Fa dies que no m'aixeco del llit, no obstant això, podria dir amb seguretat que he perdut una quarta part del meu pes original. No perquè em senti més lleuger, el cansament i el maldecap no em deixen tranquil un segon, sinó perquè no soc capaç de dur-me res a la boca sense sentir nàusees. El menjar em fa fàstic i cada dia que passa trobo que em falta més l'alè.

El mal corporal va arribar a un nivell tan insuportable que tampoc m'era possible el dormir, no hi havia manera d'oblidar-me d'aquest patiment ni tan sols per a donar pas al descans. Així i tot, un dels problemes més greus era veure la mare cada dia més cansada i amb un aspecte deficient, em feia la sensació que no volia tancar els ulls per assegurar-se que jo seguia allà, encara viu. Aquesta observació em trencava el cor, però no podia culpar-la, jo mateix no sabia si arribaria al dia de demà.

A vegades havia pensat en el que passaria si un dels germans queia malalt de tant de treballar o el pare es feia prou vell per a no poder aixecar-se del llit; era trist, perquè tothom sap que no som éssers eterns. Jo no podia pensar en una vida sense el pare o sense els meus estimats germans, però mai havia pensat en el depriment que és ser el malalt de la situació; saber que al món no li quedaven esperances per a curar la meva malaltia i que el meu fi s'apropava cada dia que passava, com diminuts grans de sorra que cauen amb extrema lentitud fins a marcar la fi del temps del rellotge.

D'un dia per l'altre el pare va tornar, encara que no va poder trobar l'ajuda que jo necessitava per a sobreviure. Ho sé perquè els vaig escoltar com discutien a l'habitació del costat mentre la meva germana em cuidava a mi i a la seva nena; les parets de casa són molt fines, la qual cosa va permetre que escoltés la desesperació de la mare en saber que el més segur era que el seu fill no tingués cura. En canvi, al pare se l'escoltava cansat, com si hagués passat tota una setmana sense descansar només per la meva necessitat. Em va saber greu.



Vaig veure la seva cara d'esgotament en l'instant en què va travessar la porta de la meva habitació. Automàticament vaig tancar els ulls, fingint estar adormit, i vaig sentir com li tremolava la mà quan em pentinava els cabells amb suavitat.



—Hola, Joan —va fer una pausa, com esperant la meva resposta. Tenir els ulls tancats em feia sentir marejat, però vaig continuar fingint perquè no estava preparat per mirar-lo als ulls—. He fet tot el que he pogut, petit...però no ha estat suficient. Ho sento molt, sento no poder salvar-te d'aquest patiment teu. Et promet que... —la veu se li va trencar i vaig escoltar com feia una altra pausa, segurament per eixugar-se les llàgrimes o aturar l'emoció.

—Estigues tranquil, pare —volia dir-li més coses, però tenia la boca tan eixuta que m'impedia parlar i, a més, el mareig va començar a ser molt més fort. No podia fer-hi res.



—No m'has de donar les gràcies. La teva mare t'adorava i jo estimava la teva mare com mai m'he estimat ningú. A més, odio al teu pare per haver arruïnat la seva bellesa. Tingues clar que faria això i més per a tu, Jana —el paregut d'ella amb la seva mare pareixia irreal. Em considerava esclau del meu cor, el qual romania enganxat al record de la meva estimada.

—Ho sé, sempre has estat molt tendre —la seva veu era tan suau com la de la seva mare quan em parlava, sempre ho feia amb una delicadesa que et deixava embadalit. Vaig voler fer-li una abraçada, però em va incomodar no poder veure-la a ella, ja que només tenia la Jana al davant—. Ara hem de treballar en aquell projecte que vaig comentar-te. La meva intenció és crear una droga amb una fórmula tan enganxosa que els nostres clients no puguin abandonar mai la seva addicció. D’aquesta manera podrem generar una dependència molt potent en els nostres col·laboradors, exceptuant-te a tu, és clar.

—D’acord, saps que estic completament disponible per al teu projecte.

—Això és el que més m’agrada de tu, la teva fidelitat. Encara que sorgeixi de l’amor que senties per la meva mare, a jo també em beneficia. Per això, em toca retornar-te el benefici. Vine amb mi.



La Jana em va deixar amb la curiositat en l'aire fins que vam aparèixer al meu laboratori, on hi havia un jove de genolls en terra amb els ulls tapats i les mans fermades. Ella se li va atracar posant-se al seu davant, però l'al·lot va fer el cos enrere com va poder, atemorit. No obstant això, ella se li va atracar més per xiuxiuejar-li alguna cosa que no vaig poder comprendre i va seguir el seu impuls d'acaronar-li la pell del front, baixant a poc a poc per les galtes fins a arribar als seus llavis, on es va returar. I em va inquietar que ell no s'oposés ni demostrés cap incomoditat. Després, va treure-li el drap amb el qual li havia impedit la visió i es va posar dreta, al meu costat.



