La veu de Galene s’escoltava clarament i, per primera vegada, reconeixia aquell rostre. Al seu voltant s’estenia una habitació grisa i poc il·luminada, en la qual sols es trobava un llit i una mena de conca que feia la funció de servei. Tot es trobava en males condicions, brut i desgastat. L’aparença de la dona no era molt millor que el lloc. Era ben clar que era ella qui habitava l’estança des de feia dies, o potser mesos. Així i tot, la seua cara tenia un somriure i els seus ulls guardaven un indici d’esperança mentre pronunciava aquelles paraules i mirava a la càmera.



Les seues paraules transmetien calma i amor, confiança, com si estigués intentant donar seguretat. A més, un to trist les acompanyaven: semblava un acomiadament.



Astrid l'escoltava amb deteniment i confusió. No sabia ben bé què estava passant, però un sentiment de pena es feia cada vegada més present en començar a pensar que possiblement aquella fora l'última vegada que sentira la veu de la dona a qui tant estimava.



Galene, continuava explicant-li tot el que havia ocorregut. La pèl negra li deia:



Hola Astrid,



Ara mateix deus estar molt confusa. Potser, aquest missatge no t’arribe mai i açò siga per res, però confie en la paraula de Dareck. Sé que estaràs experimentant coses estranyes i no entendràs per què a un androide li passen aquestes coses. La veritat és que tu no ets un androide normal i corrent. Vas ser dissenyada per nosaltres, Dareck, el seu pare, tu i jo. Abans eres una humana com tots nosaltres, compartíem una vida juntes i treballàvem en un gran projecte per tal de salvar la vida a Momentum.



T’explique, l’objectiu era crear els androides amb la capacitat de sentir com els éssers humans. Llavors, el que s’havia de fer era que un humà passara a ser un androide per tal de conservar la seua capacitat de sentir. D’aquesta forma, asseguraríem la nostra vida al planeta i la supervivència de la nostra espècie.



Tot anava bé, el projecte donava els seus fruits i prompte aconseguiríem resultats, però ens vam trobar amb un gran inconvenient: no podíem provar-ho sense posar en risc a una persona. Tu, Dareck i jo i vàrem decidir donar per finalitzat l'experiment i buscar una altra forma que no arriscara cap vida, però Eddard no ho acceptava de cap manera. Així que, el dia menys esperat, quan ja havíem recollit tot el material i ambdues tornàvem a casa, ens va segrestar i va decidir que tu eres la millor candidata per provar el projecte, ja que a mi em necessitava perquè era l'única que sabia com era el funcionament del nou androide.



Així va ser i, malgrat la meua negació i les meues súpliques, es va dur a terme, però el resultat no va ser el que s’esperava. En despertar, no tenies cap record i jo vaig ser empresonada.



Sé que no em tindrà molt més ací, sé que vol matar-me, però el que ells no saben és el model d'androide conserva un xip per a reactivar els records que vaig instal·lar en el model de prova en cas que hi haguera algun error. Aquest s'activarà a poc a poc quan es reben les claus necessàries per a fer-ho.



Si estàs rebent aquest missatge, vol dir que tot ha valgut la pena i que la meua mort no ha sigut en va.



Dareck està ajudant-me, però és important que el seu pare no sàpiga res. Ell també sofreix les conseqüències de tot el que aquell dia va passar, i sap el perill que corre tot pronunciant en veu alta tota la informació; ens tenen sempre observats. Bé, em queda poc de temps.



Per favor, gaudeix al màxim la teua vida. No oblides que sempre estaré amb tu i deixa que els nostres records et demostren com ens volíem i com et vull. Sigues feliç, Astrid. T’estime i t’estimaré sempre.



Astrid va despertar de sobte, el record encara perdurava a la seua memòria, quelcom paregut a una llàgrima va descendir per la seua galta.



Després d’uns segons, va sentir com algú s’aproximava a l’estança tan estranya que havia descobert. Aleshores, l’androide va tancar el diari amb la foto com estava i ho va deixar tot al seu lloc en el moment en què es va obrir la porta.



—A la fi has trobat aquesta estança; porte molt de temps esperant-te.



Dareck va tancar la porta al seu darrere i va avançar cap a Astrid. L’androide estava desconcertada davant la situació.



—Ja ho saps tot, veritat? —va preguntar-li Dareck amb certa esperança.



—On està Galene? Necessite parlar amb ella.



La desesperació amb què ho va dir tot reflectia l’estat en què es trobava. En el fons, sabia que Galene ja no estava viva, però es negava a creure que tot allò acabara així. Se sentia malament, molt malament ja que ella li haguera canviat el lloc a la seua estimada si hagués tingut l'oportunitat.



Dareck, la va observar amb cura, sabia que una vegada recuperada la seua memòria no hi havia res a fer.



