Hola, jo soc en Jofre, tinc 19 anys i visc a Barcelona, estic estudiant arquitectura a la universitat de Barcelona i treballo a les tardes a la cafeteria del barri. Soc un noi alt, dec medir 1,80 m més o menys, tinc el cabell ros i els ulls marrons verdosos. M'agrada molt el futbol i de fet estic apuntat a un equip de futbol sala i cada vegada que puc vaig al Camp nou a veure jugar el Barça, ja ho sé, una mica fanàtic, però és el que hi ha. Soc molt estudiós i intento portar-ho tot al dia, però això no treu que també surto de festa amb els meus amics i organitzem sortides de cap de setmana junts. Ens coneixem des de primària i amb alguns els nostres pares ja es coneixien de quan eren petits. I ara estava a París. No entrava en els meus plans, però allí estava, no és que m’haguessin raptat ni res per l'estil, que no cundeixi el pànic, només és que la meva colla m’havia regalat un viatge a París pel meu aniversari i aquí estava. En principi estaven esperant que conseguís alguna acompanyant per a no anar-hi tot sol, però en aquella època jo i les noies no ens acabàvem d’entendre i allí estava, sol a París, tot pagat, això sí, però tot sol.



Amb les presentacions fetes i el que em va passar en el meu primer dia a París explicat, prosseguiré amb el dissabte.



Em vaig dirigir a un dels museus més importants i espectaculars d’Europa, el Louvre. També com a estudiant d’arquitectura em semblava una visita obligatòria, el trobava molt interessant i sobretot innovador i diferent al convencional. Vaig tornar a anar amb metro, per mirar per última vegada si em trobava aquella noia, però la sort no em va somriure i segurament ja no la tornaria a veuré més, així que em vaig limitar a escoltar música amb els meus auriculars i desconnectar una mica.



Hi vaig arribar. En la meva llibreta tenia escrit diferents coses obligatòries per visitar, però el meu cap ja no estava centrat en visitar París, no me la podia treure del cap, pensant en ella, com una persona amb qui no havia intercanviat ni deu frases podia afectar-me tant en la meva manera d’ actuar i pensar. Vaig entrar al museu, hi havia obres d’art senzillament úniques, i tot tipus de gent, des de turistes com jo fins a persones que semblaven més centrades en els detalls o la manera de traçar les pinzellades dels autors, o el que fos que els semblés més interessant. Jo vaig seguir a la meva. El museu s’anava emplenant, i gràcies a que havia sigut matiner, ja portava gran part vista, estava satisfet, em faltava una zona i després la Gioconda, que tenia moltes restriccions per a poder ser vista. No em preocupava, cap a les 12:30 s'habilitava l’accés per a poder veure-la i eren les 11:20, així que vaig decidir acabar de veure tot el museu i al final anar-hi per a acabar d’enllestir.

Anava fent fins que després d’entretenir-me en l’escultura de Venus de Milo vaig decidir mirar l’hora. Les 12:43, ja se'm passava l’hora, vaig anar el més ràpid que vaig poder cap a la Gioconda, i com jo ja m’esperava estava a petar. Anaven entrant grups d’unes 15 persones per a poder-la veure, així que em vaig posar a la cua i vaig aprofitar per mirar el meu telèfon i contestar alguns missatges del meus amics que em preguntaven pel meu viatge.



Era el meu torn i per sort em va tocar un bon lloc per a poder contemplar aquell quadre. Mentre organitzava el meu viatge em vaig preguntar diverses vegades si era per a tant, només era un quadre com qualsevol altre, amb una mica més d'història, però per mi exagerat i sobrevalorat, almenys fins que el vaig veure en persona. Hi havia alguna cosa que s'apoderava de la teva atenció en aquella obra. Hi havia una guia que anava explicant trets curiosos sobre la obra, sí que és veritat que el seu somriure apareix i desapareix, també ens va dir que hi havia una teoria que explicava la posició de les seves mans i diu que estan així perquè podria ser que estigués embarassada, i moltes coses més que no recordo i no em van cridar gaire més l’atenció. No m'ho esperava, però em va meravellar.



