Pareixia adormida quan la vaig veure a través del vidre de la finestra, volia assegurar-me que no era cap perill. Vaig empènyer la porta tan a poc a poc com vaig poder per ser el més sigil·lós possible; el que no m'esperava era que em sorprenés pel darrere en tancar la porta. El fil del ganivet que sostenia em feia pessigolles a l'esquena, encara que la situació no era per riure. De la por, vaig quedar gairebé paralitzat, gairebé inútil. Víctima assegurada.

El temps va començar a passar amb més lentitud i els segons en silenci se'm van fer eterns. Actuar dut per la curiositat, tenint en compte els anuncis de la ràdio, sens dubte havia estat una bestiesa. Si hagués quedat a casa, ara podria estar fora de perill, amb en Joan, pot ser vivint els nostres últims dies junts. En canvi, n'estava ben segur que d'aquella no en sortiria gens bo. Pareixia mentida com podia de ràpid canviar el fil de la vida; que, en un moment, tot se n'anés al buit d'aquella manera. Encara que ja no servís de res, m'agradava pensar en els camins que estaria experimentant si tan sols hagués canviat algunes de les meves decisions precipitades.

Se'm va acudir que, com a mínim, volia saber qui seria la responsable de prohibir-me la vida. En mirar-la de reüll vaig quedar embadalit, la manera en la qual el blau cobalt dels seus ulls brillava baix la capa cristal·lina de les llàgrimes em va omplir el cor d'emocions. Ja se m'havia oblidat la situació tan fràgil per la que passava la meva vida en aquell instant; només existia el blau i la profunditat d'unes pupil·les plenes de temor. Quasi vaig poder mirar endins, cap a la seva ànima, i adonar-me que aquella desconeguda, d'una manera o d'una altra, em comprenia. Pot ser les nostres vides no s'assemblessin en res; però els dos passàvem per temps difícils i aquesta era la font de vida per a la nostra connexió.

Ella, com jo, havia quedat hipnotitzada pel contacte de les nostres mirades. Ara pareixia molt més dòcil que minuts abans, així doncs, vaig fer la idea d'encarar-la. Sabia que m'havia de moure amb una lentitud desesperant per tal de no espantar-la, no fer-ho perfectament podria desembocar en la meva mort. Quan vaig completar la mitja volta, vaig aprofitar per admirar les seves faccions. Era molt bella. Els cabells, color negre atzabeja, estaven tacats de neu i li queien un poquet més avall de les espatlles; estava despentinada i tenia els llavis trencats, pareixia que se'ls havia estat mossegant de manera nerviosa. Aquells ulls màgics estaven protegits per unes pestanyes llargues i precioses que eren remarcades per un maquillatge lleuger. La pell del rostre es veia pàl·lida amb les galtes vermelloses afectades pel fred de l'exterior. Potser duia tota la nit a la intempèrie.

Vaig moure les mans a poc a poc, acostant-les al ganivet de forma que ella les veiés, però només va servir per a inquietar-la.



—Ni se t'acudeixi —la seva veu estava caracteritzada per una dolçor captivadora, encara que ella es mantenia amb una fermesa tallant. Va prémer l'arma amb tanta força que les mans li tremolaven i la va apropar al meu cos, preparada per apunyalar-me si calia. Jo vaig tornar a moure'm amb la mateixa tranquil·litat, volent agafar els seus colzes, i vaig veure com ella estrenyia els seus llavis, com un nadó que té desig de plorar. Finalment, vaig poder bastar-los i vaig pujar-los fins que el ganivet va estar a l'altura del meu pit, directe al meu cor.



—Si tanta por em tens, fes-ho —vaig dir, amb fermesa, encara que no n’estava gens segur del que feia.



—No! Ves-te'n —les parpelles se li tancaren amb força i del mar dels seus ulls van caure dues llàgrimes—. Per favor...



Per fi, les seves mans van deixar de fer tanta força per sostenir el ganivet i vaig tenir l'oportunitat de llevar-li. Tot seguit el vaig deixar a la taula on el pare preparava les seves mescles pels sulfats de l'hort, lluny d'ella i de mi, perquè mai se sap. Al pare li agradava molt l'agricultura i va dedicar la seva vida a passar-li la passió als seus fills des que eren petits. Passió que jo no vaig compartir; però, per sort, això no va fer que ell m'estimés menys i sempre va saber com aprofitar el temps junts fent coses que ens agradaven per igual.



—Qui t'ha fet tan desconfiada? —el meu esforç per sonar el més tranquil que podia malgrat els nervis quasi no es va fer notar. La noia, de la qual encara no en sabia el nom, em va mirar amb una expressió que demanaven perdó silenciosament i em va fer una abraçada. No m'ho esperava gens i vaig trigar uns segons a reaccionar, però finalment vaig envoltar-la amb els braços amb la intenció de reconfortar-la. En aquella posició, podia sentir el ritme accelerat del seu cor bategant contra el meu i vaig recordar a aquella artista, Luna Lu, que vaig conèixer fa un temps gràcies a l'exposició de la seva obra Anatomia de un abrazo. Potser vaig posar-me vermell en adonar-me que els nostres cors estaven bategant al mateix temps, compassats.

