NOSALTRES A PARÍS



Allí estava jo, barallant-me amb la màquina pel meu tiquet, feia tard, passaven els minuts i seguia sense entendre com ho havia de fer, se’m començava a acabar la paciència, “error en el pagament, torni-ho a intentar”, anava a tornar a sacsejar la màquina quan de sobte:

-Ei, que necessites ajuda?

Em vaig girar de cop i vaig veure una llarga cua darrere meu, però ràpidament em vaig oblidar de la gent, de tothom, de tot, millor dit.

-Hola, que m’has escoltat?

-Ai, si perdona. - vaig contestar per fi, sortint de la meva paranoia.- La veritat és que una mica d'ajuda no m’aniria malament.

Després de dir allò, es va apropar i em va ajudar. Al final resultava que estava posant la tarjeta a l’inrevés. Quan vaig tenir el meu tiquet em vaig dirigir al metro.



Un cop assegut a la cadira del metro, em vaig posar a reflexionar sobre el meu numeret a la màquina i en aquella noia amb el pèl fosc, encara no us he dit? Tenia el cabell fosc i els ulls verds, ui quins ulls verds, m’havien hipnotitzat, i allí jo mirant-la i ella somrient-me amb tota la seva bona intenció, ella era preciosa… i, de sobte, em vaig adonar que després de tot no li havia dit ni gràcies. Vaig estar-hi pensant una bona estona, fins que em vaig convèncer a anar a buscar-la per al menys donar-li les gràcies, i qui sap si conèixer-la una mica més.

Em movia pels vagons, tambalejant-me de cantó a cantó aguantant l’equilibri com bonament podia i esquivant la gent que es preparava per acabar d’afrontar aquella nit de divendres o ja el matí de dissabte. Anava mirant a tots els racons, vagó per vagó, seient per seient, fins que la vaig veure agafada a la barana. Quan de sobte el metro va parar i la gent va començar a baixar, ella també. No era la meva parada, estava a punt de perdre-la, potser mai més me la tornaria a trobar al metro, o encara pitjor, mai més la tornaria a veure. Només era sortir, parar-hi i donar-li les gràcies i prou, seria ràpid. Entre tant dubte vaig sortir darrere seu, pensant-ho millor, crec que no ho vaig ni dubtar.

El núvol de gent era molt espès i a ella ja quasi l'havia perdut de vista entre tants caps. Em va tornar a tocar esquivar la gent, però ara era més difícil perquè la gent anava cap al seu destí i a mi això em relentitzava. Vaig acabar de pujar les escales de la parada esbufegant de cansament i vaig aixecar el cap per buscar-la. Ella seguia caminant, amb els seus auriculars que la separaven de la realitat i la feien entrar en la seva tranquil·litat. Era una nit fosca i semblava que d'aquí a poc temps seria plujosa. Seguia la seva estela, aquella jaqueta blanca impoluta i elegant. Va creuar el carrer quan tot just es va posar vermell el semàfor i em vaig quedar allà mirant-la a l'altre cantó de la vorera, no se’m podia passar l’ocasió i vaig creuar sense pensar-m’ho i sense quasi mirar als cotxes. L’ocasió de què? De donar-li les gràcies? Potser de saber alguna cosa més d’ella, d’on era, de què feia allí. Vaig creuar i Déu sap com no em va passar res creuant el carrer en ple centre de París. Vaig tornar a aixecar el cap i em va costar veure-la, no sé si em va costar veure-la o assimilar que la perdia, estava pujant a un cotxe que semblava el seu i ja el tenia encès preparada per a tornar a casa després d’un llarg dia de treball, o de visitar els seus avis, o potser de sopar amb les seves amigues, qui sap. Vaig córrer cap a ella però el meu esforç va ser en va, ja no hi arribava. Havia baixat del metro una parada abans de la que em tocava, amb el fred que feia i per a més inri va començar a ploure.

Vaig emprendre el meu camí de tornada a l’hotel, m’esperaven 20 minuts de caminada sota de la pluja, semblava de pel·lícula però era real, per voler donar les gràcies a una noia que m’havia ajudat amb el tiquet del metro, havia baixat a la parada equivocada, en un país que no era el meu i al final no havia servit de res. Estava enfonsat, quasi perdut, encara sort del google maps. La motxilla em pessava, estava tot moll i molt cansat després d’un dia molt llarg. Anava al meu pas, capcot, pensatiu, enfonsat.

Finalment, després d’un llarg camí, ja estava al meu llit, pensava en el que acabava de passar. Em vaig posar a reflexionar, havia baixat del metro per a dona-li les gràcies, era una tonteria immensa. Hi havia d’haver alguna cosa més, algun sentiment amagat, algunes vegades és la ràbia, o alguna alegria molt gran, però el que havia sentit no s’explica tan fàcilment.