Crec que va ser la vegada que vaig estar més nerviós de la meva vida, com ja us he dit no era molt habitual en mi el fet de quedar amb una noia, no em malinterpreteu, tinc moltes amigues, però res més que això.
Estava en un banc, allí a la porta del Louvre esperant, sense cap pressa, però amb nervis, sempre em passa, en els moments important em carrego de nervis i inseguretats i començo a qüestionar-me un munt de coses. Faltaven 5 minuts per a les 15:00 i em vaig intentar conscienciar que no era per a tant i que només havia d’actuar amb la major normalitat i no deixar de ser jo mateix. Sembla fàcil dir-ho, però a mi em va semblar més difícil que un examen de dibuix tècnic.
Mentre pensava això, vaig veure que la porta s’obria i sortia ella, amb un somriure radiant i amb pas segur, dirigint-se cap a mi. Em vaig aixecar i quan va arribar fins on jo estava ens vam saludar, ens vam donar dos petons i ens vam disposar a caminar pels jardins que hi havia allà al cantó. Anàvem caminant mentre parlàvem de com havíem arribat allí, a París, sent els dos de Catalunya. És una mica recargolat perquè la seva mare és de Lleida, però els seus pares estan separats i el seu pare té un gran càrrec al museu i li va facilitar feina durant un mes per a poder anar-se’n de vacances amb les seves amigues a l’estiu. Jo també li vaig explicar que era allí per un regal d’aniversari que em van fer els meus amics i que m’havia fascinat el museu. Ens vam asseure en un banc que hi havia allí i vam seguir parlant. Em va dir que es deia Laura. La conversa va ser força fluida, va durar fins el moment en què els dos ja no podíem aguantar-nos les ganes de menjar alguna cosa. Ens vam aixecar del banc i ens vam disposar a anar a buscar algun restaurant, però abans em va mirar i em va agafar de la mà. Estava intentant mantenir la calma i ser jo mateix, i m’estava sortint bastant bé, però en aquell moment se'm van accelerar els batecs del cor.
Vam entrar a un restaurant on només entrar no ens va fer la millor impressió del món i potser en alguna altra situació haguéssim girat cua i ens haguéssim dirigit a algun altre, però entre la gana que teníem i el fet que tots els restaurants on havíem entrat abans estaven plens, vam decidir agafar una taula i asseure-hi. Aviat ens vam adonar que ens havíem equivocat i que aquell lloc era millor del que ens imaginàvem.
Va arribar l’hora del comiat, perquè ella havia de tornar a treballar i jo havia d’agafar el següent bus, si no s'hauria d’esperar molta estona fins al següent. No sabia què havia de fer, si dir adéu sense més, fer-li una abraçada o un petó... no sabia què fer. Va arribar el moment, i vam sortir del restaurant i la vaig acompanyar fins al museu. Ens vam plantar allí, i es va acomiadar amb un “adeu, ja parlarem”. Va tancar la porta i em vaig quedar allí, rodejat de turistes, de preguntes, però sobretot pensant en què havia fet, on havia posat la pota.
La tornada en bus va ser com estar enfonsat en una piscina sense moure’m, només m’anava balancejant amb el moviment del vehicle de tant en quant. Ella era massa per a mi, que em feia pensar que jo pogués sortir amb algú com ella, vaig notar que la vida em volia donar un cop de realitat i bé que me'l va donar, estava destrossat i les coses no podien anar a pitjor, o això pensava.
De sobte, vaig escoltar un fort cop al bus i em vaig aixecar per mirar què passava, el bus estava al mig d’on la carretera s’ajunta amb les vies del tren i havia xocat amb un cotxe que anava en contra direcció del que havia sortit un home que, pel que vaig veure anava molt borratxo i va caure just al cantó de la carretera, però els que teníem el vertader problema érem nosaltres, ja que sortia una flama de la part davantera del vehicle.
Això era el que em faltava, quedar-me allí enmig d’un encreuament en plena ciutat en un autobús del qual havia començat a sortir foc del motor, el sistema elèctric no funcionava i les portes no s’obrien. El pànic es va apoderar de la gent, que donava cops als vidres demanant ajuda. La gent del carrer va parar el trànsit i van baixar dels vehicles intentant accedir a ajudar-nos. Jo era part de la gent que s’havia quedat paralitzada sense saber ben bé què fer. Vaig recobrar la consciència amb el fort soroll de la botzina del tren que anava directe a cap a nosaltres...
El tren va xocar, l’autobús es va dividir en dos i tots vam caure. Em vaig donar un cop molt fort al braç, i ràpidament vaig intentar agafar el control de la situació i sortir d'allà. Vaig preguntar pel seu estat físic a la gent que hi havia al meu cantó del bus. Hi havia una dona que estava molt mal ferida i tenia un tall a la cama d’uns 7cm. La vaig atendre i ràpidament un altre home em va ajudar. Vam parar l’hemorràgia com vam poder, però el foc va començar a créixer i una bona part del bus ja estava coberta d’ell. Amb l’ajuda d’aquest home vam poder trencar el vidre de la part del fons del bus, ja que vam trobar un d'aquells martells que serveixen per aquestes situacions.
Vam ajudar a la gent a sortir, el fum ja feia estona que s’havia apoderat del bus, ja havien sortit tots, quan em vaig recordar de la dona ferida, vaig córrer fins un dels seients que estava a punt de ser consumit per les flames i la vaig veure allí, espantada, però no hi havia temps per a pensar-se dos vegades les coses. Així que la vaig agafar en braços i vaig córrer pel passadís, em feia mal tot el cos i el foc estava creixent més ràpid que abans. En arribar a la finestra l’altre home que s’havia quedat esperant a veure què feia, em va ajudar a baixar-la, el foc era a tocar i m’anava a empassar, així que vaig saltar des de dalt i vaig caure damunt el dur asfalt. Ràpidament em van atendre, em vaig poder aixecar, però entre la tos pel fum i el dolor em vaig desmaiar.
Em vaig despertar a l’hospital, vaig provar d’obrir els ulls i vaig haver de tornar a parpellejar per poder-me creure el que estava veient, la Laura estava al meu cantó. Va veure que em movia i es va apropar, tot dient-me, espantada:
- Pensava que et perdia! No em tornis a donar mai més un ensurt així.
La vida em va compensar i em va fer veure que passi el que passi, estiguis de la manera que estiguis has d’intentar fer bons actes per als altres i tard o d'hora es veuran compensats. Em va abraçar i em va fer un petó.
