Esguardo el rellotge mig estellat, mes per mi les agulles no volten. Si el grat tingués jo d’atresorar-ne un de sorra, duc la mà al cor per asseverar que llurs grans d’arena burlarien la gravetat per condemnar el temps al nul, a l’atur, a l’infinit. Qui ha estat doncs el farsant inventor del temps? Volen, maleïts humans, recordar-nos que cada instant és més proper al son etern? Em deslligo el rellotge i el llanço lluny de mi per deseixir-me de la intimidació, amb força i exaltació. Aquest, però, xoca amb la frígida paret de pedra grisosa i retorna als meus peus nus. Dins el silenci abrasador, ressona el tic-tac d’unes agulles immòbils per mi, mes fratricides del temps.



Foll soc d’anhel. Pareix que una eternitat i mitja s’hagi esfumat des de l’últim cop que el meu escrupolós judici va saciar-se del més galà plaer gustatiu. Rememoro tota sensació indescriptible que em concedia la vostra carn. Com, plàcidament, a la meva carn s’integrava la carn dels més maquiavèl·lics éssers humans. Fins a fondre’s a l’uníson i no sent jo capaç de diferenciar-les mai més.

Cada cèl·lula del meu mortal cos n’enyora el gust, el tacte, l’olor. Em concentro en la lucidesa caduca de la meva raó encara aguda. Tanco els ulls i visualitzo el refrigerador del pis que ara em manca. Albiro, entre els meus records, la processó cadavèrica d’una dotzena de caps decapitats dels qui més van pecar quan encara llurs cors bategaven. Quelcom mig agradable em remou els òrgans en recordar cada mirada inerta.



En la penombra m’aixeco del terra de ciment i m’acosto a la paret més propera, fins donar-li un cop de puny llis i sonor. I a la paret del davant, li gratifico una puntada de peu. Com si d’una baldufa esgavellada em tractés, deixo caure el meu cos quasi inert per les quatre parets d’infern. Primer una, després l’altra, i l’altra, i l’última, i la primera altra vegada. Sense parar, sense cessar. Amb els peus dibuixo desenes de paral·lelograms, fins que la vella camisola que intueixo que un dia fou blanca s’esquinça maldestrament.



Fito l’apocat raig de llum que apunyala la meva foscor, vaig a trobar-lo. Mes els barrots que m’hi separen m’inhibeixen capturar la claror que estranyament desitjo. De l’altra banda dels barrots, res del que el meu esguard pugui arribar a observar m’hauria arribat mai a delitar. Mes ara, que no tinc més que uns pocs metres quadrats, un poc menjar que ni tasto, un sostre que s’engruna cada volta que alço la veu o la força; tot ens que em gratifiqui llibertat és anhelat per la meva totalitat.

I doncs, presos ens sentim hom de nosaltres mateixos, i així agonitzem de sol a sol el nostre propi judici, fart de servir un cos que no té afanys més enllà dels pecats. Culpem a la voluntat i els seus anhels, oposats sempre a la moral, que condueixen la nostra pell inerta als afers més atroços.

Mes quan també la identitat és presa de quelcom major que el nostre albir, que, per molt que anheli no puc, és llavors que m’adono de com d’ingenu fui al maleir la llibertat en què estava sotmès, gojant de capacitat d’elecció, sense jo tan sols haver-ho sabut.

Aguaito immòbil pel finestró maleint quelcom que no sé si mai he conegut. I doncs, què és la llibertat? He set jo mai apte d’assaborir la seva immaculada dolçor? O bé és una altra farsa d’aquells qui burlen la meva efímera existència? Som, els humans, simples éssers físics determinats per meres lleis físiques que ens fan fluir per la vida com l’aigua ho fa en el riu.

Em clavo un cop al cap per implorar lucidesa als meus pensaments, que la metzina que m’ordenen a empassar no m’enverini el judici, doncs no concediré que mai ningú apagui el meu saber.

Mes a mesura que les agulles avancen, matant el temps i matant-me a mi, soc sabedor que els pensaments emigren del meu seny com si d’orenetes es tractaren, buscant la calidesa lluny de mi. Desitjaria ser jo un fènix, per brollar de les cendres que un dia foren color escarlata. Però sabent que no és així, temo el final de mi més aviat del que jo voldria.



Reculo dues passes, potser sis. Quan una amarga punxada m’adolora l’ànima al complet. Abaixo la mirada i aixeco el peu esquerre. Del rellotge d’agulles inertes només en queden fragments esmicolats.

He mort el temps i ell m’ho farà pagar. No es tracta de res sinó d’un preludi del que ell em farà a mi. No em diu quan, on, o per què. M’atemoreix cada segon que passa, m’amenaça amb la seva monstruosa grandiositat fins quan jutgi el meu últim respir. I aquí l’espero jo, pres dels homes i pres dels temps. Pres de les agulles que ja no maten el temps mes em maten a mi. Pres de les temptatives de la societat en emmetzinar-me. Pres dels anhels de la meva voluntat. Pres d’una llibertat que mai res ni ningú me l’ha demostrat.



