A partir de la claror del migdia, observava com les roselles i les magnòlies dibuixaven imatges vermelles i blanques sobre la verdor de l’herba. Les seves tiges semblaven patir la solitud de tanta, tanta guerra. A l’hivern la tristor envaïa els seus pètals, que a l’estiu havien estat refugi per abelles mig adormides per la calor, que s’alimentaven del nèctar del seu pol·len. Avui no hi havia ales que embellissin el seu voltant i és per això que, orfes de companyia com eren, romanien en una quietud que em punyia profundament. Jo, envoltat d’aquell silenci pertorbador, enyorava també el llunyà brunzir d’abelles i envejava, així mateix, aquelles belles flors, que no enterraven, en aquells instants, el cos d’un germà seu.
La mare patia molt perquè l’ànima del seu fill no podria descansar, com la de la resta dels homes, en el cementeri. Els seu ossos, emmalaltits des d’aquell horrible desembre, alimentarien insectes roïns i la seva pell hauria de desintegrar-se, com la d’un bàrbar animal, en un paisatge salvatge, inhumà. Cap rossinyol no entonava càntics fúnebres i és que el cel, blau com era, semblava tan mut com nosaltres mateixos. Com si vinguessin de terres llunyanes, sentia els sanglots de ma mare, que dirigia la mirada cap avall per tal d’amagar les nines dels seus ulls, aiguoses i compungides com estaven.
El meu pare, amb l’ajuda dels meus germans, havia portat en braços el cos fred de Joan enmig d’aquelles margarides perquè així, les flors, podrien ser el seu llit de mort, un bressol amable per al seu fill, que semblava adormit, aliè al dolor dels dies passats. El seu front ja no bullia com a nit anterior, quan la febre anuncià com d’efímera hauria de ser la seva existència i enfosquí la seva mirada, buida d’esperança i plena de neguit.
Aquells vestits negres i la mudesa que persistia entre els personatges d’aquella escena em feren pensar en l’abril passat, quan el cor de la padrina es feu massa petit per encabir la seva vida, arrebassant-li l’anhel i la paraula. Record, encara, com les seves antigues mans s’aferraren a les meves, conscients que tota vivesa es desprenia de la seva pell a mesura que la tarda es tornava fosca i els mussols trencaven el silenci de la nit.
El dèbil batec de la padrina, que havia viscut gran part de la seva vida entre pàgines tacades de tinta, no es cansà mai de resistir-se, amb valentia i perseverança, a abandonar aquest món, el nostre. Ella fou incapaç d’acomiadar-se del seu sentir, d’aquell estimar tan seu que feu que les nostres galtes romanguéssin humides durant els dies i les nits futures. N’estic segur que, fins i tot en la duresa d’aquests moments, hauria estat capaç de trobar paraules de consol, mots amables que retornassin la calidesa de l’estiu a aquell frívol hivern.
La tarda era profundament trista i a nosaltres ens envaïa un sentiment de desesperació perquè aquell matí per la ràdio es va anunciar que bombardejos enemics havien esmicolat pobles no tan llunyans. Els atacs s’intensificarien els dies vinents i és que aquella guerra era molt lluny, encara, de trobar la pau. Els soldats estaven cansats de sagnar i assassinar, fredament, homes com ells, però no podien abandonar el seu fusell i deixar-se ferir per els contraris, lliurar els seus cossos a l’hostilitat i deixar que les bales de l'altre bàndol foradassin la seva pell.
Alguns merlots cercaven refugi entre els castanyers que hi havia a prop de casa perquè ells, sovint, també havien patit les conseqüències de les contínues ofensives, que deixaven pobles ensangonats, ferits i muts. La guerra havia arribat a les contrades més inesperades i en els indrets propers hi regnava ja només el silenci, una pau en què no es sentien veus ni plors perquè els míssils ja havien acabat amb tot anhel humà que existís amb anterioritat.
Feia dies que no ens arribaven cartes d’Ignasi i na Cecília sentia com el seu cor s’empititia i, mentre mirava la blavor dels ulls de sa filla, comprenia que l’esperança de retrobar-se s’esvaïa així com ho havia fet la nuvolada dels dies passats. Com conills atemorits, tots nosaltres continuàvem refugiats en el cau i és que aquell era el nostre únic habitatge, un lloc que, almenys, ens servia per escalfar els nostres cossos i allunyar-nos de les atrocitats que anaven succeint al nostre voltant.
