20 de setembre del 2003

Demà és el gran dia,

potser no regnarà la pau al món

però sí en el meu cos.

Ho tinc tot preparat,

per fi ens retrobarem, Luce.

No saps el que té enyorat,

l'orfenat sense tu ha estat tot un infern.

Per fi la por no es reflectirà en els meus ulls

sinó en els seus.

Arribaré a experimentar en carn i ossos

el que és tenir el poder.

Aconseguiré la vida que tant he enyorat.

Ni res ni ningú m'aturarà.

Fins aviat Luce.



En Max estava cansat sempre de la mateixa història, any rere any el mateix, aquell dia, 21 de setembre, havia de participar en les inútils i hipòcrites activitats que organitzava el centre per al dia de la pau. I com cada any, els alumnes de l'últim curs s'encarregaven d'escriure i enunciar un discurs davant de tots els alumnes i professors de l'institut.



Era intuïtiu, fins i tot evident a qui anaven a escollir per recitar-lo davant de tothom, Noah Taylor el noi tan perfecte a ulls de tothom. A en Max no li estranyava, de fet, ho tenia tot, estava dins l'equip de rugbi de l'institut, de fet, era el capità, i segons l'entrenador, era tota una eminència. A part era dels millors estudiants de la classe, treia molt bones notes, i a més a més, la redacció era una de les seves virtuts.



En resum, un molt bon nen de cara als adults, però sempre havia sigut el pitjor enemic d'en Max. Des que eren ben petits van anar a les mateixes classes, i tot i que en Max mai li havia dirigit la paraula, ell sempre buscava qualsevol pretext per burlar-se d'ell davant de tots els seus amics. De fet, gràcies a ell li havien sorgit moltíssimes inseguretats amb el seu cos, des de l'espai que tenia entre les dues pales, fins a la seva manera de caminar.



Però... la funció ha de continuar. Poc després, va començar l'espectacle de les animadores, entre elles es trobava l'Addison Brown que n'és tant popular com superficial, tenia tots els requisits necessaris per a la capitania. Pel que deixa veure per les xarxes socials, feia dos anys que estava amb en Karl i tots dos formen la parella perfecta fitness admirada per molts, basada en històries d'Instagram buides; buides d'amor i de complicitat.



Per acabar, el director va tornar a anunciar el mateix discurs de cada any d'agraïment. On es remarcaven els valors de l'institut, de familiaritat i acompanyament. Sentiments que mai ha arribat a sentir en tots aquests anys. Tan sols, captar que el final s'apropa va recollir en una exhalació. Des de l'incident de la cafeteria, ha estat evitant el contacte visual amb els seus companys, bé, amb tothom menys amb la Luccia, ella és l'excepció en la regla.



En baixar les escales per anar-se'n cap a casa, va cometre el greu error de buscar-la entre el públic, amb la mala sort de trobar-se amb els de la cafeteria, i en el moment en el qual va apartar la mirada, Armando Sánchez li va fer la traveta. En qüestió d'uns pocs segons estava a terra, i se'l va quedar mirant, Armando va començar a mofar-se d'ell, per què li feia això? Si uns mesos enrere havia sigut el sac de boxa del Noah.



A mesura que es feia gran entenia cada vegada menys la societat en la qual vivia, si l'Armando havia patit assetjament escolar per haver nascut a Mèxic, i per estar econòmicament per sota de tots els seus companys, per què ara actuava de la mateixa manera que el seu maltractador?

En Max seguia a terra i no parava de rebre espentes i puntades de tothom que intentava sortir del pavelló, per això es va aturar a pensar durant un moment i es va dir a si mateix: Ha arribat el moment. Tot d'una es va aixecar i va anar molt segur cap a la seva taquilla, on tenia el que necessitava per dur a terme el seu pla.



Va agafar les coses i va esperar a tothom a fora. Ho tenia tot calculat, nou trets, nou oportunitats per trobar-la... o perdre's. Era el moment, el timbre que indicava l'hora d'esbarjo va sonar, les portes que donaven al pati es van obrir de bat a bat i seguidament una allau de persones sortint per elles. Va col·locar ràpidament el dit al gallet de l'arma i va apuntar al cel. En llançar el primer tret l'aire es va tornar més dens, difícil de respirar; els crits, plors, mirades esgarrifants, espentes, trepitjades i altres es van apoderar del moment. Les pupil·les d'en Max es van dilatar en sentir-ho, en sentir que tot, absolutament tot, estava en les seves mans. Va llençar un altre tret igual, li va trobar el punt? No, en el fons, una petita part d'ell, sabia que era horrible el que estava fent, però per ara ell no tenia el control sobre si mateix.



