F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

L'assassí vegà (martapujol)
INS Manuel de Montsuar (Lleida)
Inici: El que penso (sobre tot) (Jordi Sierra i Fabra)
U (HOLA)
No soc escriptor.
Però escric.
Perquè tots en sabem d’escriure.
I si li expliques el que et passa a un paper...
Si n’ets capaç...
No tindràs cap necessitat d’anar a un psiquiatre.
Per aquesta raó escric això.
Perquè puc.
Ho necessito.
Sento que m’allibera.
Això sí: ja veurem com acaba.
Perquè començar, ja he començat.
Però d’aquí a saber com acabarà...


Capítol 1:  Introducció

Detesto profundament la sensació d’aigua freda caient-me per les mans. Tanco els ulls. Agafo aire. Una gota de suor xafogosa em cau per la galta esquerra. Maldic la bonyiga d’aire condicionat desbaratat des de fa estius. Dono dos cops abruptes a l’aixeta, desitjant que s’obri d’una vegada per totes. Compto.

Un, dos, tres i quatre.

Un altre cop sec. Sacso les mans per deslliurar-me de les gèlides llàgrimes de claveguera. Esquitxen la pica, el finestró translúcid, les rajoles de ceràmica ja esmicolada. Com si de sang transparent es tractara després d’apunyalament al cor.

Falten set minuts per un quart de nou del matí, i fora fa un sol malaltís. El mercat dels dijous és un estrall d’ànimes frèvoles vagant sense blanc determinat. Però, donada la necessitat de pastanaga al refrigerador portàtil del pis, busco quatre duros darrere el sofà llardós i m’enllesteixo per un matí sufocant.

La desagradable bafor humana m’anuncia que gairebé arribo al fossar. Un, dos, tres, quatre coloms. Quinze. Vint-i-tres. Començo a caminar, sempre amb cautela, mes els mocassins esguellats s’enresinen al terra apegalós, de ves a saber quina mera substància. Gambejo sense aclucar ulls. Nedo a contracorrent, entre venedors de somriures forçats i estrangers suorosos d’accent ximple.

Defujo de la peixateria de la dona d’ulls de gripau, dels seus peixos ofegats de mirada suplicant. Agafo una embranzida d’aire abans que sigui massa tard, però ho és. Una flaire d’ostra podrida s’apropia les meves fosses nasals.

Maleïts siguin els humans.

El terra està moll i les mosques m’empaiten. La remolinesca provinent de la formatgeria es difumina amb el núvol de peus pudents. Envesteixo a un home d’un pam més baix que jo, d’ulleres de pasta negra i calba denigrant. Duu un somriure de rap, que gratifica malícia i repulsió. Del davantal marró en regalimen gotes granades, que deixen camí al terra nyafegós. No em cal seguir el rastre sanguinolent per saber que prové de l’escorxador.

Maleïts siguin els humans.

M’aturo en sec. L’home m’assassina amb la mirada. Reculo el meu camí i torno per on he vingut. Formatge pudent, pop amputat. Camino al ritme del goteig maliciós, sento el riure ridícul cada cop més a prop. Més fort. Més agosarat.

El rastre es transforma en toll quan les botes embetumades s’aturen en brusc. Resto immòbil a dues gambejades d’aquell infern. Tot i el niu de corredisses i el boirat de crits, observo amb minuciositat. L’home de davantal entra en un aparador rosat.

Rosat no pel tauló, de fusta de noguera.

Rosat no per l'hule, de tons sepiosos desgastats.

Rosat pels mars llefiscosos que abarroten la carnisseria de l’home del davantal. Contemplo en la llunyania els cervells gelatinosos que a mer indesitjable deuen semblar apetitosos. M’hi apropo cautelosament. Entre els vedells desquartitzats, sento olor de ranci, de cremat, tal vegada. No aconsegueixo distingir els cors de bou amb una totxana de gelatina caducada. Persisteixo amb l’aguaitada de l’aparador. Paregut a un terra de ciutat després de guerra civil, de massacre humana.

Maleïts siguin els humans.