Pres de mi.



Però aquí em trobo jo, restant immòbil fins als meus adeus sense poder fer res al respecte. Veient com la meva ànima mor i el cos em queda despullat sense qui el custodiï i el brindi de plaers pecadors.

Oh, perversos plaers!

Els meus òrgans m’imploren més i em reclamen atenció. Què serà de mi si no hi faig cabal? Si fossin els meus òrgans capaços d’enforcar el seu sobirà, temeria jo pel meu fat.

Doncs he vist caure tantes fulles, adelitant-me de les carns més ansiades pels meus cinc sentits. I ara, que em tenen pres del meu desig, no puc fer res més que agonitzar el meu mer pas per l’existència. M’ajupo fins a seure a la gelor grisosa, reposo el meu cap apunyalat de pensaments a la paret de la perversa casa de folls. La cama se’m mou sola i l’ull dret em palpita.



Em duc la mà a prop de la meva cara desgavellada, em toco la barba de dues setmanes. Em rosego l’ungla esgrogueïda sense tan sols ser-ne conscient. Cedeixo a la meva mirada abdicar del seu càrrec i la deixo inerta. Lluito per fondre al buit el meu judici, així resguardar les meves idees i no deixar-les escapar. Procuro no prestar atenció en res més que el blanc i el nul, mentre em mossego les ungles que fa uns instants eren de roure. Fiblades al cap i jo rosegant-me les ungles fins deixar-les totes en runes. Però no cesso en l’afer i m’adono que, després de tantes nits en vela, és això el més a prop del que podria estar de menjar carn humana. Quan ja no queda color blanc en cap ungla, tan sols petites llenques color salmó, el meu subconscient no es queda per satisfet i rosego cada pelleta que envolta cada ungla.

Sento un abismal buit dins meu, implorant-me sortir de l’infern que m’atrapa per retrobar l’aliment del que soc captiu volenterosament. La súplica em remou els intestins apunyalant-me cada fibra ansiosa. Doncs he de sortir d’aquí per tornar a menjar. Què serà sinó, de la meva pell deixada, sense l’aliment per seguir endavant?

Percebo el primer xiscle del mussol, més enllà dels barrots, i el meu judici torna a la faç de la Terra. Fito el firmament, de Lluna nova i gola de llop. En la penombra nocturna, em concentro en el meu esguard per observar-me les mans. Dels deu dits que tinc el grat de posseir, tots estan rosegats fins a percebre la vermellor de carn viva, ja no resguardada per la pell, abatuda per les meves insaciables dents. Sento una mordaç coïssor que embruta la tranquil·litat dels mantells nocturns. No em cal veure-hi més per quedar-me atònit de l’encant que se m’ha presentat davant. Tan vermell com el més galà manjar que tant trobo a faltar. I com el trobo a faltar…

Imbècil de mi! Que els meus desitjos estan vencent al meu seny. Com puc ser jo capaç de veure’m a mi mateix com la carn dels malèvols éssers humans? L’ira i l’odi em persegueixen en un sens fi de punyals i forques. Canalla, soc jo; mireu-me les mans, esperits que animeu els pensaments de la mort. Dicteu la meva sentència per la culpa que em regna en veure què m’he fet. Ràpid soc dempeus i m’estiro els cabells, intentant fer fora de mi l’anhel que se m’ha estancat. Em colpejo el cap amb força per destronar el meu subconscient. La carn viva dels meus dits em bat amb tanta fermesa, que la raó em queda inerta i el cap em dona voltes. I en la paret més propera, dono cops de cap mentre llanço crits d’alliberament.



No soc jo conscient de l’eternitat que fui pres de l’ira, mes quan em separo de la paret, m’adono del líquid que hi regalima amb apocament. Vermell com el foc més atroç de l’infern. M’apropo les mans al crani, i queden cobertes de sang. La meva sang. Fito les meves mans amarades, igual que quan el meu únic propòsit era obrir cossos inerts. No puc evitar que el meu judici desitjós rememori la plaent sensació, el tacte gèlid i llefiscant de la sang. El líquid toca la meva carn al viu i m’abrasa les mans brutes. El meu seny no em brinda lucidesa, no soc conscient dels meus pensaments furtius. La falç de l’anhel em perfora l’ànima mig morta que arrossego dins el meu cos caduc. I la sang, i la carn. I el vermell. El vermell llefiscós que tant he adorat durant tants anys. L’olor que ha acabat complaent les meves fosses nasals. I el sabor, el paradisíac sabor indescriptible de la carn humana.

