Estava enamorada de la germana d’una de les meves assetjadores. Sé que és complicat d’entendre, però és la pura veritat. Feia anys que ho estava i, per molt que ho intentés, no la podia oblidar.

Es diu Joana, i era la noia més preciosa que havia vist mai. Em feien gràcia les seves expressions, la seva manera de parlar. Quan la veia, no sentia papallones a la panxa, sentia volcans que explotaven dintre meu, deixant anar uns calfreds que em recorrien tot el cos. Se m'acceleraven les pulsacions al màxim i em posava més vermella que la poma de la Blancaneu. Quan tenia un mal dia i la veia, encara que fos un mínim instant, se m'encenia un somriure i ja no es podia apagar. Era i és la llum que em guia quan el món es fa fosc; el mocador que m’eixuga les llàgrimes i el peluix que em dona consol. El cas és que si delatava a la seva germana, potser la perdria i no ho podria suportar. No sabia que fer, estava desesperada. Necessitava ajuda, però no podia demanar-la, ja que hauria de donar explicacions i acabaria sortint el nom de la seva germana. L’únic que em passava pel cap, era recórrer al Dídac. I és el que vaig fer. Cada dia arribava a casa i explicava tot el que em passava, tot el que sentia, tot el que vivia. Fins que un dia va desaparèixer. No el trobava per enlloc, vaig mirar per tota la casa. Em vaig posar a plorar, on podia estar? No ho entenia. Vaig decidir anar a l’institut a la tarda, demanaria permís al conserge i buscaria per tot arreu.

Vaig pujar a l’habitació, no tenia ganes de dinar, només volia trobar a en Dídac. Em vaig posar les sabates, vaig agafar la bicicleta i vaig sortir de camí a l’institut.

En arribar, vaig picar al timbre. Em va obrir el conserge, com ja esperava. Li vaig explicar el perquè de la meva visita i em va deixar passar. Vaig començar buscant per la meva classe, evidentment. En pujar, vaig trobar la porta de l’aula oberta. Era molt estrany, sempre les tancaven. Vaig entrar i vaig buscar per tot arreu, però no el vaig trobar.

Estava tan nerviosa que no em vaig adonar que algú passava pel passadís. Quan em vaig girar per baixar als tallers a buscar, ja no hi era. En arribar al taller de tecnologia, vaig trobar a la Joana a terra plorant. Se’m va partir el cor. Em vaig apropar per preguntar-li què li passava, però em va apartar de mala gana i em va dir que la deixés en pau, que no volia perdre el temps parlant amb una simple dislèxica. Aquell gest tan petit, em va fer una mal tan gran que vaig oblidar-me del Dídac i vaig sortir corrents. Vaig agafar la bicicleta i vaig sortir espetegada d’allà. Sense rumb, però no vaig deixar de pedalejar. Fins que un so molt fort darrere meu es va convertir en un camió que va xocar contra mi.

No recordo res més. Em vaig despertar i sentia un sorollet agut al meu costat, em vaig intentar incorporar, però un dolor exagerat m’ho va impedir. De seguida, em va venir la imatge de la Joana cridant-me. Em vaig posar a plorar. Què havia passat? Per què era allà?

No entenia res. De cop i volta, es va obrir la porta. No eren els meus pares, ni ningú que conegués. Em va saludar i em va dir que havia tingut un accident molt greu. Em vaig bloquejar, se’m va accelerar la respiració, em feia mal el pit. Un accident? Quan? On? Per què? No parava de fer-me les mateixes preguntes. I si era tan greu, per què ningú no em visitava? O potser allò no era el que semblava. I si m’havien segrestat?

Vaig preguntar-li, qui era i a on estava. Em va explicar que estava en un hospital, que ella era la infermera i que venia a veure com estava. Li vaig preguntar, que si era cert, per què no havien vingut a veure’m? Ella em va dir que sí que havien vingut, però que jo era adormida. Em vaig anar relaxant de mica en mica. Als segons de parlar amb la infermera, van portar-me una safata amb sopeta. M’ho vaig començar a menjar, però just en aquell instant, pam. Es va obrir la porta i va entrar ella, la Joana. Plorava, com si s'acabés el món. Em va fer un gest amb la cara, per poder entrar a parlar. Jo em vaig intentar incorporar, però em va ser impossible.

No volia parlar amb ella. Si no m’hagués tractat com ho va fer. Res d’això mai no hauria passat. Almenys, havia vingut per assegurar-se que estava bé. Quan va començar a parlar, ho va fer amb un filet de veu molt i molt fluix. Gairebé no l'escoltava. Això només va provocar que em posés més nerviosa i que la fes fora. Estava tant en xoc, i tenia un dolor tan fort. I no només físic.

Vaig decidir tornar-me a dormir i esperar al següent dia.

Vaig passar un temps a l'hospital, em visitaven els meus pares, però la Joana mai va tornar.

Un dia, em va donar un atac d'ansietat. Volia sortir d'allà. Ja no podia més, cauria en la bogeria. I és justament el que va passar.