Naixem vermells i tous. Naixem completament vulnerables. Quan va néixer el Raül li vaig mirar els ulls i ho vaig tenir clar, ell no es moriria fins que jo m’hagués mort. Ell seria l’únic que mai no em deixaria.



La debilitat dels uns enforteix els altres. No sabem perquè Déu ens carrega amb allò que ens sembla insuportable, però sabem que si ens ho ha adjudicat, és perquè podrem i per això hem. La fortalesa dels uns permet que els altres siguin dèbils i si els meus fills em poden acusar d’algun crim, és aquest.



Va deixar una nota de suïcidi a sobre el tocador de l’habitació on jo dormia de petita. Covard i cruel. Fa anys que no hi entro, ni tan sols visito casa meva. No puc. M’hi sento perseguida per la seva presència, m’hi sento maleïda. Tinc la sensació que encara noto la olor a mort. Va ser llavors que vaig començar a llogar la casa a estiuejants. Al pis tampoc estava bé. Després de la desgràcia olorava la seva colònia a tots els racons. Obria l’armari per vestir-me i em trobava les seves americanes i les corbates ridícules que es posava. Em girava cap al cantó esquerre del llit i veia les seves inicials que jo mateixa havia brodat a la coixinera. Mirava els ulls del Raül i veia els seus. Veia la Mònica plorant i per mi era ell. No me’l treia de sobre. A les nits somiava amb ell i li deia “No et vull aquí! Em poses malalta. Deixa’m tranquil·la!” Qui era ell per obligar-me a canviar? Qui era ell per decidir el seu final i abandonar-me i destrossar la reputació de la família? Vam dir que havia mort d’un atac de cor, però el seu amic se’n va anar de la llengua. De la nit al dia vaig deixar de ser la senyora Montserrat per ser la dona del penjat. I els nens eren els fills del penjat i el nostre era el pis del penjat i quan va tancar la fàbrica, la gent va dir que havia tancat l’empresa del penjat per culpa de la mala gestió de la seva dona. La crueltat del que no té res a fer no té límits i ell ho sabia, però no s’ho va pensar dues vegades i ens va deixar. De seguida que es va saber la veritat, la seva mare es va afanyar a culpar-me de tots els mals del seu fill per por de ser considerada una mala mare i les seves filles no van trigar a donar-li la raó. La gent li va fer cas, era un tema massa morbós com perquè no piqués la curiositat. Em trobava aïllada del món i em vaig centrar del tot en els meus fills. Vaig canviar de botigues i església per no topar-me amb les meves coneixences però quan anava a recollir el Raül a l’escola, les altres mares em miraven de reüll i sentia que murmurejaven tot allò que em feia terror. Per sort ell era un nen molt simpàtic i alegre i els nens de la seva classe, que tampoc en sabien gaire res, van seguir fent-se amb ell. La Mònica va ser una altra història. Ella estava molt trista -encara ara li noto un deix de tristesa- a la seva classe tothom ho sabia i no s’hi trobava gens còmode.



A vegades m’agradaria tornar al dia abans que acabés amb la seva vida i congelar el moment en que la Mònica reia del cop que s’havia fet el Raül contra la meva butaca i tenir-los per sempre així, contents i petits. Creixen massa ràpid.



Ella va començar medicina i li anava molt bé, va fer algunes amigues i fins i tot tenia una mena de parella -no és que aquell xicot m’agradés gaire però els temps canvien i no hi pots fer res-. Va haver de repetir un parell de cursos i la cosa se li va allargar.



El Raül s’assemblava molt a la meva germana i a la meva mare en el caràcter i aficions però al seu pare en aspecte físic, tant que a vegades me’l trobava i m’espantava. El que més li agradava era l’art i el dibuix i li vaig dir que hauria d’estudiar arquitectura, que és una carrera respectable. Em va fer cas i va voler anar a viure amb els seus amics de tota la vida, nens agradables de bones famílies.



Estava ben sola i la Roser, tossuda com sempre, em va obligar a conèixer altres senyores, com ara la Pilar, que havia enviudat per un accident de cotxe o la Dolors, que era més jove que nosaltres i una solterona. Després vaig recuperar la relació amb la Genoveva, una noia que havia anat amb mi al curs de cuina i amb ella es va afegir la Maria. Érem ben diferents, no hauríem congeniat mai en cap altra situació, però totes sis, per un motiu o un altre, ens trobàvem soles i des de llavors que ens veiem els dissabtes al vespre per jugar a cartes, criticar i atipar-nos de pastes i moscatell.



