Tinc la raó desgavellada de punyals incerts que m’enforquen despiadadament sense cessar. És això que penso foll? Té, en algun cas, cap i peus? Recorro el pis set vegades amb un núvol de pensaments mordaços cruspint-me l’ànima. Però, donat que cap de les ocurrències exclou el meu propòsit d’alimentar-me, m’ordeno a indagar en les possibilitats d’èxit de la traça.

Encara ebri, surto de les quatre parets groguenques per retrobar-me el sol bullidor de sang, amb petaca en mà. Camino sense pressa i fito la tenebra humana amb minuciositat. Busco una ànima pecadora mereixedora del destí fatal de la mort. No m’és necessari allunyar-me considerablement de l’estatge per entreveure, en el jardí pol·línic d’una adossada, un home d’orelles d’ase i cabells repentinats empaitant el seu gos. Sento com la bestiola udola moixa. Les apallisses ressonen com timbals en l’abismal buit sufocant.

Maleïts siguin els humans.

Reinicio el passeig detestant la maldat humana incondicionalment. Uns brams cofois atempten la meva atenció, i amb la mirada en busco el procedent. Un pàrvul d’ulleres d’ampolla alerta al seu pare per mostrar-li una nova adquisició. El marrec té de captiu un llangardaix en un pot de vidre. Hom pot deduir doncs la ventura de l’animaló.

Maleïts siguin els humans, fins i tot els més minyons.

El tomb es converteix en un tràfec d’esperits despietats dignes de provar els meus experiments, i ser aliment dels meus òrgans. El jove amb jaqueta de pells estripades de cocodril, la dona deixant el destí del seu gat a la sort dels carrers de la ciutat, el vell xafant formigues per matar el temps. Me n’adono doncs que és tothom mereixedor d’acabar la vida. Així que, qui serà l’afortunat de testar els meus dots culinaris? Faig un glop a la petaca. Sento una cremor dins meu que baixa fins a l'estómac. Sentiré potser el mateix engolint-los a ells?

En un tovalló desmanegat que trobo a la butxaca de la caçadora esquinçada, hi escric el recull de possibles malaurats. Deixo així en mans de l’atzar la vida de vuit perversos mortals. Tanco els ulls i moc l’índex amunt i avall. Compto tretze segons fins a aturar el dit a sobre d’un desconegut, que en breu serà conegut, que en breu serà despulles.



Reculo a l’adossada, a les orelles d’ase i els udols. Cesso pacient i miro el rellotge, que llurs agulles valsen al ritme del sonsonet. El firmament comença a ennegrir quan l’home dels cabells repentinats es deixa veure ben girbat. Romp a caminar benauradament, taral·lejant melodies comercials. Resto pocs segons abans de seguir els passos de l’individu, que em duen a una cantina enfosquida de mala mort. Faig un glop a la petaca. Aguaito el meu objectiu, fins que el seu seny no vetlla lucidesa sòbria. M’hi apropo i li cedo quatre paraules buides fins a seduir-lo. L’enteniment em tenalla amb idees afilades. Possibilitats i suposicions del nostre pròxim avenir. No és encara tard per desistir i regressar a casa sol. Negligeixo, però, les súpliques internes d’abandonar i convido a les orelles d’ase a veure el meu pis. Fruit de l’embriac, aquest xoca amb la dona vella de dents postisses i mirada jutjant, resident al pis que comparteix paret amb el meu. Amb bastó en mà, el fita amb escrúpol, m’hi fita a mi, i un altre cop a ell.

Maleïts siguin els humans, que escodrinyen allò que no els pertoca.



Entre les quatre parets insonores, l’home de cabells ja no repentinats es deixa descobert el tors. Em dirigeix paraules indesxifrables que no aconsegueixo retenir. Faig un glop a la petaca. L’home vaga confiat pels pocs metres quadrats, fins trobar matalàs on jeure. Em moc per instint, faltat de cavil·lació. Preparo dos vasos d’anís, un d’ells gratificat amb un generós regalim de pesticida mig caducat. Em guio del meu subconscient fins brindar la copa a l’home mig nu, que l’engoleix abans d’arribar jo a processar l’ocorregut. M’aguaito les agulles del canell anhelant la diligència de les voltes. Desconec el temps que dec esperar fins acomiadar-me de l’ase, mes el cronometro per tenir-ho present en un futur. Els minuts es demoren i l’home frisa el meu cos. Romanc calm i serè, immòbil a tres pams del seu anhel. Tot just el rellotge em marca catorze minuts des de la ingesta d’anís, l’home m’aguaita amb posat d’interrogant i temor. Quasi immediatament, em cau a sobre un cos mustigat, enmig la fossa de silenci sepulcral. Silenci. Sepulcral.

Hòstia.

