria sopar. Per aquesta raó, em vaig afanyar per trobar un restaurant que fessin menjar per emportar.

Just al baixar de l’hotel, a un carrer més avall, vaig veure dibuixat una hamburguesa en un cartell il·luminat que anava canviant de colors. Sense pensar-ho dues vegades, vaig entrar-hi i una noia em va rebre. Vaig apropar-me al taulell per veure la carta que estava penjada en una paret i vaig demanar-me una hamburguesa amb formatge i patates fregides i per beure, una llimonada.

Em va sorprendre la rapidesa que van tenir a l’hora de servir-me, van anar molt ràpid, cinc minuts després de demanar, ho tenia en una bossa per emportar. Vaig donar les gràcies i un adéu saludant amb la mà, i després vaig marxar en direcció l’hotel.

Un cop situada a l’habitació, vaig treure’m la jaqueta i les sabates i em vaig menjar l’hamburguesa en un tres i no res. Tenia moltíssima gana, tanta que me n’hagués menjat quatre. Quan vaig acabar-m’ho tot, vaig ficar-me el pijama amb molta tranquil·litat. Estava cansada i no tenia la suficient energia per a fer-ho ràpid.

A l’estirar-me al llit, vaig engegar la tele, ja que era el doble de gran que la de casa meva. No vaig tardar gaire en apagar-la, perquè els ulls se’m tancaven sols.