La nit queia fosca com la negror que resideix en cadascun de nosaltres, omplint-ho tot d'una atmosfera densa de la qual fugir-ne fa aparèixer la suor freda, pròpia del nerviosisme en cos de qualsevol. La mare ha deixat de menjar i té la mirada perduda des que el pare se'n va anar a la recerca d'ajuda. En Joan descansa (si és que és possible fer-ho en les seves condicions) amb els ulls oberts, aquesta manera que té d'analitzar-te en complet silenci sempre m'ha posat els pèls de punta...pensant-ho bé potser és l'únic senyal que indica que encara és viu.

Vam esperar set dies fins que no va resistir més. Deixar que la malaltia creixés al seu cosset probablement era una tortura pròpia dels castics més cruels, però tots tenim por de sortir a l'exterior. Fa nou dies i divuit hores van sonar les alarmes de seguretat de la ciutat i es va demanar que tothom cerqués refugi. La vida al carrer és més arriscada que mai, els noticiaris que es transmeten per la ràdio diuen que un grup criminal d'alta perillositat va escapar de la presó i que el més segur és que tinguin contactes a la policia. La mortalitat ha augmentat a causa de la delinqüència i els hospitals ja no responen cap trucada, sembla que quan més els necessitem més ens donen l'esquena.

Gràcies a aquesta situació, les coses a casa no van bé. Tots estem preocupats pel Joan i no hi podem fer res. D'un dia per l'altre va emmalaltir de febre i es va fer l'intent de parlar amb el centre de salut, el qual no va respondre. Per sort, el pare té un amic que és pediatre i ens va recomanar donar-li uns analgèsics cada sis hores i molt de descans. Ho vam fer, és clar, no obstant dies després ja no s'aixecava del llit més que pels vòmits. Ha deixat de menjar perquè no és capaç de consumir res sense treure-ho en uns minuts amb la bilis. Com ell, la mare amb prou feines compleix les seves necessitats bàsiques, ja que té por de deixar-lo tan sols una estona.

Veure'ls així em fa posar malalt i prefereixo sortir a la frescor de l'hivern. En la primera passa fora de la casa, la humitat se'm cala als ossos i em costa un esforç no tremolar de fred; el millor que se m'acudeix és asseure'm al banc de la porxada amb les cames creuades i el cap recolzat sobre els genolls, ho faig des que era petit sempre que vull dedicar-me a pensar en tranquil·litat i em resulta molt reconfortant. El paisatge lúgubre dels arbres sense fulles sota el cel blau cobalt em fa sentir com a casa, l'única diferència és que aquest silenci no és gens incòmode. A la llunyania puc contemplar les siluetes dels meus germans treballant el camp; em sembla que fa hores que estan així, per a ells encara és prompte per haver d'ajuntar-se amb l'ambient de dins, que no fa tant semblava una llar. Sincerament, els envejo.

De tant en tant s'escolta el cant d'un rossinyol i em sembla curiós trobar-lo a uns quants metres d'on estic jo, normalment no s'atraquen molt a les cases. Em fa recordar al pare. Sempre sortíem els dos junts a passejar pel camp i quan cantava un ell em deia: "Escolta un moment, Marc. Saps quin ocell està cantant?" La resposta era sempre la mateixa, el rossinyol és el seu ocell preferit i no en coneix cap altre. El record em fa treure un somriure, espero de tot cor que estigui bé.

El rossinyol va alçar el vol i, de sobte, una silueta que caminava amb certa dificultat pel mig de la mala herba em va cridar l'atenció. En un moment va trepitjar i caigué a terra, es va aixecar ajudant-se de les mans i va amagar-se dins del magatzem. Se'm van encendre les alarmes en adonar-me que els meus germans encara treballaven com si res i la resta de la família era a dintre la casa. De tan lluny no vaig poder reconèixer si era home o dona, però n'estava ben segur que no era el pare. La sensació de formigueig que va lligada a la por em va fer recuperar de forma lleu les extremitats, que feia temps havia deixat d'afinar per culpa del fred. Vaig treure el cap per la finestra que donava a l'interior assegurant-me que ningú no m'havia vist i vaig emprendre el meu camí duit per la curiositat.