El dia del meu casament vaig plorar com no havia plorat mai abans. Mira que han passat anys però ho recordo com si encara portés posat el vestit blanc: el cotxe que m’havia de dur a l’església aparcat davant la casa, el padrí de bodes al menjador amb el ram esperant-me tot conversant amb el meu pare i jo plorant i plorant i mullant el vestit que tant m’havia costat escollir. Llavors va pujar la Roser -embarassadíssima com estava- que va obrir la porta de cop i mig cridant va dir: “Nena que farem tard, no cal que t’arreglis tant que…“, però no va poder acabar perquè es va adonar del meu estat i li va canviar l’expressió de cop. Va apropar-se a mi corrents, es va ajupir, em va agafar les mans ben fort i em va dir: “Ai, carinyo meu, totes ens posem nervioses, jo també vaig plorar perquè em feia por el gran canvi que casar-me em suposava, però tranquil·la que està anant bé, sempre acaba anant bé. I estic segura que encara que us conegueu de no fa gaire, aprendreu a estimar-vos, tu sempre ho dius, Montse, l’enamorament en un matrimoni sobra, cal estimació i l’estimació ve de la convivència, a més, llavors arriben els fills, que són l’alegria més gran que es pot tenir en aquesta vida. T’ho prometo, tu, d’esposa, ho faràs molt bé.” No tinc clar què és el que em va fer plorar tant, potser un pressentiment dels que no pots explicar que em deia que el meu matrimoni acabaria com el rosari de l’aurora, potser la por de no estar a l’altura i no ser mai prou bona per a ningú o potser només eren nervis com deia la Roser. Em va eixugar les llàgrimes mentre m’arreglava i li vaig dir que no seria prou bona ni per a ell ni per a cap altre, que no sabria estar a l’altura de la meva mare i que això m’atemoria. Ella em va respondre que per primera vegada a la vida no em caldria competir amb un record, que ell no l’havia conegut i que només em valoraria pel que jo fes. Després va assegurar-me que amb el meu seny i la meva perseverança seria l’esposa perfecta i que jo gaudiria més que ningú de la vida de casada. La visió de la Roser em va alleugerir, tenia tota la raó del món, el Ramon seria la primera persona que no em compararia amb la mama, podia ser prou bona, volia ser una bona esposa i estava segura que me’n sortiria.



Què és una bona esposa? Sempre dependrà de a qui ho preguntis i aquesta és la veritat pura de la qüestió; el que fa una bona esposa, bona, és que el seu marit l’hi consideri. El mateix passa amb els bons marits; el que de debò determina que un bon marit ho sigui, és el que n’opini la seva senyora. Perquè el matrimoni és una esclavitud mútua forjada amb foc roent que se t’enganxa a la pell en forma d’anell i que impregna cada racó de la teva existència, un contracte en què la dona passa a ser la propietat del seu marit i l’home passa a ser la propietat de la seva esposa i això, només ho pot trencar Déu amb la mort. Avui dia és molt diferent, les dones ja no enviuden perquè, si arriben a casar-se, s’acaben separant. S’ha perdut l’autèntic significat del matrimoni, la joventut que puja no ve amb les idees clares d’abans. A la meva època, la majoria de gent era conscient de què volia dir casar-se amb algú i ho feien i complien, jo vaig complir. Aquestes idees modernes de la vida fan molt mal. Ja ho deia la meva sogra “el meu nen és un avançat al seu temps” i ostres si ho va ser, tant debò no hagués estat així i és que el Ramon no era un visionari, ni un gran home de negocis, ni un bon marit, era una persona de ment dèbil, un covard que em va abandonar.

En un principi no ho semblava, dintre el que cap, érem una parella prou feliç. Ell i el seu pare es passaven el dia reunits amb aquell i l’altre per aconseguir encàrrecs per a la fàbrica. En aquella època el tèxtil anava bé, era el principi de la màquina de serigrafia rotativa i pel què recordo que deien, era molt emocionant, una revolució. Jo m’ocupava de la casa, posava en pràctica el que havia après al curset de cuina abans de casar-me, ajudava a la Roser amb els seus fills i esperava ansiosa els vespres amb el meu marit amb l’esperança que aquell dia sí, aquell dia em quedaria en estat. Volia tenir el primer fill abans que el meu pare es morís, però no va poder ser.

Ara que ho penso, jo i el meu home no passàvem gaire temps junts, només les nits. Després vaig saber que no només arribava quan el menjar era fred per culpa de les reunions. Resulta que tenia un hàbit que ningú havia mencionat abans del casament; estimava més l’alcohol i les cabareteres que la família que havíem de construir junts. I resulta que pràcticament no tenia amistats perquè quan estudiava a la universitat s’havia guanyat fama d’home “estrany” i malcarat per culpa d’una sèrie d’esbroncades passades de volta que havia tingut amb altres estudiants i resulta que, quan no arribava tard per les “reunions”, directament no marxava de casa perquè de cop i volta no s’hi veia amb cor, de cop i volta me’l trobava plorant a la nit mirant per la finestra, de cop i volta es quedava estirat al llit temporades senceres. I prometo que m’hi vaig esforçar. Li portava el cafè aigualit i calent com a ell li agradava a l’habitació per animar-lo, intentava fer-lo riure o somriure, li cuinava rostits com els que feia la seva mare quan tenien visita, li preguntava com estava i malgastava els meus matins conversant amb ell, provant de ser comprensiva i tocant-lo com ell m’havia demanat que ho fes en altres ocasions. Volia ser una bona esposa fos com fos, ell em necessitava per seguir viu i jo el necessitava per fer del nostre pis de l’Eixample una llar de debò. Quan es recuperava em prometia que canviaria, que tot aniria bé, però no passava gaire temps fins que tornava a tornar tard i ens discutíem i em deia que no intentava entendre’l i que marxava per oblidar-se que estava casat amb una bruixa seca, avorrida i asfixiant com jo.

