El fum eixia de la part davantera del vehicle i el soroll de les alarmes que venien a oferir ajuda era ensordidor. Astrid es va recol·locar al seient i ràpidament va passar a comprovar l'estat dels seus amics. Tots estaven bé, alguna xicoteta ferida els ressaltava sobre la pell, però res greu, sols havia sigut un ensurt.



L’ambulància acabava d’arribar i els paramèdics van ajudar a tots per eixir del cotxe i comprovar que estaven del tot bé. Meira estava un poc més sobresaltada que la resta, després de la pregunta li feia molt de mal el cap i no recordava què acabava de passar. Astrid la va abraçar i va indicar als paramèdics que l’atengueren primer a ella ja que estava més nerviosa. Després d’haver-los revisats a tots, Dareck va tornar a pujar al vehicle i amb ell, la resta. Per sort, aquest no havia patit cap mal greu i podia funcionar amb normalitat.



Astrid i Dareck van aplegar una hora després a casa. Ja havien deixat els seus amics a les seues cases corresponents i ara anaven a descansar. Dareck es va dirigir cap a la seua habitació però, abans de seguir, es va girar cap a Astrid.



—Astrid, abans de l’accident, què li has dit a Meira? —va preguntar un poc confús després de veure la reacció que havia tingut aquesta.



—Li he preguntat què havia passat abans que hi hagueren tres variants i com havíem aplegat fins ací.



Dareck la va mirar i va estar en silenci uns minuts.



—D’on has escoltat eixa idea? —va dir ell seriosament. La cara de Dareck estava tensa i els seus ulls denotaven incredulitat. Semblava saber alguna cosa.



—Jo… No sé, dec haver-la escoltada o llegida en algun lloc.



—Ho imaginava. Per la teua seguretat, oblida-ho. Ara ves a dormir i descansa; demà tenim molta cosa a fer. Bona nit.



El jove es va retirar i ella va pujar ràpidament les escales, després va tancar la porta i es va col·locar al llit. Què sabia Dareck que no li volia dir? Per què seria perillós intentar esbrinar més? Aleshores, ell tenia respostes a les seues preguntes? Com ho sabia? Qui més tenia coneixement d’allò?



El cap li pegava moltes voltes i sentia un dolor agut a la part davantera, així que va decidir gitar-se i a l’endemà, amb les idees més clares, tornaria a tractar aqueixes preguntes.



Al cap de deu minuts va aconseguir adormir-se i va tornar a somiar amb el mateix de sempre. Una gran sala, repleta d’obres d’art i mobles industrials. L’habitació estava il·luminada per una tènue llum que provenia de la ximenera i deixava veure el contingut de l’estança: es tractava d’un saló. Ella es trobava asseguda sobre el sofà i semblava que s’acabava de despertar. A sobre de la font de llum i calor hi havia un petit calendari del qual no aconseguia veure bé els números. Malgrat trobar-se en aquella casa, ella semblava no ser d’allí, era com un cos estrany. Així i tot, hi havia alguna cosa en aquell lloc que li resultava familiar. Darrere de la porta s’escoltaven unes veus i ràpides petjades que paraven al moment en què algú trucava la porta i entrava. Una xica, que hauria de tindre més o menys la seua mateixa edat, vestia una bata blanca, una científica.

Generalment, el somni acabava en aquell instant; però aquell dia, el rostre d’ella era nítid. Ulls verds i un cabell castany decorat amb traçades blanques. A més, estava tot recollit en una cua. El seu nas era recte i els llavis fins. Una expressió creuada entre la curiositat i el dubte es reflectia en aquesta. Era preciosa, la persona més bonica que Astrid hagués vist en la seua vida.



—Astrid? —la seua veu era suau i li semblava familiar.



Astrid va despertar de sobte. La xica sabia qui era, però ella no l’havia vista mai; ho recordaria de ser així. Tenia encara més dubtes que abans d’adormir-se, així que va decidir que seria millor eixir d’allí. A més, la idea que pogués somiar li preocupava encara més; els androides no tenen eixa funció. Aleshores, ella per què sí?



«Per la teua seguretat, oblida-ho». Això li havia dit Dareck la darrera nit i encara no entenia per què havia actuat així. Astrid va continuar el seu camí cap a la cuina, tot lluitant contra milers de pensaments que no sabia com controlar. No sabia què fer o amb qui parlar.



Va pensar de dir-li-ho a Meira, però no estava segura del tot. La pèl-roja ja havia actuat d’una forma molt estranya envers aquella pregunta. Pot ser que si li ho contés, ella tornaria a actuar estrany o, fins i tot, pensaria que Astrid era defectuosa i això, ella no ho volia.



—Bon dia, Astrid—li va dir el pare de Dareck.



Eddard era molt alt i sempre havia posat nerviosa Astrid malgrat el seu semblant simpàtic. Els seus ulls grisos sempre l’havien analitzada amb deteniment i això a ella no li agradava. Astrid li va tornar la salutació i va anar a per un got d’aigua. Després, va aparèixer Dareck, que va entaular conversa amb son pare. La relació d’ambdós no havia sigut mai dolenta però, per les hores que dedicava Eddard a la feina, tampoc era molt íntima.