Oh, perversos plaers! M’enfollen i em captiven fins a cruspir-me el seny.

Em duc la mà a la boca i em rosego les despulles de dits, mes aquest cop amb gust de sang. Revisc la sensació més plaent que mai viu he assaborit. I no en tinc prou, i ho sé. I la rosegada es converteix en mossegada en un impuls de l’instint. Una sensació de metàl·lic i sanguinolent m’impregna les papil·les gustatives. El cos es sacia amb un detestable sabor a cru. Mes és tan major el delit de contemplar la carn, i la sang, i els ossos; que obvio el nauseabund sabor i persisteixo amb l’afer. M’observo el dit anular esquerre empassant-me’n una tercera part d’aquest. Un agut dolor, com era d’esperar, em recorre el sistema nerviós. Tot i la temptativa de fer-li front, no soc capaç d’eludir-lo. Caic a terra enmig d’un crit als set mars d’afecció. Les fiblades van en augment i sento que l’habitació volta com les agulles d’aquell rellotge estellat. Intento fer fora el dolor per la boca, traient l’aire de tramuntana amb un bram eixordador. I el terra tremola i el sostre s’esmicola i les engrunes em cauen a mi. Ministres del pecat. Veniu i socorreu al vostre fidel.

Els ulls se’m tanquen al plor de l’alba.



Un ardent raig de Sol em desperta de l’eternitat. El meu voltant continua igual, mes quelcom en mi ha canviat. Em miro les mans i no veig la meva carn, tan sols voltes de benes amagant el meu crim. Em toco el cap, busco els cabells humits de sang, però no els puc palpar. Pareixo una mòmia sortida del taüt del mal. Em deslligo l’embenat per poder jo albirar la meva obra imprudent. El roig viu ha mort, i només en queden crostes crepitants. Si bé l’essència de desig roman intacta als meus dits. Palpo cada ferida que vaig fer-me jo mateix. Observo amb afany cada rastre de les meves dents. Sento orgull per la meva voluntat, i enveja del meu jo passat. Negligeixo les efímeres fiblades que m’atrapen quan moc els dits, mentre em castigo de posseir un cos tan feble com el meu. Té doncs, aquest cos, la dignitat suficient per existir? És mereixedor de la vida, o no és més que la presó d’una ànima disposada a ascendir al món de les idees, l’intel·ligible i vertader?



Tanco els ulls, mes la son no m’atrapa. No soc coneixedor dels dies que he romàs inert a terra, amb o sense bena. Quelcom ha eixit dins meu, arran aquella nit de follia. L’anhel s’ha convertit en amo del meu judici, i és aquest ara el meu sobirà. L’auriga del meu carro alat ha dimitit, i els cavalls alats han pres el control del meu seny. Així doncs, no tinc més remei que quedar-me submís als meus desitjos. Un glop d’ànsia calenta que guardo dins meu m’implora no cessar el plaer que he retrobat.

Oh, Perversos plaers! Tenen captiva la meva voluntat, tenen presoner el meu cos; mes jo no en puc fer res. Un foc que s’autoconsumeix em declaro; així ha estat des del principi de l’eternitat, mes fins ara no soc coneixedor del meu fat. He viscut pels meus plaers i per ells moriré. Servil als meus anhels he viscut i viuré fins el meu últim respir. Imposo fermesa al meu cos condescendent, i tanco els ulls. La meva voluntat ho ha volgut, i no es conforma amb el meu dit. Comença per l’avantbraç. Un dolor estrident apunyala cada nervi de mi, cada neurona del meu cervell. M’empasso el crit de dolor, amb la carn per fer-li companyia.

El gust d’infern em crema la gola. La sang m’esquitxa de foc cada centímetre nu de la meva pell. Mes un mar de plaer inunda cada òrgan ansiós quan m’empasso un tros de mi. Tot i que la mirada em renega, no sent jo capaç de veure amb claredat, fito amb estupefacció el delit que tinc al davant. Amb la mà esquerra m’apropo l’avantbraç dret estripat. N’ensumo el baf sanguinolent que envaeix les meves fosses nasals. En faig una altra mossegada. I una altra i quatre mes. Foll soc del dolor, mes també de plaer. Una lluita entre el suplici i el grat es combat en els racons insòlits del meu cos cadavèric. I les agulles del rellotge estellat volten com mai, i el temps ha jutjat la meva condemna. Crido, mes ningú em sent. Reso, mes Déu per mi és mort. I quan Déu mor tot està permès, doncs no cesso en l’afer i no cesso de menjar. El meu judici m’implora quelcom que no puc escoltar, mes l’anhel em guia cada múscul del meu cos mortal.

1

2

3



Ja no sento res. Ja no soc res. El desig ha vençut al seny.



Això acaba quan m’acabo jo.