N’Ignasi encara es refugiava en les trinxeres i, amb el seu cos abraçat a un fusell, devia pensar en nosaltres. A través de la seva pell blanca s’endevinaven uns ossos prims, afamegats i tristos. Les nines dels seus ulls, tendres com eren, reflectien un pànic que no minvava i tornava les seves galtes encara més pàlides. Maleïda tardor sigui aquella que va forçar-lo a partir a una guerra que significava tristesa i mort, privant-lo de l’estima de ma germana Cecília, que pregava a les nits que la criatura, que ell encara no havia conegut, no fos orfe de pare.
Aquell octubre amarg, mentre contemplava com els soldats s’emportaven un jove que res no sabia d’aquella guerra, jo vaig romandre a casa pel fet de ser un guerrer ferit, dèbil i innecessari en aquella lluita infinita. El buit que existia a partir del munyó present a la meva cama dreta evidenciava, doncs, la meva incapacitat per a combatre. Lluites antigues havien existit i fou així com la meva manca de reflexos i una bala hostil m’havien arrabassat un tros de mi, per no tornar-me’l mai més. Avui desitjava que poguessin girar-se els torns i fos jo i no el meu millor amic Ignasi el que es refugiava sota terra per no ser ferit en la finitud del temps, a l’hora que contemplava la sang brollar sobre la pell aliena.
En aquell precís instant, Cecília acariciava les petites mans de sa filla i es meravellava veient com els seus ulls s’obrien, dolçament, mentre, per la finestra, es podia albirar un sol vermell i càlid que semblava foragitar tots els núvols ferotges que a nit passada tanta pluja varen portar. Ella esperava, tendrament, la tornada del seu marit i recordava com era de blau el seu iris, l’atzur que es reflectia en la mirada de la meva neboda Anna.
Jo sols desitjava que, per a Ignasi, els records fossin un consol, una mena de conhort enmig de tanta negror i brutícia, quelcom que emmudís els crits veïns i fes desaparèixer, de mica en mica, el pànic del seu rostre cansat. Tornar a l’alegria dels dies passats és l’únic camí per mantenir-se serè i evitar perdre’s en la més irreversible de les bogeries, quan és la cruesa de la guerra allò que t’envolta. Tant de bo que l’oblit no despullàs la seva ànima i no li prengués tot el sentir que va fer que, en un maig molt anterior, s’enamoràs amb la bellesa que desprenen els ametllers, que floreixen quan la primavera desitja fer de l’hivern memòria llunyana.
Com n’érem de feliços, entre la verdor d’aquells camps i l’albor d’aquelles cases que, si es miraven de lluny, semblaven escalfar-se del fred per una finíssima capa de neu, de tan blanques com eren. Els diumenges escoltàvem les campanes que anunciaven que era dia de misa i ens dirigiém tots cap a la plaça pensant, ingenus com érem, que la pau podria ser eterna. Ignoràvem, doncs, que avui, al nostre poble, com en un cementeri, habitaria només cendra i silenci.
La meva memòria visualitzava ara, amb la nitidesa del reflex de la lluna a l’aigua, la manera com Ignasi i jo corríem, cada matí, per no arribar tard a l’escola per aquells carrers estrets i plens de colors. Les nostres galtes s’envermellien sempre quan, amb el cor bategant a una velocitat perillosa, entràvem a classe mentre la veu de la nostra mestra Júlia recitava els darrers versos d’algun poema de Baudelaire, a l’hora de francès.
A l’estiu, els nostres peus trepitjaven sempre arena banyada, els nostres cossos, inquiets, desprenien una flaire a mar i la pell, sense voler-ho, tenia un tacte salat. Albiràvem des de la nuesa de la platja les postes de sol més clares i observàvem com, a les nits, el cel s’omplia d’astres i feia la impressió que aquests ens miraven des d’allà dalt, envejosos que cada minúscul racó del nostre cos fos viu i sentís amb una intensitat innata, pròpia tan sols dels poetes més apassionats.
Ignasi desitjava, així com els ocells migren cercant la calidesa de l’estiu, tornar a casa i escalfar amb tendresa sa filla amb la calor del seu propi cos. Anhelava besar els llavis de Cecília, que semblava enyorar-lo com els mussols troben a faltar la nit. En les trinxeres, la tristesa semblava tan profunda com aquella que regnava a casa i és que ningú no trobava cap paraula amable per desfer el temor i la indiferència presents en els nostres rostres. Sols semblaven vius els ulls d’Anna, inconscients de tant patir, d'aquell atzur preciós i llunyà. Aquests no ploraven,encara, d'enyorança i és que desconeixien, del tot, com creixia la distància entre ella i el seu pare.