—No he pogut contar-te res, ja saps que estem observats. Creu-me, no he volgut fer altra cosa des del dia que tot allò va ocórrer —va dir amb ràbia i tristesa.



L'androide va recordar el que li havia dit abans Galene i va entendre que hi havia algun motiu greu pel qual Dareck no li ho havia fet saber abans.



Sobrepassada per tota la situació, Astrid va eixir de la estança, fins i tot de la casa. Tot estava passant molt ràpid i cada vegada tenia més preguntes per a les quals no tenia resposta.



Dareck es va quedar sol al laboratori. Els records li van començar a brollar però ell sabia que aqueix no era el moment de romandre quiet, havia de buscar a Astrid i tranquil·litzar-la, havia de buscar una solució al problema. Va recórrer tota la casa de dalt a baix, però no va trobar cap indici de la presència de l’androide.



I així va seguir tot durant els dies següents.



Cada vegada la por creixia més al cap de Dareck, no sabia què havia passat amb Astrid, ni el temps que els quedava abans que els trobaren.



De sobte, va començar a escoltar un soroll agut i estrepitós que provenia del carrer. El jove va córrer a l'exterior de la seua llar i el que va veure el va deixar bocabadat. Milions de hologrames s'estenien per tots els carrers i en ells s’hi veia reflectida la mateixa cara: Astrid.



Ella començava a parlar quan el pèl negre va observar un detall molt curiós en la jove, portava una peça de roba igual a la que ell li havia regalat a Rowan pel seu aniversari. En aqueix mateix moment es va adonar d'on es trobava l'androide, però va entendre ràpidament que no havia sigut l'únic que havia descobert l'ubicació quan, un cop sec al bescoll, li va fer perdre la consciència.



A casa de Rowan, l’androide seguia parlant a la càmera mentre Rowan s’ocultava al costat d’aquesta. Havia sigut una decisió difícil, però després d’uns dies fora de casa, Astrid havia entés que havia de fer pública tota aquella informació i contar al món el perill que corrien si no es feia res amb aquell problema, si no li paraven els peus a Eddard.



Un parell de dies després d’haver fugit de la gran mansió, Astrid recorria sola els carrers de la ciutat. Des de feia una bona estona, ella sentia una mena de presència a la seua espatlla, com si algú la seguira. L’alleujament es va mesclar amb la sorpresa quan va descobrir que es tractava de Rowan.



Ambdós es van fondre en una gran abraçada. No va ser fins un moment després quan ella se’n va adonar de l’estranya situació i, abans de fer cap pregunta, Rowan li va demanar que el seguira fins un millor lloc.



La casa de Rowan, que ella ja reconeixia, s’alçava al seu davant mentre eixia el sol al darrere. Després d’accedir a l’habitatge, ell la va conduir cap a la seua habitació i, dins d’aquesta, amagada sota una prestatgeria, es trobava una petita sala insonoritzada. El lloc tenia un gran equip de càmeres i so, un escriptori i un ordinador.



Astrid no entenia res, fins que Rowan la va mirar profundament, com si volguera, però no poguera dir-li res. Si ella no feia alguna cosa, la gran part de la raça humana moriria prompte, i no es salvarien precisament per la seua bondat. Aleshores ella ho va entendre. Aquell lloc, la discreció de la personalitat de Rowan, el seu talent per escoltar i per parlar, tot tenia sentit: Rowan era un influencer i li estava brindant els mitjans per a mostrar al món allò que estava passant.



Així va ser com, sense posar en dubte cap paraula més d’ell, Astrid va prémer al botó d’enregistar i va començar a contar-ho tot.



La porta de la casa es va obrir de cop. La fusta es va partir un poc amb la brusquedat amb què va ser oberta. Astrid i Rowan es van sobresaltar i van veure com per la porta entrava el pare de Dareck acompanyat de dos homes amb pistoles a la mà.



Un tret va destrossar per complet la càmera i el pare de Dareck va somriure amb satisfacció en veure com l’androide es posava nerviosa; per fi l’havia trobat. Rowan es va moure per tal de buscar com eixir de l'habitació, però un altre tret al sostre el va advertir que no ho havia de fer. Astrid va intentar pegar un xicotet crit, però prompte va quedar clar que allí ningú els podria escoltar, no tenien escapatòria i els homes van aprofitar el moment de ràbia i confusió per emmordaçar-los i deixar-los també sense consciència.



Rowan i Astrid es van despertar en una habitació fosca amb les parets desgastades i pintades de gris. A ella no li feia falta veure més per saber que es trobava al mateix lloc on Galene havia estat segrestada. Era inútil cridar o esforçar-se per escapar, tampoc tenia gaire forces en aquell moment mentre seguia notant present l’estel del seu amor.



Els dos es van mirar en silenci, sabien què anava a passar a continuació. Les conseqüències d’haver gravat aquell holograma estaven presents. No sabien res de cap dels seus amics des de feia dies i Rowan començava a notar l’absència del seu estimat.