—Et presento a en Marc; per ser que és el fill d'una escòria com el nostre pare, és un encant, oi? —va fer un gran somriure, com si el que acabés de dir fos una gran veritat irrefutable. Em sorprenia la tranquil·litat amb la que actuava, sens dubte no sentia cap remordiment en fer pagar justos per pecadors.

—Què estàs dient, Jana? Pensava que t'estaven cercant els criminals, per què és a mi a qui tens fermat? Et promet que jo no soc un d'ells, la meva intenció mai hauria estat fer-te mal —la seva intervenció era tan desesperada que quasi feia peresa escoltar-lo, no m'estava fent gens de gràcia aquella situació.

—És clar que no t'estàs assabentant del que va això, noi. No sé quina mena de mentida t'has menjat, però val més que us deixi tots sols i li expliquis tu de què va tot això, Jana, perquè no m'agradaria haver de fer una feina tan complicada amb algú que no deixa de queixar-se una estona —vaig mirar-los de dalt a baix a tots dos, la qual cosa va fer que em fixés en la ferida de la Jana—. I recorda prendre els medicaments que et vaig recomanar per a la ferida de la cama, petitona.



En sortir del laboratori, vaig tancar la porta rere meu i vaig emprendre el meu camí cap a la sala principal, aquella era la meva habitació preferida, ja que era on més humanitat es podia trobar dins d'aquell edifici ple de despietats. Les estanteries, plenes de llibres sobre ciència, estaven organitzades per temàtiques segons l'àmbit envers el qual un volia informar-se. No havia ben bé triat un llibre per passar l'estona quan el meu telèfon es va il·luminar amb el nom de la persona que menys m'esperava: el pare d'en Marc i la Jana. Aquell maleït home mai pareixia voler deixar-me en pau.



—Si, Andreu al telèfon —a l’altre costat de la línia es va sentir una respiració profunda.

—Andreu, és un alleugeriment que m'hagis contestat. Sé que et vaig dir que després d'ajudar-me amb el meu fill petit, en Joan, mai més et demaria cap favor, no tinc la cara suficient per fer-ho encara; però això és una situació molt important per a mi. Fa dies que en Marc no para per casa i tots estem molt preocupats. Penso que, pot ser, el grup criminal que hi ha rondant la ciutat l'hagi trobat i vulgui fer-li mal. Déu no ho vulgui, però, en tot cas, necessito la teva ajuda... —el vaig tallar:

—Mira, ho sento molt, però estic cansat d'ajudar-te una vegada i una altra quan, en el moment en el qual jo vaig necessitar-te, no vas voler moure un sol dit per a salvar el que jo tant estimava. Vas deixar que ella morís, imbècil. O, millor dit, vas deixar que ella volgués morir per res més que la teva culpa.

—Saps tan bé com jo que la seva mort no va ser responsabilitat meva. Si ella va decidir suïcidar-se i abandonar-te va ser perquè així ho va voler. Jo no podria haver canviat res. De fet, si necessites que et facin memòria, ella ja no estava amb mi quan tot allò va passar. Se suposava que vosaltres estàveu feliços junts, i jo me n'alegrava molt.

—Ho va fer perquè encara t'estimava...pareix mentida que el dia d'avui encara siguis incapaç d'adonar-te'n.

—Mai et vaig voler cap mal, et considero un gran amic, Andreu. Ja ho saps —no vaig poder continuar parlant d'aquell tema que tant de mal em generava. Vaig penjar la trucada i la seva veu es va deixar d'escoltar per l'altaveu del telèfon...tant de bo hagués pogut silenciar-la d'igual manera a l'altaveu de la ment.



Aquella conversa m'havia remogut molts de sentiments que havien quedat soterrats per la por de la debilitat que em provocaven. Sempre havia sentit enveja d'aquell home per la facilitat que va tenir a l'hora d'apoderar-se al cor de la meva estimada. Sabia que, per molts intents que jo fes, em seria impossible aconseguir res paregut. I l'odiava. No suportava aquella superioritat que ell tenia sobre mi. Si hagués tingut l'oportunitat d'escollir qui moriria i qui quedava amb nosaltres, sens dubte l'hauria assassinat jo mateix. El que jo més desitjava era la mare de la Jana, però ella mai havia pogut veure'm de la mateixa manera i això la torturava immensament.

Doncs si, odiava a l’home que m’havia pres l’amor, no hi havia res més cert; però no podia donar-li l’esquena a l’amic que havia estat al meu costat quan les coses van complicar-se després de la pèrdua. Ara mateix, la meva missió era idear un pla que em permetés salvar la vida d’en Marc. D’altre forma, la meva consciència no quedaria tranquila en saber que podria haver salvat la vida d’un jove innocent.



Des de fora, l'habitació del laboratori pareixia solitària; potser tindria sort i només hauria de trobar al jove per fugir d'aquell lloc. Esperava que fos una tasca més o manco senzilla. Si hi havia alguna cosa segura, era que se m'acabava el temps per a solucionar la situació. Vaig entrar sense pensar-m'ho més i vaig sentir com la dama de la sort em feia un somriure encantador. En Marc estava fermat a una de les lliteres, segurament la Jana ja li devia haver explicat com acabaria aquella història per a ell.