Quan faltava un any perquè la Mònica es gradués va quedar embarassada del noi aquell i bé, 26 anys és una bona edat per tenir fills però estava clar que allò no encaixava amb res. El seu xicot la va deixar i li va dir que se’n desfés. Tenir-lo era destrossar-se la vida que havia planificat. Vaig veure que no ens podíem permetre un altre escàndol i que de fills en podria tenir més tard, quan ja fos una doctora i tingués feina estable. A més, vaig arribar a la conclusió que si Déu havia permès la mort del meu marit i totes les desgràcies posteriors, entendria allò que estàvem fent i sabria perdonar-nos. Vam anar a una clínica privada, la Mònica estava tranquil·la fins que vam entrar a la sala d’espera. Al costat teníem una noia molt guapa que devia tenir uns 20 anys. Estava a punt de dir-li que marxéssim, que ja demanaria hora per un altre dia quan la noia del costat va preguntar: “Primer cop? No et preocupis, aquest és el meu segon i et puc assegurar que sortirà bé. La primera vegada estava com tu, en serio, semblava que em portessin a l’escorxador, però després t’adones que no fas res malfet i que en el moment que ho fas ni tant sols són fetus.” Van cridar a la noia, que ens va donar el seu número de telèfon i va marxar.



El procediment va anar bé però la meva filla no acabava d’estar-ho, es devia sentir culpable. Va explicar el que havia fet a les seves amigues i aquestes la van tractar d’assassina, després es van dedicar a escampar la història. Va deixar de venir amb mi i el Raül a missa i al final va plegar de medicina sense acabar l’any. No sabia què fer, no sabia com ajudar-la, jo mateixa penso que el que vam fer no és correcte però en el seu moment em va semblar que no hi havia més remei. Endreçant per casa se’m va acudir de trucar la noia de la sala d’espera i la vaig posar al corrent de tot plegat. Em va dir que tenia lliure els matins de dimecres i al cap de poc van quedar en una terrassa per fer el cafè i ho van anar repetint durant un bon temps. Després de les seves trobades tornava més animada, fins i tot es va començar a arreglar. La noia es deia Míriam i estudiava dret, això em va agradar. Al cap de l’any la vaig convidar a sopar i em va caure la mar de bé. Es notava que no era de casa bona, però era espavilada i tenia les prioritats clares, es veia que tindria futur. Després va anar a viure a Anglaterra i la relació va quedar tallada.



Al Raül li anava bé. Cada divendres el visitava, endreçava i passava una mica la baieta i l’escombra i deixava tapers plens de menjar a la nevera. Els nois, ja siguin de bona família o no, són ben bruts i si a sobre són uns quants és pitjor. Era com entrar en una cort de porcs. No sé pas què hi feien allà, m’imagino que festes d’aquestes tan sorolloses que no deixen dormir els pobres veïns i que s’allarguen fins el matí. Un dels nois que vivia amb ell era el seu millor amic des de pàrvuls -encantador- i la seva germana, que era la parella del meu nen, encara més. Feia molt per casa i ho tenien clar; quan acabessin la carrera es casarien i quan trobessin feina començarien a tenir fills -en volien tres-, també volien anar a viure en una casa de les afores i ser gent “avorrida” com deien ells.



Un divendres com qualsevol altra vaig arribar. Feia més pudor de l’habitual, una pudor estranya que em resultava familiar i de seguida que vaig tenir els tapers col·locats vaig obrir les finestres i em vaig posar a netejar. Quan vaig obrir la porta de l’habitació on dormia el meu fill em vaig adonar de la desgràcia. Persianes abaixades, pràcticament no entrava llum. La fortor era pitjor allà dins. Tot desmanegat, brossa al voltant del llit i un bony sota els llençols. Era el Raül. No em va dir res quan va entrar la claror de la finestra de cop ni quan el vaig destapar, ni tant sols em mirava, com si no hi fos. Va arribar un dels seus companys de pis i em va informar que feia dues setmanes que estava molt estrany i una que no es movia del llit, però que “no té febre ni res senyora”. Quan devia fer que no menjava ni bevia? Me’l vaig endur a urgències amb un taxi i el metge em va dir que devia fer uns quatre dies. Per què? No necessitava que cap doctor m’ho expliqués, de seguida vaig adonar-me que el meu fill tenia el mateix mal que el seu pare i els meus, una ment dèbil, massa sensible, inestable. Quan li van donar l’alta el vaig portar a casa i allà el vaig haver d’obligar a menjar. Volia deixar-se morir. Notava l’odi que em tenia cada vegada que li entaforava una xeringa amb puré a la gola. Se’n va sortir però el mal ja estava fet. La seva xicota el va deixar dient que l’havia ignorat i havia patit molt. El germà de la noia -que no l’havia visitat fins llavors- es va posar a favor seu i li va fer prometre que no s’acostaria a la seva germana argumentant que un noi com ell no li convenia, que ella no era com jo amb el meu marit, era massa jove i delicada per portar una situació així. Cap dels seus amics li va donar suport, nens que coneixia de tota la vida, nens que venien a casa a jugar quan eren petits, nens que no van trigar a oblidar-lo i que el van tractar de boig. Aquesta situació me’l va acabar d’enfonsar; el sentia donar voltes al llit, tenia unes ulleres ben grosses de la falta de son, el sentia plorant quan es pensava que estava sol o que no me n’adonaria, el sentia pudent, dutxar-se li era difícil, vestir-se li era difícil, viure li era difícil. Els metges el van omplir de pastilles que no van funcionar gaire i ens van deixar a la nostra sort. Van quedar-li totes les assignatures del quart any i no es va animar a recuperar-les. No ha tornat a trepitjar l’escola d’arquitectura.