Imagino el tacte dels ronyons violats, les pells de porc blanquinoses i llengües de cavall. Com si de mocs de trol es tractessin. Alço l’esguard per aguantar la mirada fixa i apàtica d’un porc guillotinat; enmig d’una llarga renglera dels seus calcs penjats a la paret.

Maleïts siguin els humans. Que n’exposin els seus, de caps decapitats.

Decorant la processó cadavèrica, llargues garlandes de Nadal pengen de les parets, envoltades de budells i botides de sang de porc amb pa de pagès. L’home del davantal trafega tripes i fetges, xiulant una incordiosa melodia feliç.

Feliç.

Maleïts siguin els humans.



Un calfred em recorre l’espina quan el Nokia em vibra a la butxaca dels texans vells. El cap em revolta de suposicions mordaces. No existeix un mortal en aquest macabre món amb la pretensió de contactar amb mi. Tot i l’adversitat de l’auriga del meu carro alat, el vessant concupiscible de l’ànima m’ordena donar una ullada a la pantalla frígida. Un número que no conec m’envia un missatge amb resultats d’una analítica de control que no aconsegueixo entendre, insistint que em presenti a la consulta imminentment. M’abstinc del meu desig de pastanaga fresca, de la repulsió del cementiri d’innocents, i busco la sortida més ràpida d’aquest malson d’humans.



Tot i l’efímera esperança banal de millorar el matí, la notícia de la doctora de cabells d'enciam i ulls de lloro l’endenya substancialment. Entre un paràgraf quasi interminable de paraules buides i indesxifrables, els ulls de lloro es planyen per la gravetat colossal de les condicions de la meva sang.

Que proteïna, que B12, que iode.

Maleïts siguin els humans. Passa això doncs: algú refusa trair animals per propi benefici i els ulls de lloro el cohibeixen amb desig de saboteig.

La doctora d’ulls de lloro m’apitra amb paraules tècniques i malsonants, requerint-me un Hamlet del segle XX. Optar per la soma d'Aldous Huxley, diària i repetitiva, emmetzinant les meves properes despulles lenta i amargament. Embrutant cada gota de la meva sang, de gram en gram, de suplement en suplement. De traïció en traïció. O bé, optar en esgavellar les dècades de respecte a elles, les innocents ànimes preses d’un món injust, les bestioles captives dels maleïts humans. Tornar-me un macabre fratricida, despietat, cremant vides pures per benefici avar.



Pastilles homicides o engolir animals.

Maleïts siguin els humans.



I doncs, què et penses, inepte? Què són sinó els fàrmacs sicaris més que una comèdia traicionera dels de més a dalt? Cada gram de verí deshonra la certesa universal. Muda els fraus dels perversos i limita les capacitats cognitives d’aquells negligents que cauen en el parany.

Maleïts siguin els humans.

Mes jo, coneixedor de l’artifici, no em deixo enredar pels avariciosos. No concebo un gram de metzina al meu cos finit i miserable. Doncs em desavenc que el meu judici sigui impregnat de mera substància matadora, i em faci això ser una altra víctima dels éssers malèvols de la humanitat.

Indefinides fiblades m’apunyalen el seny.

Dormo.

Camino.

Bec.

Cada mera possibilitat és calculada al meu judici.

Dormo.

Camino.

Bec.

Bec licors de totes les fesomies que un pot albirar. Tan sols així les instigacions són nítides. És que la raó, la clau, és en efecte intel·ligible en ulls perspicaços, doncs així com són els meus. Ergo només cal tenir clar els principis i fonaments d’un mateix.

Volen que m’agonitzi engolint l’animal pur, volen que m’afolli de verí silenciós.



Volen que la carn vagui pel meu organisme? Doncs això els concebré.

Els seus anhels seran realitat. M’alimentaré de carn. De carn dels maleïts humans.

 
martapujol | Inici: El que penso (sobre tot)
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
segons la política de privacitat
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:
Amb la col·laboració de:
Avís Legal   Política de privacitat   Política de cookies
Gestiona les teves preferències de cookies

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]