M'hi vaig atracar i li vaig parlar de consell explicant-li que ens havíem d'anar com més aviat millor per a poder salvar-lo i retornar-lo a la seva família o ens trobaríem que era massa tard. Vaig tardar una estona a desfermar-lo, però una vegada va tenir les mans lliures va ser molt més senzill, ja que ell es va encarregar de desfermar-se les cames. Tota la meva concentració estava enfocada a cercar utensilis que ens poguessin ser d'ajuda durant la fugida. Alguna cosa vaig trobar, però no era pas el que tenia al cap.

De moment no ens havíem trobat amb ningú, i tot anava fantàsticament fins que vam arribar a l'última porta que havíem de creuar; la connexió entre la llibertat i el captiveri; la salvació o la perdició. La porta cap a l'exterior estava tancada amb clau, però això no era el pitjor, el gran problema era que la Jana estava a l'altre costat de la porta, a punt d'entrar.

Mai se m'ha donat bé pensar baix els efectes de la pressió i s'estava fent notar, però va ser en aquell moment quan en Marc em va donar unes indicacions clares i coherents. Em va demanar que li donés el ganivet que havia agafat d'entre els utensilis del laboratori, encara no sabia si podia confiar en ell, però dubtava trobar una solució millor, així que ho vaig fer.

En Marc va amagar-se darrere la porta i va esperar pacientment a què la noia travessés el seu llindar, la va sorprendre per l'esquena i li va clavar el ganivet al costat. Això sí que no m'ho esperava, la meva reacció va estar córrer cap a la viva imatge del meu estimat record i protegir-la entre els meus braços del dolor que pogués sentir. L'expressió de confusió de la Jana em va rompre el cor, ella mai s'hauria esperat que jo la traís d'aquesta manera tan cruel.



—Ens hem d'anar abans que algú més vingui per aquí. Que no et sàpiga greu, l'únic que ella volia era manipular-te per aconseguir el seu propòsit i llavors anava a usar-te com un esclau més.

—Això ja ho sabia jo, però era la connexió més propera a la seva mare que havia pogut trobar des que la vam perdre. Se sentia tan real... —vaig eixugar les llàgrimes que caigueren d'aquells preciosos ulls blaus durant l'atac i em vaig mentalitzar que havíem de fugir d'allà.

La meva dona plorava dalt del cosset sense vida del nostre fill petit. Tots esperàvem l’arribada d’aquell moment, però la realitat era que ningú estava preparat per viure una experiència tan extremadament cruel. Hauria estat bé que en Joan hagués pogut experimentar més la vida, descobrir les seves passions i ser feliç de gran; però moltes vegades la vida està plena d’injustícies. Era una llàstima que hagués acabat d’aquesta forma, patint.

La imatge del meu fill sense vida ja no era un fet que pogués resistir, i per això vaig haver de sortir fora de la casa, necessitava una oportunitat per a pensar en les meves coses. Tot i això, no vaig poder concentrar-me en cap pensament que no fos l'arribada del meu fill Marc amb n'Andreu. No m'ho podia creure, després d'aquella trucada i tots el que havíem viscut no pensava que em tingués tanta estima com per arriscar-se a anar en cerca del meu fill.

Dut per l'emoció, vaig córrer a avisar als de casa que en Marc havia tornat sense importar-me gens que no fos el moment ideal per a celebrar tan especial esdeveniment.



—T'he trobat molt a faltar, fill meu. Me n'alegr que hagis estat en tan bones mans per arribar fins aquí —vaig fer-li una abraçada ben forta mentre els de casa sortien a rebre'l tots junts—. I moltes gràcies, Andreu; perquè, encara que no era la teva responsabilitat, m'has retornat la meva font d'alegria. Et puc estar eternament agraït.

—No ha estat res. Com està en Joan?

—Ha mort aquesta matinada; però, encara que sigui trist, és millor així. El seu patiment s’ha acabat.



N'Andreu em va posar la mà a l'espatlla com a forma de donar-me ànims i jo li vaig agrair amb la mirada. Va passar el dia amb nosaltres, ja que va insistir en el fet que volia estar present al funeral d'en Joan, i va tornar a casa.

Dies després, vaig trobar-me una carta escrita per ell on em confessava que ell havia estat responsable de la mort d'en Joan, ja que els analgèsics que ens va donar eren uns anomenats "Fenacetina", que ja no s'usen en medicina perquè eren generadors de moltes malalties renals; i es disculpava per tot el mal que li havia fet a la nostra família per culpa del seu egoisme. També mencionava que el seu desig era trobar-se al cel amb la seva estimada i que la seva forma de redimir-se per la seva mala conducte havia estat tornar a casa amb en Marc.



—Ara ja res hi podem fer, espero de tot cor que trobis la felicitat al cel.

<div style="&quot;text-align:" center;"="">