La Míriam va trucar per avisar que passaria uns dies a Barcelona i la vaig convidar a sopar. Aquell dia va conèixer el Raül, que en un principi estava apàtic, faltat d’energia i arreglat com si hagués sortit d’un contenidor però que cap al final de la vetllada es va animar una mica. Veure-ho em va donar una gran alegria, aquella noia tenia la capacitat d’aixecar els ànims dels meus fills! Passava èpoques aquí i èpoques a Anglaterra i quan estava a Barcelona la convidàvem. Feia temps que no veia els meus fills tant alegres. Aquesta situació es va allargar i em va donar la impressió que ella i el Raül tenien alguna cosa.



El 2006 va morir la seva mare i ja no va tornar a marxar de la ciutat. A partir d’aquí la seva relació amb el Raül es va fer evident. Ella ho va passar molt malament però ell mai no havia estat millor i va saber reconfortar-la. Van anar a viure junts al pis que ella havia comprat feia poc -no em va agradar gens, però si el feia feliç què havia de fer?- i l’estiu del 2007 ja estava embarassada. Es van casar i la Marta va néixer a finals d’abril però a la Míriam, ser mare no se li va posar bé fins el punt que era un perill per la nena. Els seus primers anys de vida els va passar amb mi i el Raül, la seva mare no la volia.



Ell va seguir amb les seves “èpoques mortes”, com en dic jo, però la pitjor va ser quan la nena tenia uns cinc anys. En feia dos que estava “estable”, ser pare l’omplia molt més del que m’esperava. Aquella setmana havia anat fent tot el que fa cada vegada que s’acosta una època morta -saps quan comencen però no quan acaben-. Eren les dues de la nit d’un dimarts quan vaig sentir un soroll de coberts a la cuina i me’l vaig trobar anant cap al lavabo amb un ganivet. La banyera estava plena d’aigua. La meva neta dormia a l’habitació del costat. Li vaig agafar el ganivet des de darrere i li vaig preguntar què estava fent. “Avui no mama, avui no em frenaràs, em sap greu però ho he de fer, no aguantaré una altra crisi d’aquestes, tu no tens ni idea de com és. M’he acomiadat de la Marta aquesta tarda i li he deixat una carta per quan sigui més gran, deixa’m marxar.” “Potser no sé pel que passes, però sé què és perdre els pares de tant petita i tu també ho saps. Saps que no estaries així de malament si no fos pel teu pare, de debò li destrossaràs la vida a aquesta criatura que has decidit TU portar al món? Aquesta nena que es posa trista els dies que no ets tu qui la va a buscar a l’escola i que no té a ningú més?” Va respondre que em tenia a mi però jo vaig dir: “No, jo em moriré aviat, soc vella. La Míriam no està bé per cuidar-se’n cada dia de la setmana, la Marta et necessita. El teu pare era un covard, un home dèbil i tu tens la opció de ser millor, d’aguantar per ella i no fer-li el mateix que et van fer a tu.”

L’endemà no es va poder aixecar del llit i va estar-s’hi un any. Cada dia suplicant-me que el matés o el deixés morir. Un dia vaig entrar a l’habitació i quan li estava paixent la sopa em va agafar pel coll i em va dir: “Estic així per culpa teva. Ets una bruixa sense sentiments que ens vol controlar i ens talla a tots les ales en nom de l’amor, però tu no sents amor perquè si en sentissis no em tindries aquí lligat a la vida, no em deixaries patir d’aquesta manera. Com és que no se’t trenca el cor quan em veus així? Ets sàdica i cruel i tothom qui t’envolta és infeliç per culpa teva: la Mònica és infeliç, el papa era infeliç, la Míriam és infeliç, jo soc infeliç i la Marta serà infeliç. Ets una carcellera, una mala persona.” Per un moment vaig pensar que m’ofegaria i quedaria morta. Poc després va morir la Roser i vaig decidir que era massa vella pels cabells llargs. Va ser un cop dur.



Vaig decidir que la Míriam s’hauria de fer càrrec de la nena perquè cuidar del Raül i evitar que ella s’assabentés del què passava era cada cop més difícil.



Li va passar, sempre li acaba passant. I després hi va tornar i també li va passar. La Mònica té una feina estable i viu sola. La Míriam fa anys que s’ha recuperat. Els metges finalment van trobar una combinació de pastilles que funciona i el Raül porta sis anys estable. La Marta és tota una noia, a mi i a la Míriam ens dona molta guerra -té un caràcter ben fort - però amb el seu pare s’avenen la mar de bé i jo tinc 91 anys.



Avui es dissabte 17 de juliol i estic esperant les meves amigues, bé, la Genoveva no vindrà perquè està en una residència sense memòria, però la resta si. Ara estic sola i he aprofitat per llegir el que he apuntat els últims anys i no paro de pensar en la meva mare i el meu pare, soc més vella que ells quan es van morir. Fa molta calor però no tinc clar si ara en fa més que quan era petita o és la memòria que m’està fallant. Ves a saber, de totes maneres em moriré aviat i hauré de passar comptes amb Déu, que és l’únic que té dret a jutjar-me, espero que sigui compassiu.