Els ulls de la mare semblaven més morts que els d’en Joan. Premia amb la mà esquerra el genoll del seu fill i amb l’altra es netejava les dents tot rascant-se amb les ungles fins als buits coberts de geniva negrosa. Feia tres hores que estava així. De tant en tant xuclava la saliva sanguinolenta i reprenia la tasca amb una persistència encara més viva. Ma germana dansava amunt i avall canviant l’aigua de la gibrella per una de més fresca i s’encarregava, mentre donava el pit a la nena, de posar draps humits al cap del moribund, a qui el deliri de la febre semblava no abandonar. Jo no sabia ben bé on posar-me. A voltes entrava dins la cambra i l’observava una estona. Després sortia a fora i mossegava tabac amb el pare mentre el seu silenci sota l’ombra em feia patir més l’espera. I llavors com un traïdor fugia a passejar per la vora del rierol que regava l’hort i observava com els meus germans, d’homes com eren, fins en moments com aquests treballaven la terra.
Des de la vora del riu sentia com els ocells cantaven melodies tristes i és que semblava que, fins i tot, ells poguessin sentir l’agonia que a tots nosaltres ens havia tornat muts. El so tendre de la seva veu acompanyava els plors feixucs de la mare, llàgrimes que tornaven humides les seves galtes brutes i toves. Ella sanglotava més de cansament que de tristesa i és que feia nits que no trobava la son i tota la seva pell es sentia fatigada, necessitada d’un bressol que li fos amable, quelcom que li oferís consol entre tanta sordidesa.
Les meves paraules sonaven molt lluny d’ella, com si el vent se les emportés com ho fa en la tardor amb les fulles dels arbres més vells. El seu cor bategava i el seu cos era viu, però feia temps que li havien pres l’ànima i és que cap record dibuixava ja un somriure en el seu rostre cansat. Arribat aquell punt, no eren el sentir ni l’emoció allò que habitava en ella, sinó que eren tan sols la fam i el fred el que feia reaccionar la seva carn. La seva boca feia temps que no tastava el pa perquè, des del principi de la guerra, s’havia privat del menjar per tal que les nostres panxes no rugissin de gana.
La masia conservava la seva fredor malgrat que atiàssim el foc cada singlada i sols tornaven els cossos càlids quan els deixàvem envoltar per aquelles mantes que havíem fet de la llana de les ovelles que passejaven ara a prop de casa. Les flames eren la única claror que ens permetia mirar-nos als ulls i sentir com als nostres iris només hi havia buidor, pupil·les mancades d’esperit. A poc a poc, la flaire que desprenia aquell cos proper a la mort ens anava ofegant, ens llevava tota vivesa i omplia d’indiferència els nostres rostres.
Aquell hivern era el més cru que mai havíem hagut de viure. Enyoràvem la calidesa de l’estiu, quan encara la criatura no havia nascut i observàvem el cel blau aquelles tardes tranquil·les, entre arbres i flors. En aquell temps, els ocells eren feliços perquè cap fusell no havia aturat el seu vol i la terra era lliure, sense que l’esclat de cap bomba incitàs la seva mort. Ara escoltàvem com la pluja colpejava violentament el sostre i, així i tot, encara eren més forts els anhels que havien nascut de la por, d’un terror inevitable, que creixia dins nosaltres, de manera imparable.
M’adormia, a poc a poc, sobre el balancí on hi va seure molts anys la padrina i escoltava aquella preciosa cançó de bressol que la meva germana cantava a la seva filla per tal que deixàs de plorar. Un cos petit i dolç, amb la pell blanca com la neu, tremolava de fred entre els seus braços i era lluny, molt lluny, de conèixer la duresa d’aquell moment. Vaig pensar com de trist era que una vida hagués de començar envoltada de pobresa, de fam i de fred. I és que, mentre el batec movia el pit minúscul de la criatura, el cor del meu germà s’encongia i el seu anhel es debilitava com si respirar s’hagués tornat una tasca ingent per als seus pulmons.
El silenci que habitava en aquella habitació m’inquietava. Havia nascut de l’apatia que tots havíem de sentir per tal d’evitar pensar com de fortes eren les ganes de treure’ns la vida, abandonar un món en què estimar havia perdut tot significat. La padrina havia mort i jo em sentia sol, mancat del seu consol, d’aquella ànima que emanava poesia amb les paraules. Ara observava, detingudament, la manera com els seus llavis dibuixaven un somriure gegant en el seu rostre, quiet i feliç en la fotografia que conservàvem damunt la xemeneia. L’enyorava, l’enyorava molt.
A fora, la nit era tan trista que no es veia la lluna. Els núvols la tenien presonera i, així, ningú no podia desfer la fosca. A mí, un home adult i gros com era, m’atemoria pensar en una nit sense estrelles. Tant de bo que l’alba arribàs d’hora aquell matí, vaig pensar, i regnàs, bella i vermella com era, en la timidesa del cel blau. Malgrat que la terra continui banyada, seria meravellós que la claror entràs per la finestra i abraçàs el cos de la mare, que esperava, pacientment, la mort del seu fill.
