No podia quedar-se allí, en aquells arxius no només havia trobat els plans de com havien construït els robots, també va llegir tot el procés de com havien tret aquelles neurones humanes. Era una aberració, no només havien atemptat contra els drets humans, havien torturat i fins i tot matat als seus pacients per la falta de dades i experimentació. Va ser ací on Alice es va plantejar si ella podia haver sigut el pacient número x, és a dir, el primer pacient a ser compatible amb el sistema. Tot i això va deixar aqueixos pensaments per a més tard, l'important en aquell moment era escapar.



El pla consistia en els següent: Alice s'havia decidit per ser el més ràpida i discreta possible, cosa que les seues habilitats sobrehumanes li brindaven. El dilluns a les 22.30 començaria la seua fugida. A aqueixa hora tots els empleats de la fàbrica ja s'havien anat, uns més prompte i els enginyers, atés que no paraven d'innovar, els últims. Aquest factor l'havia tingut en compte, ja que era clau en el seu pla. Alice havia conegut a Sam feia dues setmanes. Aquest era un jove enginyer de pràctiques molt intel·ligent al qual se li havia oferit un treball tan increïble i confidencial com aquell. A causa de la seua escassa experiència i poca pràctica, aquesta va posar en marxa el seu pla amb ell.



El darrer dilluns al de la fugida, Alice es va apropar fins on ell estava gracies a una distracció que els altres enginyers havien tingut per dir-li una cosa a cau d’orella:

• Se perfectament qui eres, Sam Williams Brown, nascut a Oxford el 3 de gener a l’any 2135. Se on vius, on viuen els teus pares i on viuen tots els teus amics, a més de tindre accés a tota la xarxa informàtica amb les teves contrasenyes i cerces. Si no vols que tot això siga públic al sistema has de fer una xicoteta cosa per mi, vull que el dimecres a les 23:59, abans que tanquen la fàbrica per complet, entres al despatx de Chang Kai i connectes aquest USB.

Sam ni tan sols es va immutar, simplement va acceptar amb el cap i, disculpant-se als seus companys de treball, va abandonar la sala, mentre es guardava l'USB que Alice li havia donat en la butxaca.



Va ser així com el dijous a les 00:00 estava dintre l’ordinador del doctor Chang Kai. En un moment es va descarregar totes les contrasenyes necessàries per sortir del recinte i en 2 minuts ja estava fora del sistema, ja que d'una altra manera el Firewall haguera detectat l'entrada d'un usuari no autoritzat. Com havia quedat, va acabar de preparar algunes coses pendents que li quedaven per fer i es va preparar per a la nit del dilluns.



Va ser així com al cap d’uns dies, a les 22:25 del dilluns, va obrir els ulls de cop. Com un robot mecanitzat, mai millor dit, Alice va preparar tot el necessari per la fugida, aïllant tèrmic en mode esprai, cinta americana i una xicoteta daga, com a mode d’arma, encara que no esperava utilitzar-la, doncs segur saltarien totes les alarmes.



Una vegada el rellotge va marcar les 22:31, aquesta es va apropar al sistema de ventilació i llavors la seva mà es va desconstruir i tornar a construir en forma de tornavís, una de les moltes capacitats que posseïa.



Amb un ràpid moviment de la mà va obrir la tapa del conducte de ventilació i va entrar. En menys d'un segon va visualitzar els plans de ventilació que s'havia descarregat i en pocs minuts va arribar al corredor central. Ara arribava la pitjor part.



Com una empresa tecnològica en la qual estava, aquesta comptava amb diverses càmeres d'infrarojos i de moviment. Encara que al principi va pensar que les primeres no l'anaven a detectar, després de veure diversos enregistraments en les quals es veia a si mateixa mitjançant aquestes càmeres es va fixar en què al seu cap, just en el centre en el front s'albirava un xicotet cercle de calor.



Va agafar l'aïllant tèrmic en esprai i, enganxada en el sostre, va anar escampant aquell líquid en les càmeres.



Finalment, després de també ``hackear´´ el sistema d'infrarojos, va aconseguir eixir al pati de la fàbrica, el qual donava a l'exterior. Va ser al lluny on va veure una espècie d'aeroport, molt xicotet cert era, però on havien diverses avionetes. D'això es fixe gràcies al gran so que aquestes emanaven. Com a un xiquet que se li alegra la cara quan li ofereixes un dolç, a Alice se li va marcar un somriure d’orella a orella d'alegria i esperança simplement amb pensar en allò. Sense pensar-s'ho ni debatre-li-ho dues vegades, va córrer amb totes les seues presses i forces cap a l'avió més gran, que estava enlairant. Va córrer i va córrer i quan estava a menys de 20 metres del vehicle, un grup de vigilants li van cridar, ja que no sabien qui era. Ni li ho imaginaven. Tot i això va continuar corrent fins que finalment ho va aconseguir. No li ho podia creure, havia pujat a l'avió.



Havia escapat.