Dareck es va acomiadar de son pare i va fer un gest a Astrid perquè el seguís; havien d’anar al laboratori a fer feina. Ambdós van recórrer els immensos corredors d’aquella casa, els quals semblaven un laberint de què ella no tenia coneixement, ni tan sols s’havia atrevit a recórrer-los sola.



El jove, aquell dia estava notablement més inquiet, possiblement la causa fora la confessió d’Astrid la nit anterior. Ella va decidir no comentar-li res, es van posar la bata, les ulleres i els guants i van seguir amb els experiments.



El pèl negre sempre havia sigut un estudiant exemplar, un apassionat de la seua feina. Es trobava treballant en un projecte fonamental per la seua carrera al qual havia dedicat moltes hores d’esforç. Ell sempre havia volgut ajudar la gent, salvar-la i necessitava que la seua teoria fora certa per tal de poder seguir avançant.



Van passar dies completament dedicats a la feina de Dareck, en una sensació gelada que cap dels dos va intentar calmar. El silenci envaïa les hores de sol mentre les nits les ocupava aquell somni cada vegada més nítid i intens. Tant de temps somiava Astrid amb ella que començava a sentir una forta connexió amb la xica que veia als seus somnis. No sabia qui era ni d’on venia, però podia utilitzar tota la nit tractant de desxifrar què amagaven els seus ulls profunds o el seu seré somriure i mai es cansaria.



Aquell matí Astrid es trobava especialment cansada a causa del son acumulat. Dareck havia passat tota la nit intentant acabar el projecte i no havia eixit del laboratori. Després de desdejunar, ella es va dirigir on l’esperava el jove. Tan absorta es trobava en ella mateix que ni tan sols es va adonar que havia de recórrer aquells passadissos per tal d’arribar-hi.



La falta de claredat no la deixava prendre consciència del camí que estava recorrent. Una llarga estona després de caminar sense rumb va topar amb una lleugera flamerada verda que emanava llum des del final del passadís. Una porta més gran del que és habitual decorada amb maragdes l’esperava. No sabia de què es tractava, però va sentir una immensa curiositat per esbrinar què s’amagava darrere d’aquesta. En empényer el pany, les pedres precioses van enfortir la seua brillantor, com si la reconegueren i li obriren el pas. Ni en un milió d’anys esperaria veure el que allí va trobar.



Una estança blanca nuclear, algunes taules de cristall repletes de fulls, cadires col·locades perfectament a sota d’aquesta. Provetes, parets repletes de notes amb fórmules intel·ligibles. Tot açò recobert d’una capa de fina herba que havia crescut a causa del temps que havia passat sense que ningú es fera càrrec del lloc. El més espectacular era l’enorme prestatgeria encastada que es trobava al fons. Llibres de multitud de colors amb detalls daurats la decoraven. Aquell lloc era una combinació sorprenent de tantes coses que et deixaven sense alè, era increïblement bonic.



Què feia una sala així en eixes condicions? On es trobava? Què era aquell lloc? Les preguntes tornaven a la ment d’Astrid, les mateixes que l’havien acorralat poc abans i que havia aprés a tolerar amb l’ajuda de la dona dels seus somnis.



Va començar a investigar pertot arreu. Tot el que veia havia de tindre un sentit, n’estava segura. Va trobar moltíssims papers que semblaven ser d’investigacions científiques, algunes fórmules les coneixia perquè les havia treballades amb Dareck. No obstant, hi havia unes que no aconseguia entendre, com si de jeroglífics es tractaren. L’única cosa que va deduir és que estaven relacionades amb el cervell, perquè totes elles estaven al costat d’una imatge d’aquest. Milers i milers de xarxes neuronals estaven dibuixades, però ella no entenia per què.



Va continuar observant la sala i va trobar un diari. La cal·ligrafia era ordenada i gran. Per la tinta escampada, Astrid va deduir que es tractava d’una persona esquerrana. Va seguir observant les pàgines fins que va arribar a l’última. D'aquesta va caure una petita fotografia que mostrava dues dones. La primera era una xica jove, de cabells obscurs i ondats, lleugerament despentinada. Els seus ulls tenien el color de la mel i un somriure sincer ocupava gran part del seu rostre. Aquesta mirava amb tendresa i amor la jove que tenia al costat. Aquells ulls verds i la blancor que s’entrecreuava amb el negre no van deixar cap dubte: era la dona amb qui somiava. Pels gestos d'ambdues semblava que foren parella.



Va pegar la volta a la imatge per tal d'intentar esbrinar alguna cosa més i va trobar una dedicatòria:



«Mentre guarde el més mínim de la meva essència, sempre et voldré a tu».



Però no va ser que el temps es va parar fins que, a peu d'aquesta, va veure escrit els noms de les dues xiques de la foto:



«Galene i Atla»



El cap va començar a pegar-li punxades i un dolor permanent es va instal·lar al centre d’aquest. Aquella cal·ligrafia, aquelles paraules, els noms. Abans de caure al terra, uns ulls verds van aparèixer al seu davant.



-Hola, Atla. T'he trobat a faltar, amor.