Després d'una estona, ens vam separar i ella es va asseure al sòl amb l'esquena contra la paret. Jo em vaig asseure davant d'ella i vaig apropar la mà dreta amb compte, encara no sabia si era de confiança. En veure que no es queixava, la vaig deixar caure dalt del seu genoll, acaronant-li la pell amb tendresa. No va trigar molt a adonar-se que la meva mirada s'escapava amb incomprensió cap a la ferida que tenia a la cama. Aquesta encara li sagnava tot i que, deduït pel seu aspecte, feia hores que havia barallat amb alguna bèstia que l'havia lesionada. Les marques de les urpes li havien quedat en forma de relleu a la seva perfecta pell i el més probable és que quedessin per a tota la vida.



—El meu pare —va dir. Jo li vaig mostrar una expressió interrogativa, no entenia el que deia—. Ell és qui m'ha fet tan desconfiada —la veu se li va trencar. Ara si, li vaig dedicar un somriure comprensiu per tal que sabés que no era necessari parlar-ne si no volia i ella me'l va retornar amb la mirada agraïda.



—Em dic Marc, és un plaer conèixer-te, encara que no m'esperava conèixer a ningú mai d'aquesta forma —tots dos vam riure i em va semblar el so més bonic que podia existir.



—Jana. El plaer és meu —va estendre el braç per donar-me la mà i li vaig agafar amb delicadesa per fer-li un petó al dors.



—Què et va passar a la cama, Jana? Sembla que hagis passat una mala nit.



Ella va quedar pensativa durant uns segons, com si estigués recordant un fet traumàtic, fins que em va explicar que un parell d'hòmens, ella pensava que eren del grup dels criminals, l'havien estat assetjant pel bosc amb gossos. Va estar gran part de la nit intentant fugir-ne fins que es va cansar i un dels animals la va trobar. Per sort va poder matar-lo, però la cama li feia molt de mal i pensa que va quedar inconscient durant una estona per la pèrdua de sang.



—... De sobte vaig despertar aterrida perquè se sentien veus no tan lluny d'on jo era, així que vaig caminar com vaig poder en la recerca d'ajuda o un amagatall on pogués descansar. Fins que vas aparèixer. Vaig reaccionar d'aquella manera perquè pensava que pot ser eres un d'ells.



—Vaja, deus estar esgotada. Em sap greu que hagis passat per aquesta situació tan difícil. Tranquil·la, no deixarem que et trobin, ja estàs fora de perill.



Després d'aquella conversació vaig canviar de tema amb la intenció d'animar-la i fer-li oblidar durant una estona allò tan horrible que havia viscut. Vam parlar de coses sense cap sentit així com de temes profunds i m'ho vaig passar increïblement bé. Van passar les hores i la veritat és que, com ens vam conèixer d'una forma tan estranya, en la seva companyia no vaig passar per silencis incòmodes o moments on no sabia de què parlar, tot el temps hi havia alguna cosa que contar i, sinó, el silenci amb ella era fins i tot reconfortant. No pensava que es pogués agafar confiança tan ràpid amb una altra persona, però va ser fantàstic.



De sobte, algú va fer tres tocs a la porta. Vaig mirar a la Jana i tenia una expressió preocupada. Jo em vaig aixecar amb compte de no fer cap soroll, la qual cosa era complicada pel sòl de taules de fusta; em vaig apropar a la porta i vaig agafar el pany a punt de girar-lo.



—Qui és? —la veu em va tremolar, tenia por que li hagués passat alguna cosa a en Joan. I si era mort, i jo no havia estat amb ell per passar temps amb na Jana?

Silenci.



Vaig mirar la Jana un altre cop i vaig obrir la porta. No hi va haver temps a esquivar el colp que em venia directe al nas, només vaig poder sentir com em colpejaven, un darrere l'altre, fins a arribar a la inconsciència.

En despertar, tenia una sensació molt estranya de desconcert. Em costava veure, els ulls s'estaven acostumant a la claror que entrava per la finestra. Estava fermat de mans i peus; de sobte, el cap em va donar una punyida i vaig recordar tot el que havia passat. Seguia al magatzem, vaig mirar al costat i vaig veure a la Jana plorant en silenci, les nostres mirades van connectar i vaig voler parlar-li, però tenia un drap que m'impedia moure la llengua per parlar. Ella es va apropar, va recolzar el front contra el meu i em va xiuxiuejar:



—Ho sento, Marc. Ho sento molt.



Un altre colp… I tot va ser negror.