Bé, de fet, sí que sé com acaba; em moro poc a poc a l’habitació on he dormit des que em vaig casar, la meva descendència es veu obligada a entrar en una església per parlar bé de mi, m’enterren al panteó de la família del meu marit, em retrobo amb ell després de tants anys i li dic que és un covard, veig el meu pare i li dic: “Per què vas casar-me amb ell? Estava convençuda que ho decidies tot pel meu bé.”, la Roser -amiga de tota la vida- es riu de mi per haver-me tallat la melena i haver deixat de tenyir-me i em diu que sóc vella i li contesto que tant de bo ella hagués envellit amb mi, perquè, des que es va morir, la vida ha estat grisa. Potser veig a la meva germana després de tants anys sense saber-ne res i, finalment, la meva mare; he notat el seu judici pesant per cada decisió que he pres. Què em dirà, ella, que ho va fer tot bé i va deixar un llegat impecable. Em retraurà que em vaig equivocar quan vaig creure que seria capaç de substituir-la? Només pensar-ho i la vida eterna comença a fer-me mandra. En moments com aquest només em queda pensar en quan no em feien mal els genolls, ni tenia la majoria dels cabells grisos i sabia que hi havia prou temps com per viure coses meravelloses. Quan somiava era feliç, insegura, però feliç de pensar que hi havia la possibilitat d’un futur millor i ara, no hi ha res més per somiar que el passat o la mort.





Vaig néixer el tres de maig del 1934 en una família d’ordre, neixes on toca i ja està. Tots tenim un lloc que ens pertany i un deure que hi va lligat, el deure és el sentit de la vida i aprendre a trobar el gaudi en allò ens toca fer és l’única manera de sobreviure. Però em sembla que he viscut envoltada de persones mancades de seny i de visió, persones que, o bé han perdut aquesta veritat -tan antiga com el temps- de vista, o bé mai no l’han trobat. Els primers devien ser els meus pares. Estaven ben enamorats quan es van casar i és prou evident que l’enamorament és d’allò més inoportú quan es tracta del matrimoni, però en el seu cas, Déu els guardava les penúries per més endavant. Així era, es portaven nou anys, ella era una noia bé de ciutat que enlluernava amb la seva bellesa i la seva vitalitat i ell era un hereu intel·lectual d’una família que s’havia enriquit amb la vinya. La vida els tractava bé i els havia convertit en un parell d’idealistes, sobretot al meu pare, més pel fet de ser un home que per res més. I quin home que era! Un senyor com ja no en queden. Ferm, just, ben plantat, intel·ligent, posseïdor del saber estar, inquiet i carismàtic. Era la persona que més estimava i sentia que si ell hi era no em podia passar res dolent. Com n'arribava a estar, d'equivocada! El gran defecte del meu pare era el seu desig de canvi. El canvi no es pot frenar ni es pot provocar, només es pot acceptar perquè l’absència i l’abundància de canvis són la voluntat de Déu. Però el meu pare, com molts dels seus contemporanis, no es va acontentar amb com eren les coses i va confondre el seu deure amb el que li venia de gust que passés. No és d’estranyar doncs, que l’home es fiqués en política, ni que la guerra fos especialment asfixiant. Les guerres sempre són difícils i més quan no encaixes a cap bàndol; els rojos ens deien feixistes perquè teníem terres i érem gent de missa i els nacionals ens deien rojos separatistes perquè érem catalanistes. Què fas quan tothom et vol matar o fer-te renunciar a una part de la teva identitat? Què fas si et persegueixen abans i després de la guerra? Jo dic que van guanyar els que havien de guanyar, els meus, i quan ho dic els meus fills em renyen i, tot i ser el que he decidit d’adulta, reconec que els meus pares i per extensió, jo i la meva germana, hauríem perdut indiferentment de qui hagués guanyat. Mira si vam perdre que després de la guerra van detenir al meu pare per desafecto al régimen. Ens pensàvem que l’executarien, vaig observar com la brillantor de la meva mare s’apagava, ja no pintava ni dibuixava, ja no cantava ni reia ni tenia ganes de ballar. Vaig veure com plorava cada dia en silenci, com l’amor que sentia pel meu pare i, només per ell, la feia fràgil. A ell el van alliberar gràcies a les seves amistats, però ella va quedar presa de la seva desil·lusió, va emmalaltir i es va morir el 46 i amb la seva mort es va endur al senyor que el meu pare havia estat. Es van acabar els ramets de flors quan tornava per dinar, deia que no hi hauria cap flor ni cap dona que fos tan bonica com la meva mare. Es van acabar les nines de paper, perquè ella dibuixava els vestits i ell no volia veure’ls. Es va acabar la música i el riure i les visites i les tertúlies eternes amb els convidats. Vaig veure que la meva germana era massa petita i el meu pare s’havia fet massa vell de cop i vaig decidir que jo els cuidaria, que si una persona plena de pardals al cap com la meva mare podia, jo, encara més. Però mai n’hi havia prou, jo no seria mai prou bona per a ells dos. Recordo la meva germana ben enfebrada i plorosa dient-me que no, que la mama no li hauria fet prendre una medicina tan fastigosa, que jo era dolenta i que no em volia, volia la mama. Recordo el primer Nadal que vaig fer el coc que ella sempre feia i el meu pare va dir-me que era gairebé tan bo com el seu i cada any em deia el mateix, no va dir-me mai que era igual o millor, només gairebé tan bo com el que feia ella. El recordo assegut al seu balancí, envoltat de llibres d’abans de la guerra, observant la vida movent-se impassible, encallat en el món que havia estat i que ja no era. Casar-se enamorat és un gran error i ells dos el van pagar car. Creure que canviaràs el món és un gran error i ell el va pagar car.



