Astrid va decidir alçar-se després d'hores rodolant al llit. Amb la primera alarma començaven les seues funcions i, encara que feia algun temps que havia sigut assignada a Dareck, l’enorme casa no li resultava el lloc més agradable pel qual passejar-se a aquelles hores del matí. Un lloc que traspuava diners per tot arreu, minimalista però amb detalls d’incalculable valor. Abans d'eixir del dormitori es va canviar i va mirar el seu reflex a l'espill. Astrid no tenia unes faccions molt destacables, cabells castanys, ulls obscurs, pell lleugerament bronzejada, un nas ni molt gran ni molt menut, és a dir, el que vindria a ser una persona estàndard, si ella ho fora.



En baixar l'escala es va trobar amb Dareck, un jove de cabells negres, pell blanca i uns ulls verd intens. Malgrat que ell era el seu amo, mai li havia demostrat superioritat. De fet, tots dos formaven part del mateix grup d'amics. Tampoc eren inseparables, més bé oposats, però junts trobaven un equilibri.



—Bon dia, Dareck.

—Bon dia, Astrid. Afanya’t o farem tard. T’espere al cotxe.



Aquell dia celebraven l'aniversari d'un amic comú, Rowan. Astrid es va col·locar l’abric ràpidament i va pujar al cotxe negre que estava aparcat davant la porta. Durant el trajecte tampoc van parlar molt ja que ells dos no parlaven quasi mai quan estaven sols.



Els carrers d'aquell lloc mai deixarien de sorprendre Astrid. Podies trobar-te amb cotxe voladors i, al següent cantó, cotxes amb dues rodes de pedra. Els edificis alts impedien la visió directa del cel, mentre que cases menudes li donaven als barris cert toc d’humilitat. La veritat és que, en aquell planeta, res era molt normal.



Aquell dia lluïa com qualsevol altre, encara com que no va ser així.



Bé, primer hauria de posar-vos un poc en situació. Ens trobem a Momentum, un planeta compost de trossos que es van ocasionar amb l'explosió de la Terra milions d'anys abans, un lloc on convivien passat, futur i present. La societat estava dividida en tres grups, o com nosaltres ho anomenem, variants: els Kairos, els Cronos i els Aion.



Kairos era el nom que rebien els que formaven part del futur, aquells que representaven un percentatge minúscul de la població. La majoria eren científics, metges, enginyers i androides. Sí, androides, perquè en ser tan pocs, necessitaven ajuda. Així que, amb els seus propis recursos, van crear uns robots sense la capacitat de sentir ni pensar que els feren de servents. Normalment, cada família en tenien un o dos. Aquests desenvolupaven la tecnologia i s'encarregaven de la salut dels habitants.



Els Cronos eren els que vivien al present: polítics, educadors i influencers. Aquests últims s'encarregaven de donar les notícies, tant bones com dolentes, però eren anònims, així que ningú sabia de qui es tractava. El govern també es trobava en aquesta part que, encara que tenia un consell format amb totes les tres variants, la majoria venien del present i d'ací eixiria el cap de govern. Controlaven la vida política, social i l'educació del territori.



Els Aion eren el grup restant, la majoria. Agricultors, artesans, ramaders i les professions més antigues. D'ací també eixia el cos de pau, dels més forts i corpulents, encara que després eren educats i proveïts d'armes pels Cronos i els Kairos. Cuidaven l'alimentació, la fabricació de productes i l'extracció de matèries primeres.



Aquest sistema es va crear a partir dels diferents codis genètics que es van generar amb la unió de les parts del planeta i que provenien de distints moments temporals. Cada persona té al seu genoma una seqüència de bases exacta que indica a quina variant pertany.



—Hem arribat —li va dir Dareck a l’androide mentre es deslligava el cinturó.



Astrid va eixir sense dir-li res.Els llums del carrer estaven tots encesos, quasi era de nit. Al seu davant, el bar al qual sempre anaven. Estava ple de gent. Hi havia joves que eixien per agafar aire, d’altres que entraven amb la seua beguda i d’altres que fumaven a la porta. Tots dos van seguir endavant i entraren al bar. Era un lloc més bé menut i acollidor, la majoria de la gent que el freqüentava eren joves que venien a passar una bona estona i a inhibir-se. L’interior era senzill, amb una barra, algunes taules i llums de colors. Solien posar bona música, però no era el lloc més popular, així que no era molt normal l’esclafit de gent.



Al fons del bar estaven Rowan i Meira. Dareck s’adonà de seguida d’on estaven; ell sempre sabia on estava Rowan. Tampoc era molt difícil ja que el jove mai passava inadvertit.Rowan era guapíssim: ulls blaus, el pèl ros i els llavis grans i carnosos. A més, era alt i prim, però no desgarbat. Sempre havia cridat l'atenció de Dareck, que caminava cap a ell decidit. Astrid reconeixia la seua bellesa però no era el seu prototip.



D’altra banda, Meira també era guapíssima. Transmetia calidesa amb la seua estatura (que no era molta) i el seu pèl-roig. Tenia el rostre ple de pigues, pàl·lid i acompanyat d’uns ulls marrons. Els seus llavis eren fins i el nas xato. Semblava una xiqueta amb el seu cabell curt i ondulat, però realment tenia caràcter.



—Felicitats!! —va dir Astrid a Rowan mentre li donava una abraçada.