Prest camino amunt i avall. De la cuina al dormitori, del bany al saló. De cop, tot allò que albirava s’esdevé real. Faig un glop a la petaca. Fins a sis, n’arribo a fer. Surto al balcó i m’encenc un puro. Resto quiet per dues eternitats. Sense pensar. Fito el cel, de gola de llop. Sento el balancí rovellat de la dona de dents postisses, que llegeix el diari vora el meu balcó.



La despulla roman al dormitori intacta. Acabat l’Habano, torno a resguard de sostre i em dirigeixo a la cuina. Empunyo el ganivet de fulla més gruixuda i em poso un davantal vell. Cara a cara amb l’home d’orelles d’ase, el riure m’atrapa i em burlo de la seva mirada inerta. Faig un tall llarg perforant el tronc de dalt a baix. Sento una olor quasi vomitiva. Però persisteixo amb l’afer i ho escuro a fons: n’extrec els budells, l’estómac, el fetge, el cor. Tot el que em pareix gominola llefiscosa, encara que en desconegui el nom. Separo les extremitats i les desosso maldestrament. Decapito els cabells destralers i dibuixo un somriure mofeta al rostre del cadàver.

Cesso fugaçment per assegurar cada porta i finestró. La bafor de carnisseria s’intensifica potencialment.

Embolcallo el cap amb paper de film i el diposito al refrigerador. Abans de tancar-ne la porta, esguardo amb atenció l’expressió immòbil i apàtica del mort. Mes per molt que ho tempti, no aconsegueixo sentir ni una sola engruna de pena calenta.

Retorno al dormitori, amb ganivet en mà. La carn humana roman a l’espera dels meus afers. La duc a la cuina i estripo els bocins aprofitables pel meu estómac. Trossejo la cuixa, l’espatlla i costelles. En faig rodanxes del llom i pico el sobrant. M’he acostumat a bafor humana i ja no em crispa les fosses nasals. Poder, en altra vida, jo fui carnisser.

Faig tria de les restes humanes de l’escampall. En separo les excedents. Les mans i peus, els ossos, el cor i pulmons, i algun altre indesxifrable òrgan llefiscós. Els aboco en el bidó de tefló amb l’àcid fluorhídric, furtats de l’institut del barri. Observo amb cert orgull com les peces es desintegren estrepitosament.

Seguidament, encara dissolent-se les sobres, desempolsego els mancats estris de neteja per recollir els bassals de sang. No era abans coneixedor de les immenses quantitats de sang que hom posseeix o, potser ben dit, posseïa. Vesso la cascada granada al vàter i observo com es difumina amb l’aigua nítida fins acabar desapareixent.

Adeu. Faig amb la mà. L’últim matís per abolir.

Adeu, home d’orelles d’ase i cabells repentinats.

Maleïts siguin els humans. Em condemnen a pecar per poder jo fer el bé.



Jec al matalàs mig enfosquit. Tempto la son, mes no es deixa caure. Revisc el jorn gratificant-me per tota victòria. Repasso cada detall, cada afer. No percebo, en cap cas, una mínima descurança o oblit. Soc coneixedor del meu cobejable judici, capaç de forjar una traça digna de reconeixement i mereixedora d’anhel diví.

Compto ovelles, i acabo comptant humans fins que el primer raig de Sol m’afusella la retina ocular.



M’alço entre rodaments i em dirigeixo a la cuina. La bafarada de despulles encara regna entre les quatre parets. Resto immòbil observant cada detall de la sala. El davantal tacat, el ganivet usat. L’escampall de carnum gela l’escalfor estiuenca. De qui sap on, han aparegut mosques empipadores que gogen dels meus dots carnissers.

Engrapo un filet de ves a saber què i el reposo en paella i fogonet. Friso per rememorar el tacte de carn en boca. No soc capaç de guardar record de l’última ocasió que em vaig empassar quelcom provinent d’animal. Faig un glop a l’anís de la matinada.

La carn ja és a punt.



Em tremola estranyament l’ull esquerre. Tinc el tall davant del meu esguard i me’n faig un tros, mes no puc mirar-lo. Així doncs, tanco els ulls i me’l duc a la boca. Una sensació càlida m’envaeix el seny substancialment. Les papil·les gustatives s’adeliten en percebre el paradisíac sabor indescriptible de la carn humana. Em concentro en el tacte suau que em regna dins. Presto atenció al dòcil aroma que s’apodera de les meves fosses nasals. Desitjo que no deslliurar-me’n mai.

Els cinc sentits se’m queden captivats de la delícia colpidora que he estat jo afortunat de degustar.

I no en tinc prou i en vull més.



Així doncs, no cessaré de gaudir de vosaltres, humans. Que em proporcionareu tot allò que el meu mortal cos m’exigeix. No cessaré fins que l'última ànima maquiavèl·lica sigui condemnada al destí fatal de l’infern. No deixaré que m’aturin els mateixos que pequen amb gosadia d’allò pel que em volen castigar.

Maleïts siguin els humans. Que me la donin tota, la seva carn.