Estava tan ocupada intentant suplir el buit que la meva mare havia deixat que em vaig oblidar del pas del temps i quan me’n vaig voler adonar, la meva germana s’havia convertit en una noia més guapa, més llesta, més viva i amb més pretendents que jo. El nostre pare deia que si de les dues en féssim una, seríem una rèplica bastant aconseguida de la mama, però a mi em sembla que les seves qualitats les va heretar totes ella. És evident que el millor que es pot fer amb la desgràcia és aprendre’n, evitar que es repeteixi. I és evident que el seny no abunda a la meva família, només cal mirar la meva germana. Una tarda d’abril em va confessar que estava enamorada d’un noi del poble i que es veien des de l’estiu i vaig pensar que allò era una bestiesa de les que deixava anar per cridar l’atenció, però no. Va portar-lo a casa per presentar-lo al papa i va ser un sopar la mar d’agradable. I llavors va marxar i llavors li va dir que aquell noi no feia per a ella i llavors es van barallar com mai abans. A mi no em va sorprendre gens perquè jo també havia estat enamoradeta d’un xicot semblant i quan m’havia dit que no, m’hi havia resignat convençuda que algú com el meu pare sabia el que es feia i em protegiria de pretendents poc adients, però es clar, ella era diferent a mi. Ho havia notat quan uns anys enrere m’havia dit que volia marxar del nostre poble mort i anar a algun lloc ple d’art i cultura i llum i bellesa i bé, no m’ho vaig prendre seriosament, però a mi no se m’hagués acudit mai marxar. Ella era diferent de mi, era ben bé com la mama perquè jo, per més que ho vaig intentar, no vaig aconseguir assemblar-m’hi pas. Va passar un any de la discussió entre ells dos i va semblar que les coses s’havien calmat, que ella ho havia entès i quan pensàvem que la situació havia millorat, ens va abandonar. Uns mesos després vam rebre una postal de França i vam anar cartejant-nos. Ara ja no sé res d’ella. Va deixar de respondre el que li escrivia al cap d’un any i mig, no he sabut mai perquè, però espero que trobés el que buscava i que no la decebés.

Sense ella em vaig quedar molt sola. El meu pare seguia com sempre, apàtic, somiant amb un temps passat, ignorant que jo ja en tenia 26 i que si no ens afanyàvem em quedaria per a vestir sants. I no hi havia manera, res del que jo fes o insinués servia perquè es donés per eludit. No volia que em casés amb qualsevol home del poble, volia algú de la nostra categoria. Però jo no tenia coneixences útils. No m’havia portat a estudiar, ni havia mantingut les seves amistats importants, ni m’havia fet anar a ciutat. En comparació amb la resta de noies com jo, no havia fet res del que tocava, ens havíem aïllat. Sort de la Roser, amiga d’infantesa, que m’anava visitant i intentava presentar-me amics del seu marit, però és clar, em trobaven gran.

Vaig assumir que em quedaria cuidant el meu pare, l’home de la meva vida, la persona que més havia estimat i admirat, la persona que més m’havia fet patir amb el seu patiment. Vaig acceptar que estaríem junts llegint llibres vells i mirant la vida passar des de la finestra fins que es morís i que, quan també marxés ell, deixant-me sola del tot, cuidaria de la casa i les seves terres com m’havia cuidat d’ell des que la mama havia mort. Que aquell era el camí que Déu havia pensat per a mi. De jove era ben nècia, no havia après que no es pot predir el que Déu ens té preparat.



Una trucada. Vam rebre una trucada pel meu pare. Era un vell conegut de quan estudiava a Barcelona que tenia ganes de visitar-nos. Al cap de pocs dies allà estava, un senyor molt més lleig que el papa, tot i que això no era difícil. Era un empresari de conversa poc interessant, una visita avorridíssima que no em va saber greu desatendre quan em van necessitar a la cuina. Aquell mateix any ens va convidar a estiuejar amb la seva família a la torre que tenien a la costa. Era casat, tenia dues filles també casades i un fill solter de la meva edat. El meu pare els va convidar a passar la Festa Major amb nosaltres i quan van haver marxat em va dir que estaria bé que m’apuntés a algun curs que m’interessés. Vaig respondre que cuinar m’agradava molt i em va dir que a Barcelona podria aprendre’n i, ja que havíem trobat una bona amistat en la família Rubí, potser podria quedar-me amb ells. No és que em fes il·lusió deixar al meu pare sol però feia temps que ho veia clar: ell i el seu conegut havien arreglat que jo i el seu fill solter acabéssim casats i rebutjar l’oferta que m’acabava de fer seria condemnar-me a mi mateixa a la solitud eterna. El meu pretendent no era com jo considerava que havien de ser els senyors com cal; no tenia ni carisma ni bona conversa, no destacava pel seu sentit de justícia, inquietuds o ambicions, però ben plantat sí que n’era -molt més que el seu pare- i també amable i atent a tot el que li deia i, a més, tenia això dels homes que no xerren gaire, que sembla que siguin intel·ligents i que només els falti una mica d’experiència per aprendre a lluir-ho. Vaig tenir-ho clar, no era perfecte però tenia potencial i, a més, és ben sabut que perquè un gran home ho sigui, necessita una gran dona al seu costat i vaig decidir que jo seria aquesta dona. Potser ell no era tan bo com el meu pare, però jo mai havia estat tan bona com la meva mare.