Dareck el va abraçar també i el va felicitar a l’orella per tal de que no el sentiren Meira i Astrid. Un cambrer va anar per veure què volien i ells van demanar unes begudes.L’ambient era alegre, tot el món raonava amb els amics. Taules plenes de gent amb moltíssimes converses i diferents variants. Així era la societat somiada en crear-se, una societat on totes tres pogueren compartir i ser amics sense cap diferència.El cambrer va tornar amb l’encomanda, tots van agafar el que els pertanyia i van començar a parlar. Meira reia les bromes de Rowan mentre que Dareck l’observava amb detall.



Astrid va desviar la mirada al fons de la seua copa i va tornar a veure el somni que últimament tenia de forma recurrent. Per un costat, ja no vivia més amb Dareck i estava assignada a un altre científic. El problema era que eixe científic no el podia veure mai, sempre anava amb la cara tapada i l’únic que podia veure era la seua cabellera rossa i llarga. Sabia que era una científica i que havia de tindre més o menys la seua edat, però mai aconseguia veure-la.



—Astrid! M’escoltes? —va dir Meira.

—Perdona, què deies?

—Preguntava si volies vindre a ballar; Rowan i Dareck ja s’han avançat.



Així era, el ros i el pèl-negre s’encaminaven al centre del local. Els dos no eren parella però tampoc veien ningú més. Astrid somiava en trobar algun dia algú que la mirara com ho feien ells dos, que la cuidara com Rowan a Dareck, que escoltara amb tant detall tot el que diguera com ho feia Dareck.



Les dues xiques es van centrar a la pista i van ballar tota la nit. Meira i Astrid eren bones amigues, des del principi ho havien sigut. Astrid va recordar com va ser el primer dia amb tots ells. Ja feia temps d’això però pareixia com si fos ahir.



Ella tenia quinze anys humans i dos androide. Ja havia tingut la formació necessària de dos anys que requereixen els androides i ara era assignada a un científic. Aquest científic havia sigut el pare de Dareck, que la va assignar al seu fill perquè l’ajudara amb les seues investigacions.



Les primeres setmanes Astrid sols estava a la seua habitació i al laboratori. Normalment no feia molt perquè Dareck tampoc necessitava molta ajuda. Després, ell va començar a treure-li un poc de conversa i la va dur al bar que ara hi eren. Allí li va presentar Rowan i Meira.



Meira li va semblar fantàstica i Astrid sols volia passar més temps amb ella. A Meira també li va agradar molt la seua companyia i sempre estava dient-li a Dareck que la portara. Així va ser com Astrid es va introduir al seu grup d’amics. Les dues xiques es van fer inseparables quasi al moment. La seua amistat era molt forta i intensa, un dels més forts amors.



Tot tornant al ball, Astrid i Meira van decidir descansar. Feia hores que ballaven i el cansament ja començava a apoderar-se d’elles. Varen demanar una altra beguda i van seure.



—He vist Rowan molt content hui — va comentar-li Astrid.

—Sí, sempre està així quan està amb Dareck, però hui està més. Sembla com si tinguera una llum diferent, més especial.

—Tens raó. Serà pel que li ha dit a l’orella —va riure Astrid.

—Què li ha dit?

—No ho sé, però sols veient-los crec que t’ho pots imaginar.



Totes dues van riure i van seguir conversant. Van mirar la pista de ball que continuava plena de gent que no es cansava mai de ballar. A la seua dreta, un poc més lluny, es trobaven els dos amics. Estaven conversant i es donaven alguns besos furtius. Després, es van desapegar i van desaparéixer per un corredor.



Quan els primers rajos calaven la finestra, la gent va començar a buidar el lloc. Feia hores que els xics s’havien apartat de la multitud però no volien interrompre'ls. Els van deixar fins que el cambrer els va dur a la porta: estaven a punt de tancar.



Els signes de la festa eren evidents en tots ells, ansiaven tornar a casa i dormir. Van pujar al vehicle negre, uns recolzats en els altres i, entre rialles, van marxar. Havia sigut una bona festa. Ells eren uns bons amics i sempre ho serien, n’estava convençuda.



De sobte, Astrid va sentir unes paraules estranyes que eixien de la ràdio del cotxe. No entenia bé què deien però pareixia que algú intentava comunicar-se. Els sons estranys van parar i Astrid es trobava confusa, no entenia què passava.



La resta dormia, tret de Dareck que havia de conduir. Aquest estava cansat i, si va sentir alguna cosa, no va dir res. Astrid va tornar a tancar els ulls i ho va sentir de nou. Aquesta vegada va escoltar molt bé una paraula: MOMENTUM.



«Momentum». La paraula ressonava als seus pensaments. No sabia per què algú diria el nom del seu planeta sense motius. Els seus pensaments van començar a divagar i divagar fins que, de sobte, una pregunta va creuar la seua ment com un llamp: «Què havia passat abans? Com havien arribat allí i per què hi havien tres variants?»



Va cridar l’atenció de Meira i liva fer la pregunta. Ella va mirar cap a Astrid sense respondre i va fer un gest estrany amb el cap, com si no fos capaç d’entendre la pregunta. Aleshores, va torna a actuar normal, com si d’un curtcircuit es tractara. Astrid va quedar dubtosa però no va tindre temps de tornar a preguntar. El cotxe acabava de xocar.