“I pledge allegiance to my flag

and the Republic

for which it stands,

one nation,

indivisible,

with liberty and justice for all”



Se sentia en un món estancat, en un bucle sense fi del qual era incapaç de sortir. Estava fart de les mentides i falses promeses que regnaven en aquest. Per això, un dels moments més dolents del seu dia, era el començament; ja que no hi ha pitjor manera de començar el dia que recitant "The pledge of allegiance". Es tracta d'un constructe social descompost que prometia un gran sentiment d'unió i llibertat per als fidels a la bandera, que avui en dia s'ha convertit en un recordatori constant de com hem corromput una societat progressista. Segons ell, era el clar exemple de desigualtats i injustícies.

Era un dia monòton igual que la resta i mentre estaven fent l'avorrida assignatura de matemàtiques, pels altaveus de l'institut va començar a sentir-se la veu de la Rose, la recepcionista del centre, anunciant amb molt d'entusiasme el 18è aniversari d'en Max. Aquesta era una de les moltes raons per les quals odiava el dia del seu aniversari, no era la gran notícia, ja que cada dos per tres anunciaven un aniversari o un altre, però sí que és veritat que el dia del seu aniversari la gent el mirava més.

Però aquell any va ser diferent, tot i que els divuit no li resultaven una xifra gaire especial, tot i que per ell va ser com un dia qualsevol. El que no sabia és que la seva vida faria un gir de tres-cents seixanta graus gràcies a una noia.

Era alta i prima, amb el cabell llarg i molt fosc que queia amb unes ones perfectes per la seva esquena, portava una jaqueta de cuir i pantalons ajustats. Tot i que, el que més li va cridar l'atenció, van ser els seus ulls blaus clars, serens i brillants. Com la mar quan rep els primers rajos de sol a primeres hores del matí.

Sospitava que era nova, ja que mai l'havia vist abans pels passadissos, i la seva mirada era quasi imposible de ser oblidada. La noia se li va atansar per felicitar-lo, i va aprofitar aquesta excusa per presentar-se. Es diu Luccia i era la tipica persona que en Max no suportava, no callava mai. Li va explicar que l'any anterior vivia en un poblet molt a prop de Roma amb els seus pares, el seu germà petit i un gosset, que casualment també es deia Max. I l motiu del seu trasllat a Massachusetts va ser l'ascens del seu pare en la seva feina.

Se li veia una noia alegre i amb ganes de menjar-se el món, li va estar explicant tot sobre la seva vida per Itàlia; el seu grupet d'amics, el que li agradava fer, la seva antiga escola... aquells deu minuts amb la Luccia li van transmetre una pau que mai ningú li havia arribat a fer sentir. Era estrany, la seva presència li resultava familiar... a cas li recordava a la Luce?

En entrar al menjador, va sentir totes les mirades clavades en ell. Va dirigir-se, com va poder, a la cafeteria on la cambrera li va servir el que sempre demanava. El recorregut que tenia fins a la taula se li feia tot un infern. Havia arribat el pitjor moment, donar la cara a tot el menjador i caminar amb la safata a les mans tembloroses. Aquella situació li recordava als voltors sobrevolant en cercle per sobre del seu cap, amb la mirada fixa i inamovible en el seus pensaments.

Malgrat saber que s'asseuria tot sol, se li continuava fent un nus a la gola cada cop que havia de passar entre els voltors de ferotges ulls. De sobte, va escoltar una dolça veu provinent d'una de les taules, era la Luccia.

-Hola, Max! Assentat aquí amb nosaltres i celebrem'ho junts- el Max la va mirar amb cara de circumstàncies- som-hi!

-Només una estona, no és que tingui gaires ganes... -va seure al lloc que quedava lliure.

Era estrany, el Max mai hauria imaginat acceptar assentar-se amb la gent que tant odiava, però la convicció que li aportava l'accent italià de la Luccia va ser irresistible. Així doncs, Max es trobava envoltat dels voltors que tant temia, aquells que semblava que eren capaços de veure més enllà del que existeix, com si tinguessin el superpoder de veure el seu tràgic passat. Encara que no es sentís molt còmode, feia anys que els coneixia, de fet havia crescut amb ells.

Just davant seu es trobava el Noah Taylor, el típic noi popular aclamat per totes les noies. Amb un gran físic musculat acompanyat d'una cara perfecta. A més, havia estat parella de la noia més popular del curs la Ruth Parker. Sincerament, no sabia ben bé el tipus de relació que tenen, des de fa un any es troben molt distanciats de fet ni es creuen les mirades.

Just a la vora de la Ruth es troba la seva millor amiga, Jane Davis, mai li havia caigut malament del tot. Li semblava una noia bastant humil tot i que sempre ha sospitat que amaga alguna cosa en vers la Ruth.

-Com estàs Max? - va preguntar-li la Jane- Et sents més gran? - amb un to irònic.

-Doncs com sempre la veritat, res canvia, tot continua igual.. - va murmullar mentre abaixava el cap a causa de la vergonya.

-Penses celebrar-ho o que? -va preguntar en Noah amb un to elevat i de burla.

-La veritat que... - el van interrompre.

Van assentar-se a la seva vora l'Armando i la Addison, es veu que feia poc que es van fer amics. Es rumoreja que la Addison ha enganyat a la seva actual parella, en Karl, amb ell. Però els rumors només són rumors, oi?

-Qui ha dit festa? - va preguntar l'Armando.

-Res, no hi haurà cap festa. Ara si, me'n vaig. - va dir en Max mentres s'aixecava ràpid de la taula.

-Ostras, vaja amargat! - va cridar la Ruth per tal que tot el menjador l'escoltes.

Marxant d'alli les cames li van fer passar una mala jugada, va entrepusar amb una de les cadires que obstaculitzaven el seu pas. Tots reien d'ell. La sang li va començar a cremar. Cada cop tenia més clar que els odiava.