Ja he entès perquè el meu sogre va tenir tant interès en emparellar-nos, amb la fama que tenia i la seva manera de ser, només una noia aïllada i sense pretendents que no s’hagués assabentat del que havia passat a la universitat s’hi hauria casat. Me’l van encolomar sense avisar i enlloc d’ajudar-me quan els vaig necessitar, van culpar-me dels problemes del seu fill.



La Mònica va arribar quan em faltava poc per fer-ne 35: divendres 14 de març del 1969, mai no ho oblidaré. Vaig trencar aigües just quan havia acabat de preparar el sofregit i començava a fer la picada d’ametlles. Aquell divendres de Quaresma havíem de menjar esqueixada de bacallà amb cigrons, però vaig haver de deixar-ho tot, trucar a la Roser per avisar-la i marxar cap a l’hospital. Ella va trucar el Ramon, que va aparèixer bastant aviat. Semblava que la Mònica no acabava de voler sortir de mi i me la van haver de treure amb fòrceps. Aquell va ser un dia d’alegria, ja ho deia la Roser, no hi ha res com tenir fills, com ser mare. Dubto que cap altre títol m’hagi escaigut tant com aquest, ni filla, ni germana, ni esposa, ni àvia, mare és el que de debò ho va canviar tot per a mi i és que, si el matrimoni impregna cada racó de la teva existència, la maternitat la borra; mata la persona que havies estat i et converteix en una extensió dels teus fills que s’ocupa de mantenir-los vius costi el que costi.

La nena va créixer entremig de les nostres baralles. Discutíem de nit, quan feia hores que l’havia portat a dormir, però quan la discussió s’acabava anava a la seva habitació i me la trobava ben desperta, ben conscient del que havia passat dient-me que el papa no era dolent, que no m’enfadés amb ell. Ens reconciliàvem i ens estimàvem i anàvem a llocs públics per fer saber a tots els interessats que érem un matrimoni unit perquè si una cosa ens destruïa als dos eren els rumors que la gent feia córrer, rumors amb dents afilades que ens perseguien fins en somnis i que no ens deixaven més remei que consolar-nos mútuament. Però quan semblava que hi havia pau, hi tornàvem.

Als trenta-set vaig tenir un altre fill, un nen! Estàvem contentíssims, no només teníem la parelleta, sinó que teníem hereu. Li vam posar Ramon com el meu marit i el seu pare, que s’havia mort feia poc. Per celebrar-ho, vam començar a restaurar la casa de la meva família i llavors es va morir amb nou mesets i dues setmanes, així com així, sense més. Ja no vam tornar a discutir, no teníem forces per fer-ho. Ens evitàvem sempre que podíem perquè veure l’expressió de pena a la cara de l’altre era insuportable, un record de la tragèdia que no havíem sabut evitar. A qui culpes en una situació d’aquestes? Jo vaig voler fer el cor fort, és el que s’ha de fer, encara em quedava la Mònica. Això va voler dir oblidar-lo, fer veure que no havia existit. Vaig llençar tot el que em recordava el nen i com que la Mònica no era una nena preguntona, no va ser dificultós. Fins ara no n’havia tornat a parlar. El meu marit, que tirar endavant no va ser mai el seu fort, va rebutjar amb angúnia la meva estratègia de supervivència i es va refugiar del mal tràngol endinsant-se en els seu vicis.

A partir dels quaranta-quatre em vaig començar a animar, sobretot en temes del llit, no ho podia evitar, ho necessitava com qui necessita menjar. Dos mesos després de fer-ne quaranta-sis vam tenir el Raül. Jo volia posar-li Ramon però el meu marit va dir-me: “No, Ramon és el nom de dos morts i d’un home que no t’ha sabut estimar, posem-li Raül.” I és clar, per una vegada que deia la veritat... No vaig voler contradir-lo. Era un nen dolç i alegre que va fer que semblés que el seu pare havia guanyat una mica de seny. Es va centrar en l’empresa -que feia uns anys que tenia problemes- i en nosaltres. El Raül i ell, malgrat que l’home era esquerp amb tothom, tenien molt bona relació, des que caminava que se l’emportava a tot arreu i presumia de fill amb els seus “amics” de negocis.

La vida avançava relativament plàcida fins el 15 de febrer del 1987. Tenia una reunió en què ens jugàvem la supervivència de l’empresa a la casa de la meva família i el Raül va voler anar-hi tant sí com no. Ell portava una setmana que estava més content del normal, més amorós amb mi i més detallista amb els nens. Les empreses del sector anaven tancant des de feia temps però em va dir que si aquella reunió anava bé, l’empresa estava salvada i jo me’l vaig voler creure. L’hauria d’haver acompanyat, no hauria d’haver deixat que s’emportés el Raül, hauria d’haver sigut més llesta, portàvem 24 anys casats, sabia que era irresponsable i que no havia après a encaixar els problemes, que mai no havia raonat com una persona normal. Però mai no m’hagués pensat que després del desastre que havia sigut la reunió li diria al Raül que anés a dormir i que oferiria al seu millor amic que es posés còmode i es quedés a passar la nit malgrat el fracàs i que pujaria a les golfes de la casa i es penjaria.

No soc de fer servir paraules gruixudes, però ell, que va trencar el nostre contracte sagrat de la pitjor manera possible, se les mereix totes i més: Ramon Rubí, ets un covard, un traïdor i un malparit.