Quan la guia va acabar d'explicar, la seguretat ens va demanar que abandonéssim la sala, o això suposo, perquè ho van dir en francès i jo no vaig fer més que seguir a la gent. La gent s'anava aixecant d'aquella mena de graderia i a mi em va donar per mirar el quadre per última vegada, quan em vaig fixar en la guia, en tota l’explicació no m'havia fixat en ella, era la noia del metro! Em va costar creure-m’ho i creieu-me que vaig parpellejar i mirar més d'una vegada, però és que era ella. Què hi feia allí? On menys m’esperava trobar-me-la i allí estava, avui amb el cabell recollit i… vaig notar que algú em tocava l’espatlla i em vaig assabentar que estava fent un embut i la gent no podia abandonar la sala, però jo havia de parlar amb ella. L’home m’ho va tornar a demanar, si us plau si podia anar marxant de la sala i hi vaig accedir, havia tornat a desbaratar l’oportunitat de conèixer-la.



Mentre marxava se'm van passar per el cap diferents pensaments per a tornar encere i fer el que encara no m’havia atrevit a fer. Ja tornava a ser al museu i me n’anava a anar cap a dinar, eren la 13:20 i no havia menjat res des de l'esmorzar. No podia fer això, una altra vegada m’anava a quedar amb les ganes, així que la curiositat i més el meu propi orgull em van empènyer a tornar a fer cua i tenir la meva oportunitat, ara era el doble de llarga, però igualment em vaig plantar allí quasi mort de gana, més mort de ganes que de gana, això sí!

Ja em tornava a tocar entrar a la sala, rebuscant en la meva motxilla havia trobat una bossa petita de patates que em van ajudar a aguantar millor aquella estona, ja eren les 14:00. Era el meu moment, durant aquells quaranta minuts havia estat pensant en què li diria, però se m'havia oblidat tot i em vaig carregar de valor per a no quedar-me en blanc i vaig entrar.

• Ei, perdona. Que saps qui sóc?- vaig dir-li, però em va semblar sense gaire èxit i vaig tenir el pressentiment que m'havia equivocat de persona, però ho vaig tornar a provar- Hola?
  
  
  
  
  
  

Es va girar i es va dirigir a mi, era ella, tal com la recordava. Ella em va reconèixer i també es va estranyar de trobar-me allí.

• - Hola! Com va, què hi fas aquí?
  
  
  
  - Si mira… sobre això, és que després que m’ajudessis amb el tiquet vaig estar-ho pensant i no t’havia donat les gràcies, així quan t'he vist ho he pensat i he decidit a apropar-me per dir-te que moltes gràcies.
  
  
  
  
  
  - No hi ha de què, tranquil. Gaudeix de l’explicació.
  
  
  
  
  
  

I ja està? Ja li havia donat les gràcies, sí, però no podia acabar així, i jo tot mig tallat i insegur li vaig dir:

• - Ah, i una cosa més.
  
  
  
  
  
  - Què passa?
  
  
  
  - És que em preguntava si voldries, només si tu vols eh, venir a prendre alguna cosa en sortir. Només si et va de gust i no tens res a fer, no voldria molestar.
  
  
  
  
  
  

Em va mirar amb aquells ulls verds directament als meus i em va somriure.

• - Per mi encantada, no és cap problema. Quedem a la sortida del museu a les 15:00?
  
  

• - D’acord, fins després- li vaig dir deixant un somriure.
  
  
  
  

• - Fins després- em va contestar tornant-me'l.
  
  
  
  
  
  

Què acabava de passar? Acabava de quedar amb una noia per a prendre alguna cosa, i no una qualsevol, era ella. Estava assegut al final de tot, ja que havia sigut l’últim en entrar, però m’era igual, l’explicació també, només em fixava en ella, en el que feia i sobretot en aquell pèl castany recollit en una cua alta que s'anava movent a l'uníson amb els seus gestos.

Va acabar i em vaig disposar a sortir de la sala. Abans havia sigut l’home de seguretat qui havia obert la porta, però ara havia sigut ella i ens vam dedicar una mirada acompanyada d'un somriure que em va dir que ella també tenia ganes de veure’m a les 15:00.