Va entrar corrents a l'edifici, ja que no quedava ni una ànima en el pati. Queden set bales, es va recordar. Va entrar sigil·losament al bany que més a prop tenia. L'aixeta estava oberta i totes les portes del lavabo també, menys una. Sabia qui es trobava allà amagat, l'Armando. Va cridar-lo pel seu nom i no va rebre resposta. Va avançar dues passes més i va cridar més violentament. Va sortir aixecant les mans tremoloses a causa de la por que envaïa el seu cos. Es va produir un llarg silenci i l'ambient era cada cop més punxant. En Max va apuntar-lo amb l'arma mentre l'obligava a fer que s'agenollés i li demanes perdo. Tot seguit, sense pensar-s'ho, va obeir. Només podia pronunciar súpliques entre plors i gemecs. En Max, que no sentia cap mena de compassió, va agafar l'arma amb determinació i destresa. L'Armando sabia el que anava a succeir, va tancar els ulls com si això l'ajudés a disminuir el dolor que sentiria. El tir va anar directe a la cama i un munt de sang va començar a sortir disparada.



L'Armando va caure, i es va quedar tombat a sobre del toll de sang que s'havia format. La ment el va portar a un dia que mai oblidaria. Tenia deu anys i feia poc que havia emigrat amb la família als estats units. L'escola no anava gaire bé, de fet no podia anar pitjor, els seus companys reien pel seu accent peculiar i la seva pell torrada. En arribar a casa amb els ulls inflats i vermells de tant plorar li va contar tot a la mare. Mentre ella el banyava, ell li explicava com es sentia i la mare només l'escoltava sense jutjar. El record es repetia en el seu cap contínuament i cada cop era igual d'especial.



Un cop va comprovar que l'Armando ja no tenia pols, en Max va sortir corrents del bany i va anar directe a l'aula de música, on sabia que trobaria a tota la colla de populars. Va obrir la porta d'un cop de cama i va cridar els seus noms: Addison Brown, Jane Davis, Noah Taylor i Ruth Parker. Sabia que estaven allí perquè podia identificar les seves motxilles recolzades en un racó de l'aula. El Noah va alçar-se i li demanava que baixes l'arma. Això li va fer bullir la sang, i sense pensar-s'ho dos cops, el va disparar. El tir va anar directe a l'espatlla dreta on justament tenia tatuat el nom de la seva germana. Va mullar la mà en la ferida i es va mirar la sang amb desesperança.



La sang en la seva mà seguia un patró que li resultava familiar. La imatge era la mateixa que la del dia en el qual no podia parar de donar-li cops de puny a la paret de la seva habitació, quan el pare li va pegar una pallissa i la germana no estava per ajudar-lo.



Ràpidament, la Ruth va anar a socórrer-l, encara que fos massa tard. Seguidament, va alçar la mirada i li va demanar al Max que la dispares. Max desconcertat no sabia ben bé que fer. Ella va explicar que feia temps que volia posar fi a tot, la dependència en les drogues l'estava matant interiorment. Se sentia molt perduda, no sabia qui era ni tan sols a qui estimava. Es va definir com una persona buida. A això mateix va reaccionar la Jane. Mesos abans, Max havia sigut testimoni de la seva aventura i el van obligar a guardar silenci. Cansat d'escoltar a la gent, ja que a ell mai ningú se l'havia parat a escoltar, va disparar a tot el grup. Quedaven 2 tirs.



Des del moment que va agafar les coses a la taquilla havia estat actuant com un robot, no era del tot conscient del que feia. Fins que corrents pel passadís es va trobar a la Luccia, a qui considerava millor amiga. En fer contacte visual amb ella i veure el seu reflex en els seus ulls es va adonar de tot. No veia reflectit al Max real, el que malgrat que de tot, encara somreia. La falta d'autoestima i els traumes del passat s'havien apoderat d'ell. I tot això per a què? Per retrobar-se amb la Luce? No apareixia. Va entrar en estat de pànic i va disparar a la Luccia. En sentir el fort soroll de l'arma va fer un crit carregat de sentiment. No s'ho podia creure. Va agafar-la abans que caigués a terra. S'ho va afirmar: "soc un monstre perdona'm". La Luccia el va somriure i li va dir: "busca dins teu, la solució està en un mateix".



En Max es trobava en mig de l'institut, amb un cadàver en els seus braços, ple de sang i de culpa. Entre el silenci aterridor i fred, va ocórrer. Luce va tornar: "Max, que ha passat? Pensava que ja no em necessitaves. Què has fet? Tots tenim problemes.



És graciós com un segon ho pot canviar tot, de cop i volta havia tornat a sentir els seus moviments, es van humanitzar i amb ells va aparèixer la culpa. A poc a poc es feia més i més petit immers en un bucle de dolor i sofriment. Tornava a estar sol i tot era per culpa seva. Però, no només això, havia arrabassat el dret de viure a sis persones diferents. Adolescents que tenien tota una vida per davant, era un monstre i no es mereixia ser el supervivent.



Les sirenes de la policia s'aproximaven com les campanes cap a l'infern, però... encara li quedava una bala. Havia de pensar de pressa, hauria de viure en honor a qui no podrà fer o hauria de provar de la seva pròpia medicina?