El que va passar a continuació va ser molt ràpid. Un dels home d'Eddard va aparéixer amb una persona nigada de mans i peus. Gran part del seu cos estava cobert de ferides recents. El pare va mostrar als dos joves el rostre del ferit, del seu fill Dareck.



Rowan se’ls va apropar de seguida amb un intent de comprovar si el pèl negre seguia bé. L’androide, ara una mica més a prop de la porta, va mirar amb cautela l’escena. Eddard, apuntava amb una pistola Dareck, tot provocant la ràbia dels presoners a l’entendre les intencions del major.



Eddard va començar a riure davant els seus rostres, ja que sabia que poc tenien a fer.



Així que, per tal de seguir demostrant el seu poder, l'home va manar treure Astrid i Rowan. Dareck va començar a moure's, no permetria que tocaren a cap dels dos.



Però Eddard havia descobert que l'androide, que el seu projecte, si funcionava. Astrid ho recordava tot. Ells sabien més del que devien i havien de morir. Pero Dareck era l'únic que sabia com replicar a Astrid.



Així va ser com més homes van dur al lloc tot un equip de gravació i tres cadires.



Va ordenar que els tres segueren, però a Rowan el va col·locar al davant dels altres dos i els van lligar.



—Per favor pare, no li faces res —va dir Dareck al seu pare per primera volta en aquell dia.



—Ja saps què has de fer per a que no passe res dolent. Tu estàs provocant tot açò. Si aquell dia m’hagueres entregat Galene, ara mateix no estaria passant el que està passant. Si vols salvar també a Rowan del seu mateix destí, has de dir-me com replicar a la teua "amigueta".



—No puc dir-te com crear-los si jo no ho vaig dissenyar. Galene no m’ho va contar mai —va dir Dareck amb una expressió d'intens dolor al rostre que curiosament compartia amb Rowan mentre una mena de llum li brillava a la nuca.



—SHH, fill meu, disculpa la meua equivocació, no puc deixar-te morir tan prompte. Bé, si tu no m'ho pots dir hauré d'extraure-ho directament d'ella.



La cara d'Astrid reflectia la més absoluta confusió i desconeixement.



-Oh, és veritat, ni tan sols li ho pots haver explicat. -va dir mentre voltava el cap a Astrid- tenen un xip implantat que no els deixa parlar, ni fer qualsevol acció que mostre cap tipus d'informació sobre el que va passar aquell dia o sobre el projecte. Depenent del grau que revelen sofriran un agut dolor, i poden arribar fins a morir. Clarament, si intenten llevar-se'l moriran.



—No!



—És curiós com sempre l’has defensada sense ser família teua. En canvi, a mi, que soc el teu pare no m’has donat suport mai —va dir Eddard amb ràbia mentre un dels seus homes pegava a Rowan.



—No permetre mai que torne a passar el mateix que aquell dia i molt menys que el teu pla triomfe.



Una llàgrima va baixar pel rostre de Dareck, mentre pronunciava aquelles paraules. Rowan el mirava mostrant-li recolzament suport.



Eddard, en un atac d'ira, va apuntar al seu fill. No estava penedit d’estar apuntant-lo amb una arma, si l’havia de matar perquè els seus plans anaren bé, ho faria. Ningú s’interposava mai en els seus plans.



—No dispararàs —va dir Dareck, desafiant-lo.



Tots els presents sabien que era capaç de disparar i que ho faria sense escrúpols. Astrid va observar com Eddard pressionava la mandíbula i li tremolava una mica la mà esquerra amb què apuntava a Dareck.



Aleshores, va avançar cap a Dareck quan un tret va ressonar per tota l’estança.



Aquell dia la humanitat va ser salvada de la seua destrucció quan la bala va impactar en Astrid. Mentre tots estaven pendents del tir cap al fill, ella es va furtar una pistola a un dels homes que allí estaven, es va llançar i li va disparar a Eddard mentre va fer d'escut per al seu amic i company.



Sense Galene, després de tot el que havia passat, Astrid no trobava millor manera d'acabar amb tot aquell sofriment que destruint tota prova d'aquell projecte i salvant els seus amics i tot el que amb ells se salvava.



Després d'això, els meus pares van aconseguir escapar d'allí fàcilment i, encara que els va costar temps assimilar tot el que havia passat, amb l'ajuda de la tia Meira ho van poder aconseguir.



Pocs anys després es van casar i prompte vaig entrar jo en escena.



Aquesta es la vertadera història dels vertadera herois de Momentum, la part que ningú ha contat.



Ara sols demane ajuda, el planeta cada vegada és pitjor per a la vida, i tornen a sorgir els problemes. Si a algú li aplega algun dia aquesta gravació, que envien tropes al planeta Momentum, no sé quan més podrem resistir.



—Fill, corre!—va dir una veu mentre la càmera queia a terra i es perdia la imatge i el soroll.