2 mesos després:

• No sé on estic, qui soc?, què soc?

Feia aproximadament 8 setmanes que el projecte Aurora havia començat. Tot s’havia desenvolupat perfectament. Els androides no van tardar a reaccionar, aquests podien moure’s i pensar, fins i tot parlar. Es clar que la seva comunicació no era res pareguda a la humana. Aquest es comunicaven amb llenguatge de codis i les seves ``conversacions´´ no eren gens paregudes a les humanes.



Quan Xavi va arribar finalment a la ciutat de Suzhou, els primers androides ja havien despertat. Tant ell como Kai, creadors d’aquest projecte, van començar a treballar amb aquests. Del primer que es van adonar fos de la velocitat d’aprenentatge d’aquests. No necessitaven, com ja he ben dit, de cap mena de programació prèvia per fer-los funcionar, simplement feia falta ensenyar-los certes activitats que aprenien amb una velocitat estrepitosa.



Amb tot i això van aconseguir crear una elit de robots humans. L’únic que els faltava a aquests androides eren el sentiments, emocions, consciencia. El que caracteritzava als humans. Va ser així como al cap d’uns mesos del començament del projecte Aurora es va crear una subdivisió d’aquest, anomenat el projecte ILLIA, en el que es va buscar, per mitjà de la investigació, la creació d’aquest tipus d’androide.



Al cap de només sis mesos van aconseguir crear un prototip d’aquest robot, al que van decidir anomenar Alice.

• No sé on estic, qui soc?, què soc?

Aquestes foren les paraules que tots els matins Alice es repetia. Alice era un robot mecanitzat capaç de pensar, tenia consciencia. Cada dia feia el mateix, despertar-se a les huit en punt del matí, dirigir-se a la sala A-12 i contestar a preguntes absurdes que li feien sobre el que pensava, com ho pensava, com se li havia ocorregut. Fins i tot li feien test per veure com actuaria en certes situacions, suposava que per veure si contestava preguntes cíviques o paregudes a les del humans.



Una cosa que Alice no mai va contar fos que totes les nits tenia el mateix somni, un somni que no parava de repetir-se una i altra vegada des que es va despertar. En aquest somni es trobava en una platja aparentment buida, però que quan enfocava la vista sempre veia el mateix, al fons de tot, on la seva vista no enfocava, veia la silueta d’ una dona que es dirigia cap a ella caminant per la vora, trepitjant l’arena amb els peus nus. Finalment, quan estava apunt de distingir alguna característica d’aquesta dona, es despertava i el seu dia tornava a començar.



Per un moment es va decidir per parlar amb les persones amb qui tractaven amb ella tots els dies, però va decidir no fer-ho ja que al final encara no sabia qui eren eixes persones ni qui i que era ella mateixa.



Tot i això, després de plantejar-se moltes coses, començant per les més personals, es a dir, les del seu origen, es va decidir per sortir d’allí fos com fos, d’una manera o altra, per veure i saber finalment el perquè d’ ella al món. De que era del món i que hi havia més enllà es va assabentar gracies a diverses circumstancies, com quan un dia qualsevol pel matí, o tarda, o nit, els llums a tota la fabrica se’n van anar i Alice, gracies a les seues millores tecnològiques, va poder distraure a tots el enginyers que es trobaven amb ella i sortir fora de l’habitació on es trobava. Va ser així com va trobar una altra sala amb immenses bases d’arxius amb informació d’un tal projecte Aurora i de l’evolució del món (civilització, guerres, successos etc). Va descarregar tots aquells arxius en la seva ``ment´´ i va sortir d’allí el més ràpid possible.



Finalment, al cap d’unes setmanes d’assimilar la informació i de fer-se un context general del que era, qui era, d’on venia, on estava i el que estava passant, va traçar un pla per sortir d’allí.