El nostre entorn era, a mesura que passaven els dies, més auster, i el menjar gairebé no ens bastava per alimentar totes les boques que habitaven sota aquell sostre. Algunes ovelles ja no podien oferir-nos llet perquè els llops, famolencs com estaven, varen capturar-les, violentament, al principi de l’hivern i, fins i tot, els tarongers semblaven farts de donar-nos aliment i es resignaven a fer créixer fruits podrits.
Jo ara passava pena per la mare, que havia anat emmalaltint des del dia en què el seu fill començà a apropar-se cap a la mort. Estava més pàlida que mai i la seva pell deixava entreveure, a la perfecció, la silueta dels seus ossos. Tenia, a més, les parpelles enceses d’un color vermell viu, per la qual cosa casi no es podia entreveure el marró dels seus ulls. El pare abraçava el seu cos amb tendresa i deixava que les seves llàgrimes silencioses banyàssin el seu vestit fúnebre. Ella, emperò, conservava el seu rostre serè, que seguia sent abúlic i apàtic com a l’inici del nostre aïllament.
N’Anna semblava ser l’única feliç entre tanta pobresa i solitud i és que, al contrari de tots nosaltres, no pareixia que la por s’hagués apoderat de la seva ànima. Els seus llavis sovint dibuixaven un somriure magnífic i, quan mirava algú, obria els ulls amb grandesa, com si en la seva mirada infantil no hi pogués cabre un tros de món tan gran. Quan, a vegades, contemplava com de tendre era aquell atzur, oblidava, fins i tot, que ens amagàvem d’una guerra infinita i indefugible.
Quan arribava la fosca, el cel no deixava veure els astres i és que el fum de tantes ciutats cremades havia causat que aquella boira fes tremolar el blau obscur. Jo, en aquells moments, pensava que els estels devien estar atemorits de ser testimonis de tantes lluites, d’il·luminar tanta violència i és per això, segurament, que no apareixien en aquella terrible intempèrie. Les darreres nits només havíem pogut albirar un cel sense estrelles, trist i tot sol, privat del conhort dels astres.
***
Els ocells devien sentir, llunyanament, com un dramàtic sospir, provinent d’uns pulmons fatigats, feia oscil·lar les fulles dels arbres. La muntanya sentia compassió per aquell cos, assaltat per la sed, el fred i la gana, tremolós per el terror i la solitud. La roba d’un soldat escalfava aquella pell bruta i ferida i alguns cabells rossos, com els d’Anna, podien veure’s sota aquell casc, que amagava una mirada perduda i solitària, uns ulls que cercaven refugi entre la naturalesa salvatge.
Una família de cérvols, ocultats des d’una distància prudent, temia aquell estrany humà, que semblava portar un fusell en unes mans de color de cendra, conseqüència d’una estada tan llarga a les trinxeres. Els seus dits, així i tot, no s’havien acostumat encara a sostenir aquella arma anihiladora. Aquests, però, sí que eren capaços de recordar, nítidament, com el suau tacte de Cecília els havia impregnat tants cops de dolçor i calidesa. Els animals, inconscients de les nul·les intencions d’aquell ésser de ferir-los, fugiren, i el fals caçador, que s’espantà en escoltar les seves passes, va córrer també, bojament, en direcció contrària, sense reconèixer encara aquells boscos i aquelles valls.
Havia comptat ja vuit postes de sol, amb les seves respectives albes, però els dies s’allargaven, amb un tedi amarg, sense un bressol on descansar, privat de les provisions que havia pres abans de la fugida. Els crits de pànic dels seus companys i les ordres despòtiques dels dirigents ressonaven, encara, en la seva ment, però almenys, ara, es sentia lliure. La pols ja no el tornava cec i els seus ulls blaus podien observar ara, sense destorbs, la preciositat del seu voltant. Per un moment, sentí com la bellesa d’aquella natura fosca copsava la seva ànima i feia que es resistís a caure en un esgotament profund.
Els udols d’alguna fera acompanyaven els seus anhels i les seves passes, fermes i valentes, anaven deixant petjada sobre la blanca neu. La brúixola li havia assenyalat el camí des del principi d’aquell periple i, així com avançaven les tardes, podia sentir com els arbres li semblaven de cada vegada menys estranys i les flors que l’envoltaven pareixien ser com aquelles que havien encès els llavis de Cecília en alguna besada fogosa en estius llunyans.
Quan passaren tres nits sense estrelles, escoltà, per fi, Ignasi, la veu que tant havia enyorat entonant una cançó de bressol a sa filla. Les flames del foc, que escalfaven aquells cossos, conscients de la bellesa d’aquell instant, s’avivaren, i els astres, desitjant lligar-se de nou a la fosca, acompanyaren la lluna en aquella tendra nit.
