16 de gener del 2003

No soc escriptor.

Però escric.

Perquè tots en sabem d'escriure.

I si expliques el que et passa a un paper...

Si n'ets capaç...

No tindràs cap necessitat d'anar a un psiquiatre.

Per aquesta raó escric això.

Perquè puc.

Ho necessito.

Sento que m'allibera.

Això sí: ja veurem com acaba.

Perquè començar, ja he començat.

Però d'aquí a saber com acabarà...



Era una freda tarda de dilluns, no hi havia ni una sola ànima pels carrers de Danvers, una petita localitat a uns 20 minuts de Boston. En Max estava assegut a la cafeteria de l'institut escrivint en el seu diari mentre psicoanalitzava a cada ésser cruel i egoista que s'adelitava pels passadissos. Qüestionant-se si encara cabia la possibilitat que dins d'aquells monstres, universalment més coneguts com a adolescents, existia una petita llum dins seu.

Amb 17, en Max no es considerava ni se sentia com ells.

Ningú era capaç d'entendre'l, ni de veure la crua realitat d'aquest nefast món. Segons ell, vivim en un món on el que regna és la maldat i l'egoisme, on s'utilitzen falsos models socials que deixen molt a desitjar.Valoren el que no tenen pel fet de no tenir-ho i enyoren amb nostàlgia tot allò que un dia va ser, pel fet d'haver-ho perdut. Per això vivim consumits amb l'ansietat. Fins que cauen en un buit interior, que per més que s'intenti omplir amb coses materials mai arribarà a desaparèixer del tot.Vivim en una era on els valors realment importants són efímers i materials, la cerca insaciable de llibertat com un valor absolut i l'anhel de diversió, corromp la societat, fent així justificables els actes que no ho són. Elidim l'obligació d'assumir les conseqüències dels nostres actes i defensar allò que trobem injust. L'humà és un ésser egoista i cruel, qui deixa que succeeixin atrocitats i miren cap a un altre costat quan més els necessites.

No és absurd viure d'aquesta manera?

En Max era com un peix fora de l'aigua, se sentia com un cec en una pel·lícula 3D. No podia amb ells, potser era la gelosia que li produïen les seves vides perfectes i estructurades, totalment oposades a tot el que ell havia arribat a conèixer.

Quan tan sols tenia quatre anys i tornava d'un viatge familiar, la gèlida nit d'hivern li va jugar una molt mala passada, els vidres entelats per la neu i la carretera lliscant van ser els causants de la terrible col·lisió de l'automòbil contra un arbre, causant la mort immediata dels seus pares. En qüestió de segons va perdre la seva idíl·lica vida i es va convertir en orfe, sense rumb ni llar.Va seguir en el limbe durant dos anys, fins arribar a la casa dels Edwards. Un matrimoni que anhelava reviure la flama de l'amor amb l'arribada d'un nou integrant. Però el pare consumit per l'avarícia, l'instint de poder sotmès per la seva esposa, va fer que s'aprofités sexualment d'una ànima pura i verge. Cada cop que la senyora es donava un bany, l'home cegat pels seus instints sexuals abusava sense pietat del nen.

En Max no sabia com reaccionar, era molt jove com per entendre la real importància de l'assumpte, no podia imaginar com una persona que estimava li pogués fer mal, era un joc al qual ell no li agradava jugar. No sabia ben bé per què del seu interior sorgia un sentiment de rebuig, frustració i odi. I així va néixerla necessitat d'evadir-se, de trobar un món on se sentís segur. Amb el pas del temps va anar desenvolupant una doble personalitat no diagnosticada.

Luce era la seva alter. Una noia plena de vida, emoció i felicitat. Semblant a un fresc vent de primavera. Dolça com les llaminadures i tendra com un coixí de plomes. Ajudava a en Max a veure la part positiva de les coses, per moltes atrocitats que pogués estar vivint. Era el salvavides quan arribava l'hora de jugar, ella sabia ben bé que al Max no li agradava pas jugar. Durant aquells minuts, Luce mantenia converses amb ell. Recordaven tots dos plegats com la mare el portava al seu parc preferit i com el pare es passava hores i hores explicant-li grans aventures que havia viscut quan era jove.

Va anar passant el temps, fins que el Max va complir quinze anys. Era estrany, el senyor Edwards no es cansava mai de jugar. Ja s'havia fet gran, pensava ell. Però, per molt estrany que li semblés es va tornar una cosa del més normal. L'infern a casa dels Edwards seguia completament igual que quan va arribar. Fins que un dia, la tutora del Max, es va adonar de la presència d'uns estranys blaus que tenia per tot el coll.

Max es va tornar a trobar sol a l'orfenat, sense rumb ni llar. Es tornava a trobar en el lloc més fred, obscur i silenciós que mai havia vist, l'orfenat. Es veu que a la mestra no li va agradar massa aquell joc del qual li va parlar quan li va fer justificar els blaus.Per una part sentia un gran alleujament per no haver de jugar mai més a aquell joc, però per l'altra banda Luce havia desaparegut. Ja no parlaven. A partir d'aquí tot se li va fer costa amunt. Va intentar que tornés a aparèixer. Constantment es barallava, tractava malament als adults de l'orfenat i no es relacionava amb ningú. Ell volia tornar a sentir-la. Era qui l'ajudava a sentir-se bé, sense ella no era capaç de comportar-se bé. L'orfenat va acabar sent el mateix que casa dels Edward, un infern.

Van anar passant els mesos, fins i tot anys. Veia com els nois i noies de la seva edat que es trobaven en situacions similars aconseguien marxar. Què tenien ells que ell no tenia? Què els feia diferents? A cas no tenia les mateixes oportunitats?

Amb tot això a l'esquena, Max havia de continuar anant a l'institut. No entenia com la resta de persones amb les quals es trobava allà tenien vides tan perfectes i ideals. Era tan sols una capa superficial la que mostraven? Impossible, ell no era capaç de fingir una rialla com la seva. Es passaven les hores rient amb la boca ben oberta mostrant totes les seves dents. Solien fer bromes les quals Max trobava del més absurd, potser aquesta gent no pensava? Eren irritables.

Una nit a l'orfenat va sentir que al poble del costat va ocórrer un tiroteig escolar. Aquest fet li va provocar molta curiositat. Sabia que el noi o noia que ho va realitzar se sentia igual que ell. Els altres companys el veien com un autèntic monstre, però en Max podia empatitzar amb ell. Potser alguna cosa no anava bé dins seu. Qui sap? Ell no ho creia així. Ell pensava que el greu problema estava en els altres.

Aquest fet no li marxava del cap, anaven passant els dies i fins i tot ho veia millor. En el fons se sentia estrany, sabia que potser no estava bé. Però la ira i la ràbia eren qui en aquells moments el controlaven.

Així doncs, va prendre una decisió. Podria recuperar potser a la Luce i a l'hora fer-li veure a la resta de societat que ell no estava bé, que necessitava a algú com la Luce, potser d'algú més real.

Estava decidit, ho faria.